Des de fa quatre segles...

La setmana passada, els ajuntaments de Condado de Trebiño i La Puebla de Arganzón, dos únics municipis del vell comtat adscrit a la província de Burgos, però íntegrament rodejat de territori d’Àlaba, van aprovar per majoria absoluta demanar, una vegada més, la integració en les institucions alabeses i, per tant, en la Comunitat Autònoma Basca.

No és la primera vegada que es formula aquesta demanda; la primera es va fer ja al segle XVII, quatre centúries endarrere. L’Estatut Basc vigent, anomenat de Gernika i aprovat el 1979, va incloure la facultat d’incorporar a Euskadi aquest territori i el de Trucíos, enclavament Càntabre a Biscaia, si ho demanaven les autoritats respectives i es manifestava a favor la majoria de la població afectada en una consulta.

El moviment i la petició es va tornar a reproduir, però mentre s’iniciava el recorregut i els tràmits, es v a aprovar l’Estatut de Castella i Lleó, amb un article on es limitava aquesta possibilitat a l’acceptació de les autoritats i el conjunt dels ciutadans de la nova comunitat castellana. Quelcom semblant a la previsió constitucional de situar la sobirania en el conjunt dels espanyols, i no en cap de les “nacionalitats o regions”.

El Govern Basc va presentar recurs al Tribunal Constitucional amb un argument que semblava de lògica jurídica i és que una llei no anul•la una anterior del mateix rang (els estatuts són lleis orgàniques, el rang immediatament inferior a la Constitució, i part del cos legislatiu constitucional). Aquesta argumentació va ser desestimada, i la Junta de Castella i Lleó es va sortir amb la seva.

El cas del comtat de Trebiño, però, té connotacions atípiques. Són molt, però molt pocs, els habitants que hi ha nascut. Com la majoria, sobretot en les darreres generacions, vénen al món en materinitats d’hospitals... de Vitòria-Gasteiz. Perquè mentre la capital alabesa està a 8 quilòmetres dels seus pobles, per anar a Burgos els hi cal recórrer més d’un centenar.
El prefix per trucar als telèfons dels trebinyesos és el 945 (el d’Àlaba) i no el 947 de Burgos. Això, des que aquests prefix existeixen, també quan Telefònica era una companyia pública de l’Estat.

Una institució tan poc dubtosa de patriotisme espanyol com l’exèrcit, quan existia el servei militar obligatori tenia registrats i cridava els “mossos” del comtat castellà a la caixa de reclutes... de Vitòria.

I encara es podrien esmentar més dades, com les visites a metges, o les anades a centres comercials, que explicarien com darrera aquesta voluntat de integrar-se de dret a un col•lectiu i unes institucions obeeix potser més a interessos pràctics que a sentiments, indubtables i ben antics.

El futur de la demanda reiterada no sembla tenir més possibilitats de prosperar de les que van tenir les anteriors, amb l’actual majoria del mateix partit en el governs de Castella-La Manxa i d’Espanya. De fet, als ajuntaments concernits, els representants del Partit Popular van ser els únics que van votar en contra de la resolució, aprovada amb el suport, entre d’altres, dels regidors de PNB i de EH-Bildu, que van obtenir representació en els darrers comicis locals.

Darrerament, una informació oficiosa recollia la possibilitat que la nova llei de governs municipals anunciada pel gabinet Rajoy inclogui el desenclavament de la vintena de contrades que existeixen en l’Estat. Això significaria, per esmentar un exemple relativament proper, que sortís de la Comunitat Valenciana el Racó d’Ademuz, rodejat del tot per la província de Terol, o que es convertís en aragonès Petilla de Aragón, navarrès malgrat el nom i envoltat totalment per territori de l’Aragó. Encara més improbable sembla que Llívia, poble de Lleida enclavat a França i conegut sobretot per la seva farmàcia multisecular, passi a l’administració francesa.

Nota: Un treball de l’autor d’aquest article, “Trebiño en Álava” va ser guardonat amb el premi d’assaig “Ciudad de Vitoria” 1983 i va ser editat per l Caixa d’estalvis local.


Robert Pastor
Periodista