Les revolucions no estan de moda?

El diputat Pons està en el seu dret de denunciar als que l’assetgen amb protestes al seu domicili. Però si el jutge em preguntés a mi què opinava sobre l'assumpte, li diria que aquest dret a la intimitat del dirigent del Partit Popular valencià és d’una rellevància menor que els desnonaments que han patit alguns dels que no el deixen viure tranquil.

Hem arribat a un punt que, malgrat que a l'economista Niño Becerra li sembli que les revolucions no estan de moda, es fa necessària una bona moguda social que col•loqui els que no saben resoldre aquesta crisi en la diatriba de fer alguna cosa o dedicar-se a una altra professió diferent de la que ara tenen. Especialment aquells polítics que, incapaços d'abandonar l'escó, s'escuden en la presumpció d'innocència quan aquesta ha estat ja posada en dubte per jutges i fiscals molt qualificats.

Més presumpció d'innocència que la demostrada, per exemple, pels treballadors de la fàbrica de Flix que, durant tota la seva vida laboral s'han llevat d'hora treballant lleialment per a una empresa com Ercros, que ha contaminat pràcticament tota la desembocadura de l'Ebre, exposant de pas als seus propis empleats a perills mediambientals inhumans, i sempre amb grans beneficis econòmics, no la tenen ni Oriol Pujol, ni Xavier Crespo, ni Dani Fernández, ni Ferran Falcó ni fins i tot l'increïble Bustos, i, no obstant això, aquesta bona gent de la comarca de la Ribera d'Ebre, es quedaran sense feina, mentre que els abans esmentats gaudiran dels seus privilegis parlamentaris, sou inclòs durant diversos anys, això sí, rebent la solidaritat corporativa de tots els seus companys del Parlament.

És just?... Hem callar? Què ens falta per tocar fons? Esperar que un matí anem al caixer els que encara tenim alguna cosa per arribar a final de mes i ens trobem amb el panorama que ara es viu a Xipre? És més, com jo sóc dels que no espero que el Primat catòlic Rouco Varela segueixi l'exemple del seu col•lega, el patriarca xipriota ortodox Chrysostomos II i ens ofereixi el patrimoni de l'Església per poder sortir de la dificultat en la qual ens trobem, aquí l'únic que ens queda per fer és, precisament, una cosa semblant al que els "desnonats" li han fet passar a González Pons, que, per molt desagradable que sigui, no és pitjor que el viacrucis que ha hagut de passar la gent que, després de tota una vida de treball, els han tret la casa i, desesperats, s'han llençat al buit, sense que els que parlen de presumpció d'innocència hagin fet res per ells. Només, com tots ja sabem, un alt tribunal europeu -amb seu a Luxemburg- i a instàncies d'un jutge català, ha estat capaç de regalar una mica d'esperança establint un precedent, que ja veuran vostès com els nostres intel•ligents polítics s'encarregaran de camuflar influïts pels poders financers als quals representen.

Se'ns acaba el temps de les bones paraules I ara que ja els escocesos tenen data per al seu referèndum sobiranista, bo serà rescatar de l'oblit col•lectiu la dita d'un metge escocès, satíric i polemista, anomenat John Arbuthnot, que ja en el 1712, any més, any menys, assegurava que "tots els partits polítics moren al final per haver-se empassat les seves pròpies mentides". Des de llavors ha plogut bastant, i als polítics de la seva època els han succeït altres i altres i molts més, i fins i tot Europa ha patit dues grans guerres i enmig de les quals la més gran de les revolucions de la història de la Humanitat, la que va tenir lloc a la Rússia dels Tsars, i tot i així sembla que a alguns totes aquestes experiències no els han servit de res.

Potser se me’n ha anat l'olla, però a mi em sembla que a molts dirigents europeus els convindria revisar la seva actual deriva, no fos cas que la gent que ho està passant malament deixi de creure en ells i, el que és pitjor, en paraules tan il•lusionants i mobilitzadores com les que ho van ser durant la nostra passada joventut: Europa, democràcia o llibertat.
Quan això passa sempre ens entra la por de que, per qualsevol cantonada parlamentària, aparegui disfressat de demòcrata el salvador de torn que, amb l'aurèola de líder indiscutible, sempre busca perpetuar-se en el poder, costi el que costi i caigui qui caigui.

Ho hem vist abans i tant de bo no hàgim de tornar a veure. Així que, senyors en el poder, 'faci-m’he un immens favor: queixi-se’ns menys i treballin més i millor.