|
|
Tancar Ajuda | ||||||||||||||
Us sembla bé que les obres de descontaminació de Flix hagen començat sense els pous d'abastament?
Després de l’exposició de l’expressionista alemany George Grosz, nova i gran exposició pictòrica de l’Obra Social la Caixa al CaixaFòrum de Tarragona (carrer de Cristòfor Colom/Rambla), dedicada en aquesta ocasió al paisatgisme català i europeu entre mitjans del segle xix i meitat del segle xx, gràcies a la col·laboració de la baronessa Carmen Thyssen i al Museu Thyssen-Bornemisza, pintures que després de Girona i Tarragona (fins a finals d’abril) es podrà veure també a Lleida.
Val molt la pena acostar-s’hi, és clar. Quan rondo per Tarragona, sempre m’ho faig venir bé (i queda molt a mà) per entrar al CaixaFòrum, on la categoria del que s’hi exposa i el catàleg que s’edita estan garantits. Malament aniria tractant-se d’una organització financera que, amb els calés de tots, no fes les coses ben fetes, si més no en el terreny cultural.
Però deixem-nos d’apreciacions particulars, segurament compartides per molts, per anar al gaudi de la vista i l’esperit que provoca aquest centenar de quadres que, de Martí i Alsina als nostres contemporanis Tàpies, Cuixart i Ponç, passant pels grans d’altres èpoques com Rusiñol, Monet, Gauguin i Sunyer, i Matisse i Derain i llarga companyia, formen un elenc de les diverses versions que els artistes, d’aquí i d’allà, al llarg d’un segle (dels millors segles de la història de la pintura), han donat dels paisatges que els han voltat en la realitat o que han creat en somnis, com Miró i la gent de Dau al Set.
En el magnífic catàleg –ple de documentació contrastada i de reproduccions gràfiques adequades–, s’explica llargament l’itinerari expositiu que el visitant pot seguir. Així, podem anar resseguint els distints estils, escoles i tendències que han format la pintura d’exteriors (rurals, urbans o imaginaris): del naturalisme romàntic al realisme estricte, de l’impressionisme al simbolisme, del modernisme al noucentisme, de les avantguardes (cubisme, surrealisme, etc.) als paisatges delirants de la postguerra espanyola, fruit, sens dubte, de la circumstància històrica tràgica que s’acabava de viure a Espanya i a Europa i que, en el terreny de la literatura i la filosofia, donà lloc a paisatges escrits similars, en forma d’existencialisme o teatre de l’absurd.
En un moment que molts d’aquests paisatges pintats per tan genials artistes s’han anat perdent o degradant –fruit també d’una evolució econòmica que està fregant, també, l’absurditat–, és bo i saludable, per bé que un bon tros nostàlgic, aturar-se davant d’aquests llenços que ens parlen d’unes gents i uns espais, naturals o urbans, que convivien sense molestar-se gaire mútuament, avui que per trobar una mica de serenitat paisatgística cal anar molts quilòmetres enllà de les grans o mitjanes ciutats.
Sense haver de pensar que el món, abans de les grans transformacions econòmiques, era una Arcàdia sense conflicte, sí que podem sortir d’aquest bany de verds i blaus, de llacs i camins, de muntanyes i mars, de boscos i masos, si més no amb el consol que tot això va existir i que va ser capturat per l’ull afinat de tots aquests artistes perquè, molts anys després, ara mateix, nosaltres –hereus d’una antiga glòria ecològica– poguéssim veure convertit en art tot allò que no vam poder degustar en la realitat natural pintada.
No hi ha cap comentari
* Camps obligatoris
