Una de les peces més "divertides" de la reforma laboral del 2012 (la del 2010 també té les seves) és l'eliminació de la ultraactivitat dels convenis. La capacitat que aquests tenen para, si no s'aconsegueix un acord, en finalitzar el període pel qual s'han negociat, de seguir vigents.
L'objectiu de la ultraactivitat dels convenis era que si els agents socials no podien arribar a acords, almenys es partís sempre del conveni ja negociat amb anterioritat, en lloc que es passés directament a l'Estatut dels Treballadors.
L'eliminació de la ultraactivitat dels convenis era una demanda d'un sector minoritari de la patronal (de fet Joan Rosell, president de la CEOE, mai es va queixar d'això), amb l'argument que els sindicats no tenien incentius a negociar convenis, sobretot quan hi havia vaques flaques, ja que els nous convenis s'haurien de negociar a la baixa i era millor per a la part laboral quedar-se en l'anterior.
El mateix argument es podria donar en èpoques de creixement on és la patronal qui té els incentius per retardar tot el possible la negociació dels nous convenis. Per tant aquest incentiu a "no negociar" teòricament va alternant en les parts en conflicte segons la situació econòmica.
Però aquest argument és fal·laç. En situacions d'IPC superior a 0, si no es negocia un nou conveni, a la pràctica s'està assumint una pèrdua de poder de compra per part dels treballadors i una devaluació salarial, per tant, encara que hi hagi ultraactividad dels convenis, és la part laboral la que té més incentius que l'empresarial per negociar.
Aquests incentius a negociar es mantenen fins i tot en situacions de crisis, ja que els convenis, encara que s'han negociat assumint pèrdues salarials reals,
amb prou feines s'han tocat en el nominal encara que ha estat el país que més ha devaluat salarialment (al costat del Regne Unit) pel que fa al salari real, i sobretot la productivitat.
De fet, l'excusa utilitzada és que en les empreses en crisis no poden estar negociant "eternament" ja que han de modificar les condicions laborals aquí i ara per salvar l'activitat. Però és que això no depèn de la ultraactivitat dels convenis sinó dels mecanismes de despengi, que s'han anat utilitzant de forma àgil durant aquests anys, sense necessitat d'aquesta reforma laboral (solament a Catalunya es calcula que aquests mecanismes han permès evitar la destrucció de 300.000 llocs de treball). Aquests mecanismes de despengi no tenen gens que veure ni depenen de si els convenis col·lectius tenen o no ultraactividad.
Dades reals, la pèrdua d'ultraactivitat dels convenis el que fa és bloquejar-los
Un dels arguments que mai m'han sabut respondre és "que conveni col·lectiu abans de la reforma laboral portava llarg temps bloquejat per la part sindical", en canvi, el
s convenis històricament bloquejats que es coneixen el són per la part empresarial: l'inexistent conveni de marina mercant (es viu d'un acord parcial de fa més de 15 anys) o el costós desbloquejo del conveni de la seguretat privada no van ser bloquejos per la part sindical. Quan es vol fer una mesura per solucionar un suposat problema, hauria d'analitzar-se si aquest problema existeix, és real i la dimensió que té. En el millor dels casos estem parlant d'un problema anecdòtic d'un grapat insignificant de convenis, en el pitjor, un problema inexistent.
L'eliminació de la ultraactivitat el que realment ha generat és un bloqueig generalitzat de la negociació col·lectiva. En un informe que examina la negociació col·lectiva a inicis del 2013 a Catalunya,
s'identifica que aproximadament el 60% dels convenis col·lectius que havien de negociar-se estan bloquejats,
solament s'havien renegociat el 30% i el 10% s'havien prorrogat, total o parcialment, tots per la part patronal, i associats a la pèrdua d'ultraactividad.
La part empresarial simplement està esperant que el conveni decaigui i posar-se a negociar, aquesta vegada, partint de l'Estatut dels Treballadors, en lloc del conveni vigent, a més forçant al fet que la part sindical assumeixi qualsevol acord (ja que l'Estatut dels Treballadors és un sòl molt però que molt baix en comparació de gairebé qualsevol conveni col·lectiu).
En el 2011, per exemple,
la situació era bastant diferent, s'havien negociat un 45%, enfront del 30% del 2013, encara quan ja la reforma laboral 2010 generava ja incentius per no renegociar convenis en poder realitzar la inaplicación salarial d'aquests, si el conveni caducava.
Per a la negociació col·lectiva del 2008 (amb dades, fins i tot, anteriors a la finalització de l'any)
més del 90,37% ja havien estat signats. Aquesta era la situació de les dues reformes laborals que han anat reduint la ultraactividad dels convenis (reforma del 2010) o l'eliminen (reforma del 2012). Els efectes es tradueixen en la següent taula:
• Situació anterior a les dues reformes laborals -> Renegociació de més del 90% de convenis (ja en el 3er trimestre de l'any en què caducaven), la resta prorrogats, excepte un percentatge ínfim.
• Situació post-reforma laboral del 2010 -> Renegociació del 45% dels convenis, la resta prorrogats excepte en la part salarial.
• Situació post-reforma laboral del 2012 -> Renegociació del 30% dels convenis, el 10% prorrogats, el 60% en situació de conflicte.
És a dir, les reformes laborals han aconseguit reduir la negociació de convenis a menys d'un terç de la qual hi havia anteriorment i ha augmentat els conflictes laborals per negociació de conveni a un nivell altíssim.
La reforma laboral ha incrementat la conflictivitat laboral associada a la negociació col·lectiva
La negociació col·lectiva és l'eina per canalitzar un conflicte social entre ocupadors i assalariats en el repartiment de la riquesa que genera l'activitat laboral. Per sort la negociació col·lectiva evita costoses vagues que són negatives tant per als empresaris com per als treballadors. Però quan la negociació col·lectiva no serveix, com en el cas de convenis bloquejats, s'opta per la via de canalitzar el conflicte per altres vies. En aquest cas les vagues.
Aquest primer trimestre, especialment aquest mes de març és una veritable plaga de vagues total o parcialment relacionades amb la negociació de convenis col·lectius bloquejats per la part patronal. El llistat és enorme: sector de
transport de mercaderies, FNAC, ERCROS,
Europastry, FGC – turisme,
FCC neteja viària,
sector de la construcció,
hotels HUSA, RACC,
conveni de les TIC i consultores,
Port Aventura,
sector tèxtil, etc… que són purament per bloqueig de conveni, a les quals cal sumar a vagues i conflictes laborals associats a reestructuracions i ajustos de plantilla (IBERIA, Caixabanc, etc..).
Les vagues pel bloqueig de convenis, que produeixen pèrdues a empresaris i treballadors que podrien ser evitables. Si seguim aquest ritme, sumant els aturs del sector públic i les vagues per forçar negociacions més favorables en empreses en crisis, pot provocar la paradoxa que el 2013, un any sense vagues generals (almenys no hi ha cap convocada) tingui més jornades laborals perdudes per vaga que el 2010 o el 2012 on es van viure jornades de vaga general, caldrà esperar a la publicació de les dades del 2013, però la intensitat de conflictivitat laboral que s'està vivint sembla apuntar en aquesta adreça.
En conclusió, el debilitament de la ultraactividad dels convenis produït per la reforma laboral del 2010 i molt menys la seva eliminació en la del 2012 no ha facilitat els acords, o accelera la signatura de convenis, i com a reacció han provocat un increment de la conflictivitat laboral. Com
alguns ja anunciàvem, per cert.
José Rodríguez
