L’any 2012 hem computat més de trenta mobilitzacions unitàries de caràcter global (català o superior) en resposta a les polítiques de retallades socials i de drets que han esdevingut l’eix de la gestió dels Governs central i de la Generalitat. La culminació d’aquesta intensitat de convocatòries van ser les vagues generals del 29-M i 14-N, dues en un any, un fet inèdit en democràcia. A aquestes dades cal afegir centenars d’accions de caràcter sectorial, territorial o d’empresa, motivades per tancaments, expedients de regulació, desaparició de serveis, etc. És evident que, com assenyala un dels lemes més corejats en aquestes protestes, No callem!
La resistència activa davant l’ofensiva de retallades i pèrdua de drets és el camí que hem pres, serà la via on no ens mouran fins que modifiquen aquestes polítiques. Davant la manca de percepció de resultats positius clars a les nostres accions, algunes persones cauen en el dubte i qüestionen la seva utilitat, ho puc comprendre però no ho comparteixo. L’escenari s’ha modificat, la situació no respon a les velles dinàmiques d’acció reacció de les protestes pel conveni o les reivindicacions davant la patronal; el centre de decisió s’ha desplaçat, en part, fora de les nostres fronteres o bé, en molts cassos, els governants objecte de les protestes tampoc ho decideixen tot.
En aquest sentit, cobra molta importància la mobilització sostinguda. Aquesta lluita es guanyarà per la suma de voluntats en la unitat d’acció, la persistència de la resposta social i l’extensió europea de les protestes a nivell ciutadà. Tots i totes hem d’entendre a aquells que pensen que la protesta no és el camí, però hem de transmetre que NO callar és la via per fer sentir la nostra veu, de dir que els representants democràtics de les nostres societats no poden executar polítiques diferents de les que van presentar als programes electorals. Que no estem d’acord amb aquesta estafa democràtica, que rebutgem la corrupció moral i econòmica; per tot això NO callarem.
La crisi ens ha situat en una responsabilitat històrica envers les generacions futures. Nosaltres que hem heretat un bon sistema democràtic i de benestar social fruit de l’esforç dels nostres pares i avis; ara ens toca lluitar per evitar la seva desaparició. Aquesta lluita transcendeix una conjuntura concreta, aquesta crisi que afecta amb especial intensitat al sud d’Europa no pot escombrar al seu pas els nostres drets, els valors amb els que hem construït una societat i, de pas, com veiem aquests dies, posar en qüestió el model de construcció d’una Europa social.
I davant aquest escenari, el camí que agafa el sindicalisme de classe a tot el vell continent és el que sempre hem recorregut, la paraula. L’argumentació, el convenciment, sumar voluntats de les majories socials organitzades més enllà del moviment dels treballadors; en definitiva, NO callar per dir ben clar que hi han alternatives; que cada vegada més gent pensa i diu que la crisi econòmica no implica una crisi en el nostre sistema democràtic i de valors; que el model d’Estat del Benestar que hem gaudit, és el model vàlid; l’únic que fins al moment s’ha demostrat eficaç per garantir l’equilibri i la justícia social.
Antònia Gil
Secretària general
USOC
