Una vergonya nacional no és que algú com Carme Chacón ocupi l’escó amb més vots a la circumscripció de Barcelona. Una vergonya nacional és que un productor i DJ català obtingui un 8,5 a una ressenya de Pitchfork.com -o un 4 i mig sobre 5 a Resident Advisor- i que a Catalunya no el conegui pràcticament ningú.

Un divendres de juny xafogós. Quarts de nou del vespre. Un Sónar Hall i soterrani del MACBA a rebentar. Meitat de la sala guiri, meitat locals. I una expectació continguda. Aquell vespre vam escoltar parts del ƒIN. L’àlbum d’algú que es fa dir John Talabot però que a casa el criden com Oriol Riverola. Potser tant pseudònim per evitar el ridícul anglosaxó de la impronunciable R? Bé, ni ens interessa. Explica en entrevistes que en aquell concert sa mare hi era. I que li va preguntar: però tu també cantes? I resulta que no. Que no només va cantar, sinó que va protagonitzar, i de llarg, el millor concert del Sónar 2012. I molt per davant de noms com Richie Hawtin, Nicolas Jaar o Flying Lotus.

El seu va ser un exercici d’improvització, de creativitat. De connectivitat emocional amb el públic, de densitat estudiada. Talabot aconsegueix fer el que no és obvi: crear música electrònica, i que s’entén. On no cal ser un psicòpata per gaudir-la. Aconsegueix teixir sons melancòlics, que no depressius. I al mateix temps: un so directe, viu, natural. Però no previsible. T’envolta. Et xucla. Com en les millors històries. Unes veus intenses, unes percussions no estressants.

So will be now... és probablement la més bona i la més anglosaxona. Però si pareu atenció a Estiu: estem davant d’uns tres minuts increïblement mediterranis. Qualsevol matinada, la d’aquell esmorzar al bar, el del final de ball de festa major: és capaç de crear una connexió amb el nosaltres total, magnètica. - It may be only early February, but fIN is without a doubt an early contender for electronic album of the year.