Una d'ambulàncies

La crisi s’emporta per davant una munió de drets, serveis i prestacions que empetiteixen el nostre estat del benestar. Puntualment les accions de denuncia dels sindicats, plataformes socials i els ciutadans particulars posem el focus en algun capítol d’aquest drama que fa més de cinc anys que dura. Ocasionalment, la denuncia aconsegueix obrir un debat social que té el seu reflex en els mitjans de comunicació i les xarxes socials. En les darreres setmanes hem assenyalat la situació de l’ensenyament, les oficines de farmàcia, els treballadors de la sanitat, els de l’administració pública, etc.

La magnitud de les circumstàncies que ens ocupen amaga fets que, en d’altres contexts de ben segur que farien córrer molta tinta, aquesta és la situació que afecta al transport sanitari de Catalunya. El món de les ambulàncies s’ofega i amb ell tenim en risc tot un sistema que funciona i que garanteix un servei essencial, molt rellevant a la nostra societat. Algú dubte que calen hospitals de qualitat i personal preparat?, no! Però tampoc em negaran que té una certa importància en el sistema sanitari garantir que els malalts arribin a temps de ser atesos i, en tot cas, ser al lloc adequat quan toca.

Tot això també ho tenim en crisi, tot i que no ocupi grans espais en el debat social ni lideri la llista de preocupacions de la ciutadania. La complexa xarxa del transport sanitari de Catalunya que dóna feina a 5.000 treballadors i efectua milers de serveis diaris acumula un deute milionari del Departament de Salut, a través del Catsalut.

El sistema de transport sanitari a Catalunya funciona mitjançant empreses operadores concessionàries de l’administració per a un determinat servei (urgent o no urgent) i una àrea territorial definida per un temps concret. Les operadores fan la seva feina i, mensualment, l’administració abona la factura; millor dit abonava… Perquè, com en el cas de les farmàcies, això ja no passa. El retard en els pagaments es situa en els 200 dies i 17 milions d’euros i sumant!

A ningú se li escapa que, com hem manifestat a l’administració els sindicats representants d’aquest col•lectiu, el sistema no serà sostenible en breu. Hem patit diferents retards en els pagaments de nòmines als treballadors i la patronal ja ha anunciat que no és possible finançar aquesta situació en el curt termini. Davant d’aquest escenari, els sindicats hem plantejat dues qüestions; en primer lloc alertar a la Generalitat que la percepció que ens traslladen els treballadors és d’un deteriorament en el servei molt preocupant. En segon lloc hem demanat al Catsalut que ampliï els concursos actuals que acaben a finals de 2013 en dos anys per permetre a les actuals operadores fer noves inversions i millores en el servei.

Segurament el paper de les organitzacions sindicals no és demanar pròrrogues a les adjudicacions públiques, però la situació és molt greu i el risc evident, calen solucions imaginatives i l’administració no té recursos. Esperem decisions valentes i ràpides perquè, al contrari del que algú pugui pensar, en aquestes qüestions no ens agrada gens haver de dir allò de “nosaltres ho havíem advertit…”


Antònia Gil
Secretària general
USOC