Què ens queda de la dita 'juventud, divino tesoro'? el divino segur que no. Ser jove avui és molt difícil, cada cop és més semblant a practicar un esport de risc. Qui el practica se la juga. La definició de 'joventut' diu que es tracta d'una etapa vital entre la infància i l'edat adulta. Tanmateix, el concepte joventut està associat a desig de canvi, a la recerca de la pròpia personalitat i a vitalitat. Podríem dir que és un concepte que té associades un seguit de virtuts que sovint serveixen com excusa per justificar un seguit d’abusos.
Posaré alguns exemples. Com ets jove i estàs en una etapa de recerca personal, quin problema hi ha en encadenar contracte precari rere contracte precari? Com ets jove i 'tens disposició' al canvi no passa res si cada feina et dura uns mesos, la temporalitat mola! Com ets jove i no tens experiència has d'acceptar salaris baixíssims perquè en el fons fomentaran l'esperit emprenedor que tanta falta et fa. En definitiva, en base a un sèrie de condicionants que es conceben naturals lligats a qui és jove, el que s'ha fet és excusar atacs a una generació sencera. Generant una vulnerabilitat que no passa amb l'edat. S'arrossega tota la vida.
Avui la gent jove sap que ser jove és impossible. Ser jove és pertànyer a una generació perduda, sense futur, i el que és més greu, ser jove cada cop més implica ser pobre. És no tenir expectatives, és no ser una prioritat, és no tenir un duro, és viure a casa dels pares o tornar-hi, és no poder estudiar... En definitiva és no ser lliure. Perquè sense tenir dret a l'emancipació, que vol dir a desenvolupar el teu propi projecte de vida, no tens llibertat.
Per això, hagués estat millor que s'haguessin atrevit a prohibir la joventut i no ens vindrien amb històries de que la gent jove és el futur però el que passa és que falta cultura de l'esforç i més emprenedors, i aixecar-se ben d'hora... Com si la gent jove no s'esforcés cada dia.
És inacceptable aquest discurs, l'únic discurs que darrerament sentim de qui governa, la dreta. i el que passa és que la dreta no té cap necessitat d'afavorir la llibertat. Són més del 'qui pugui ser lliure ja ho serà’. Jo sóc jove i em relaciono amb joves, conec aquestes dificultats i aquestes maneres de viure lligades a una precarietat vital. Per això no puc entendre com amb el que estem vivint; una taxa d’atur a BCN que ratlla el 50%, on moltes ja són persones joves aturades de llarga durada, on el 90% dels contractes que es signen són temporals, on cada cop més joves no poden accedir a l’educació a causa de les elevades taxes en Formació Professional i la Universitat imposades per PP i CiU, on cada cop més joves s’exilien en busca de noves oportunitats perquè la realitat de la seva ciutat els maltracta i els degrada; les receptes per alguns siguin més precarietat, més temporalitat, i això sí, més cultura de l'esforç.
M'indigna veure com determinades administracions, governs, que tenen recursos econòmics i humans, s'apunten a aquesta estratègia. L'estratègia del 'qui dia passa any empeny'. I això és el que està passat a Barcelona. Fa una setmana, el govern de CiU amb el suport d’ERC, va aprovar el Pla Jove amb més resignació de la història de la ciutat. Una ciutat com Barcelona, amb un moviment associatiu juvenil que s'implica, que construeix ciutat, que planteja bones propostes, amb unes finances fortes, es limita a proposar un pla ple de generalismes i alguna bona intenció. Però en cap cas res útil per combatre la greu situació que abans descrivia, de la que Barcelona no és aliena.
Davant d'això hem exigit un canvi de model productiu, que comporti l'impuls de plans que promocionin la creació i consolidació d’empreses en sectors d’alt valor afegit. Perquè l'objectiu ha de ser una ocupació de qualitat i estable. I per tant, és indispensable lluitar contra la precarietat oferint assessorament, orientació i formació a través d’uns serveis públics locals i no deixar aquesta tasca fonamental en mans de les empreses de treball temporal. Així com la posada en marxa de propostes com la renda bàsica de ciutadania per resoldre les desigualtats en l'origen...I finalment, incorporar la veu del jovent de la ciutat. Per definir i dissenyar les propostes del col•lectiu jove, donem la veu al col•lectiu. El jovent té veu pròpia. Falta oferir els espais per a que la puguin expressar i tenir-la sempre present. Escoltar-la.
Però com deia, res de tot això ha estat incorporat ni impulsat, perquè no hi ha valentia, ni ambició per capgirar aquesta greu situació. I el que és més greu: no veiem cap bri d’esperança pel jovent de la ciutat. Perquè combatre l’atur juvenil no és una prioritat pel govern de l’Ajuntament de Barcelona, com tampoc ho és pel govern català i pel govern espanyol. A més, qui hauria de liderar les polítiques de joventut, concretament a la ciutat, no creu en la capacitat de transformació que tenen les polítiques de joventut i que té la ciutat de Barcelona. Sabem que amb un pla jove no ho podem resoldre tot, però no hi ha estratègia, no hi ha horitzó, només hi ha acord dels diferents partits que governen per impulsar polítiques que desregulen el mercat laboral i que fomenten la destrucció de lloc s de treball.
Davant qui es plega a la resignació per incapacitat i manca de lideratge hi ha qui no ens resignem ni renunciem a batallar per unes polítiques que donin esperança i futur al jovent. Perquè tenim dret a ser joves i lliures, a emancipar-nos. Aquest és el nostre compromís i ho volem aconseguir.
