Revolució a l'andorrana

La sortida del Principat d’Andorra de la llista internacional de paradisos fiscals sembla haver estat l’inici de grans canvis al Principat pirinenc. Fa molt de temps que ja no apareixen notícies de capitals entrants detectats i comissats a la duana de la Farga de Moles. Al contrari, i paradoxalment, gairebé cada setmana anuncia la guàrdia civil el comís de quantitats de diner que ciutadans dels més diversos llos de l’Estat i alguns estrangers intentaven “repatriar”.

El darrer dels casos ha estat el d’una parella gran de barcelonins, ell de 74 anys i ella de 70, que “baixaven” en autobús de línia regular amb 738.200 euros. Un perfil atípic dels que mouen capitals, que acostumen a anar en cotxes d’alta gamma. Més que uns “correus” del tràfic, s’ajustarien més al tipus de persones que, per la crisi, es veuen en la necessitat de recuperar estalvis, que poden ser els de tota una vida, per fer front a obligacions sobtadament urgents. Qui sap si una hipoteca per evitar el desnonament d’algun membre de la família.

És curiosa aquesta persecució actualitzada dels especialistes de la guàrdia civil a gent que torna de les valls andorranes, en contrast amb la recent amnistia fiscal i amb les actualitzacions “voluntàries” de contribuents relativament importants. Però és clarament més productiu recaptar tot el capital (excepte mil euros per persona, que els hi deixen als enxampats), que un percentatge, per alt que sigui aquest.

Aquests episodis no són més que una mostra de l’allau de canvis a “l’altre” Principat. Amb França està ja tancat un conveni contra la doble imposició fiscal, mentre es negocien els equivalents amb Portugal, i amb Espanya, aquest amb previsió de la signatura per a la tardor. És quelcom imprescindible per poder tirar endavant projectes d’emprenedors de banda i banda, ara que s’ha produït una altra obertura andorrana, a empreses de capital total o majoritàriament estranger –abans del canvi legislatiu només es registraven les que tenien un màxim del 33 per cent de participació forana oficial-. Y encara més útil per als andorrans que vulguin tenir activitats econòmiques a Espanya, on encara avui han de fer front a una sobrecàrrega impositiva del 25 per cent, que fa del tot inviable la competitivitat.

Fins i tot l’essència del sistema polític i jurídic afronta ara una revolta, en sintonia i potser fins i tot avançada a la d’altres països de l’entorn, fruit sobretot del desencant i la desafecció ciutadana de la política i dels polítics. Una iniciativa legislativa popular en marxa planteja canvis en el sistema electoral, amb el retorn a les llistes obertes. I per a les eleccions generals de la primavera del 2015 s’albiren un seguit de irrupcions de grups ciutadans nous, en contrast amb el mapa de l’actual Consell (parlament) amb 22 membres de Demòcrates d’Andorra, la gran coalició de cenrtre-dreta, i només sis socialdemòcrates que, a més, s’han escindit per meitats idèntics, amb l’anunci que tres es passen al grup mixt, inclòs el persistent líder i cap de Govern en la legislatura anterior, Jaume Bartumeu.

Les revoltes que han estat, i les que poden ser encara més insospitades fins a fa ben poc, les encapçalen dones. La iniciativa promoguda per una periodista radiofònica va fructificar en forma d’una llei antitabac de les més radicals entre les europees... en un país productor.

Quan encara no fa un mes que es va celebrar el vintè aniversari de la referèndum que va aprovar la Constitució del 1993, un altre moviment, majoritàriament femení, pot ser encara més transcendent, amb canvis en la llei de lleis i fins i tot de cap (o caps) d’Estat.

Quan el coprincipat episcopal (el bisbe d’Urgell d’aleshores) va acceptar el nou sistema, amb cessió de gairebé tot el poder absolut que havia ostentat, juntament amb l’homòleg francès, va imposar l’exigència d’un reconeixement al text del “dret a la vida”, a la manera radical com l’entén l’església catòlica. Més tard, aquell bisbe Joan Martí Alanis, i l’actual successor Joan Enric Vives, han repetit diverses vegades que una despenalització de l’avortament els obligaria automàticament a renunciar al càrrec.

Doncs be, els socialdemòcrates ja han presentat a tràmit una proposició de llei en aquest sentit, i una altra no menys incompatible amb la consciència del copríncep religiós, com és la del matrimoni homosexual. Ho havien insinuat diverses vegades. Però el que pocs esperaven és que l’actual ministra de Salut, Cristina Rodríguez, de la coalició de centre-dreta, els hi fes colstat. I encara menys, que Mònica Codina, una anterior ministra del mateix ram, en una legislatura liberal (més declaradament a la dret), liderés una plataforma de suport a la proposta, amb el lema “Sí als nostres drets” i encetés una campanya de recollida de signatures en favor de la iniciativa.

El Govern ja ha dit, amb el seu suport jurídic, que aquest nou text jurídic no és constitucional. I que, a més, posa en risc el sistema de coprincipat. Tanmateix, moltes desenes de dones d’Andorra van cada any a avortar a Catalunya, segons les estadístiques de la Generalitat (de les que ho fan a França no es dones estadístiques).
A poc que la iniciativa tingui l’èxit que es pronostica, no només caldrà canviar la Constitució. Es perdrà la figura del copríncep episcopal i aleshores tornarà la campanya (ara potser més minoritària i condemnada al fracàs que mai) de substituir el cap d’Estat bisbe pel rei d’Espanya, com ja van intentar alguns el 1993, deixar només el copríncep-president de la República francesa, o convertir de debo el país en el que fins ara només era un sobrenom popular i inexacte: la República d’Andorra.


Robert Pastor
Periodista