Que fàcil és malparlar d’Europa, que ridícul fer-ho des de la ignorància, que deshonest fer-ho des de la frivolitat o lluny de cap responsabilitat. No s’han de passar comptes amb ningú, es pot dir el que es vulgui, ni tan sols s’ha d’argumentar. Així és com se’n diuen de ben grosses: “Sortim d’aqueixa Europa que ens escanya, abandonem l’euro, recuperem la beneïda pesseta. Podrem devaluar; serem competitius; podrem finançar-nos lliurement; podrem exportar avantatjosament; multiplicarem el turisme; reduirem l’atur; restablirem l’estat del benestar... totes ens pondran”.

Afirmacions de tal mena les trobareu a gairebé tots els mitjans de comunicació, incloent-hi aquest mateix diari. Editorialistes, corresponsals, comentaristes, tertulians han trobat una mina en la consigna “Europa és culpable!”; Brussel·les és al darrere de totes les desgràcies socials que ens esdevenen. Naturalment, els governants nacionals es freguen les mans de satisfacció. La responsabilitat per la seva desastrosa gestió de la crisi, pels acomiadaments barats, els desnonaments hipotecaris, les llistes d’espera hospitalàries, la ineficàcia davant el frau fiscal, l’augment galopant de la pobresa es desplaça lluny, lluny d’ells.

Quan s’atribueixen totes les desgràcies a Brussel·les, a quina Brussel·les ens referim: a la del Parlament Europeu, que és la institució que més fa pel ciutadà; a la Comissió Europea, que fa menys del que podria, però que el que fa no sempre ho fa malament o al Consell de Ministres i al Consell Europeu, que són els cenacles intergovernamentals que fan i desfan.

Ens queixem amb raó de l’austeritat pressupostària imposada per Brussel·les amb la incitació entusiasta de Berlín i de les consegüents destralades als drets socials, disfressades de reformes per sortir de la crisi, però les orientacions i prioritats polítiques generals les marca el Consell Europeu, compost pels caps d’estat i de govern dels 27 Estats membres de la UE, gairebé tots de dretes, entre ells el president del govern espanyol, que guanyà les eleccions per majoria absoluta.

Que una altra Europa és possible, més social, més eficaç, més protagonista, més inversora, mai no havia estat tan cert com ara. De propostes alternatives n’hi un munt, fins i tot unes quantes de la Comissió Europea. No em toca ara detallar-les, em limito a denunciar el pensament de grup eurofòbic.

Siguem un xic justos, no tot han estat errors i omissions per part de la UE. D’ençà el 2007 s’ha avançat, potser no prou, ni prou de pressa, ni prou en la direcció més correcta o més curta, però la perspectiva d’una unió bancària, d’una coordinació efectiva dels pressupostos nacionals, d’una forma de mutualització futura de les emissions públiques de deute, d’una coordinació en la lluita contra el frau fiscal i l’evasió de capitals... era impensable no fa pas gaire.

No llancem la criatura amb l’aigua bruta de la palangana. El problema no és Europa, sinó el seu mal govern actual. Canviar-lo serà complicat – molt menys que quedar fora de la UE -. Caldrà canviar tants Rajoys!, però és factible. Hi haurà una oportunitat de fer-ho amb les successives eleccions legislatives nacionals, i amb les europees de maig del 2014 el resultat de les quals determinarà la presidència del Consell Europeu i de la Comissió Europea.

Si sortim d’Europa tornarem a una (falsa) autarquia, il·lusòria en un món tan interdependent. Cap país no s'abasteix a ell mateix, una economia desenvolupada no pot ser autosuficient respecte a l’exterior, financerament dependríem, si donàvem facilitats, de les màfies del blanqueig de diner, com ha estat el cas de Xipre, de mercats usuraris, si ens arribessin a prestar, dels especuladors/depredadors anglosaxons sempre a l’aguait de preses fàcils, de neocolonialismes com el xinès... Fora d'Europa la terra és molt inhòspita i salvatge, sobretot per als països arruïnats.