"La letra con sangre entra"

L'actitud que el PP ha adoptat amb la Llei de Desnonaments correspon a aquella vella dita segons la qual "la letra con sangre entra" tan de moda entre els nens de la meva generació, que acabava, gairebé sempre, amb un picada a les mans amb el regle o agenollats de cara a la paret, per demostrar a la resta de la classe qui "era el ruc" del moment.

Aquest mètode, es completava després a casa amb, els cops d'escombra o amb la sabatilla de la teva pobra mare o, en el pitjor dels casos, amb el cinturó del pare, perque no es creien que fossis innocent, o el que ara es diu "només un imputat", ja que la paraula de don Melquíades era llei entre els pobres desgraciats que acudiem a l'escola pública.

Doncs això, que molts recordem com si ens hagués acabat de passat ara, ve a ser el mateix que ha passat amb la "llei del desnonament", que només han sabut aprovar els populars "pel nostre bé" i que ha vingut precedida d'autèntiques bestieses dels seus dirigents, que han tractat la Plataforma d'Afectats de nazis o d'etarres sense que els morts que s'han quedat pel camí els "importin" gairebé res a la Cospedal, l'impresentable diputat Pujalte o al seu col·lega de Comunitat i somriure del règim,  Esteban González Pons.

Emparats per una majoria absoluta que li han atorgat els seus votants, Déu els perdoni! - als votants, clar-, tot consisteix en empassar-se aquest catecisme del pare Mariano Ripalda a cop de decrets i retallades que, un dia d'aquests, acabarà amb la beatificació de la figura del "senyoret andalús" o amb el monument al "cacic gallec", que tant va combatre Castelao en la seva època i en els seus coneguts dibuixos de coneixement universal.

Fa be Ada Colau d'escenificar una "retirada simbòlica " de la seva proposta, que porta, a més, l'empara d'un milió de signatures, i de reiniciar la baralla als carrers, que és on es guanyen totes les revolucions populars, per molt de patiment que causi al poble. Al final, com demostra la història, sempre guanya la gent oprimida, perquè, la corda, quan es tiba,  sempre intimida més a l'opressor que a l'oprimit. Ja ho veuran.


Manuel Fernando González
Editor i Director
www.catalunyapress.cat
www.pressdigital.es