Evocacions

Més enllà dels moviments del Partit dels Socialistes de Catalunya respecte dela seva autonomia com a federat en el PSOE, en l’àmbit estatal ha sortit la defensa de la candidatura del basc Eduardo Madina com a relleu per a Rubalcaba, i també insinuacions que el “tapat” i autèntic candidat seria l’ex president basc Patxi López.

No és la primera vegada que els bascos sonen per ocupar la direcció del PSOE. Ja al congrés del 1974, celebrat encara en la clandestinitat a Suresnes, es va preparar la candidatura de Nicolás Redondo (pare), líder de la UGT, que no va acceptar la secretaria general, a la qual va optar també un altre històric, Ramón Rubial, que s’havia estat anys i panys empresonat al castell militar de San Cristóbal, a Pamplona.

Com passaria també al PNB, on Xabier Arzalluz va esquivar el lideratge amb la proposta acceptada que fos el “jove i navarrés” Carlos Garaikoetxea, proposta de la qual es penediria, de Suresnes va emergir com a principal figura Isidoro, nom clandestí de Felipe González, en una executiva amb Andrés (Alfonso Guerra), Juan (Redondo), Chiqui (Benegas) i els madrilenys Francisco Bustelo y Pablo Castellano, que també havien estat opositors al que posteriorment seria cap del govern espanyol al llarg de décades.

López va fer el gran mèrit d’aconseguir, fins ara, l’elecció com a únic lehendakari no nacionalista. Madina, afiliat a les joventuts socialistes des dels 17 anys, secretari general del grup arlamentari socialista al Congrés dels diputats, afegeix a la sòlida formació universitària la condició de víctima directa del terrorisme d’ETA, que li va posar una bomba adhesiva al cotxe, i el va deixar sense la cama esquerra a partir del genoll. Tornarà a ser dels socialistes bascos, de llarga tradició en aquesta òrbita ideològica i política, la direcció del PSOE, renovada i rejovenida?

No sembla tan fàcil la renúncia, o el suport suficient en unes primàries a l’actual secretari general i tot està per veure. També si Carme Chacón, perd tota opció després de defensar a la vegada un cert catalanisme y una evident espanyolitat que acostuma a deixar com a rèdit les pèrdues de suport d’autonomistes i de centralistes.

Recordàvem Suresnes, la tradició socialista de bona part dels bascos, sobretot biscains, i ens surt dels diaris la notícia de la detenció, a l’estació de Sants de Barcelona del ex policia Michel Domínguez, per suposada implicació en una xarxa del narcotràfic colombià de cocaïna.

Potser molts es preguntaran on és la peculiaritat de la informació, però seran els que no coneguin, o no recordin, els fets dels GAL, els grups 1ue van executar operacions de terrorisme des de institucions de l’Estat els anys 80 del segle passat.
Domíngez, de família francesa, era l’ajudant i etern acompanyant del subcomissari José Amedo. Detinguts el 1998 en el curs del procés endegat pel magistrat Baltasar Garzón -després de la frustrada incursió d’aquest darrer en la política- van ser condemnats el 1991 a 108 anys de presó com a culpables de sis assassinats frustrats i el 1998 a dos anys i quatre mesos més per detenció il•legal (el segrest del ciutadà francès Segundo Marey, que van confondre amb un membre d’ETA), en aquesta ocasió juntament amb l’ex ministre de l’Interior José Barrionuevo.

Amedo ha anat deixant, al llarg dels anys, un reguitzell d’informacions. Com ara la recent denúncia de Luis Morcillo, assassí confés del metge pediatra i militant d’Herri Batasuna, Santiago Brouard, cas que vam recordar no fa gaire. Però de l’escuder Domínguez res no havia trascendit... fins a la detenció a Sants.

Val a dir que, amb la tendència a l’oblit –sovint voluntari-de la història negra dels GAL, com no s’acostuma a recordar que la parella de policies-terroristes va quedar en llibertat l’any 2000. Com era allò que tots som iguals davant la justícia, però hi ha alguns de més iguals que altres?


Robert Pastor
Periodista