Ens podem imaginar fàcilment el que va passar pel
cap del "llop solitari" que va ferir tres persones innocents a Roma, en plena presa de possessió del Govern d'Itàlia. Aquí, a Espanya, amb els desnonaments, hem viscut diversos drames semblants.
Gent bona i treballadora que s'ha tirat per la finestra o s'ha penjat quan els funcionaris anaven a treure'ls de les seves cases i laminar tota una vida de treball. Avui, la policia ens explica, amb gran alarma, que grups anarquistes espanyols, italians i grecs es reuneixen periòdicament per a. segons se suposa, "tramar" alguna cosa contra el sistema o l'ordre establert, que diria una senyora del madrileny carrer de Serrano.
I de què ens estranyem, si tenim un president de Gobierno que no sap què fer amb sis milions dos-cents mil aturats i ens anuncia que, abans del final de la legislatura, arribarem fins als set?. I què dir també d'un cap d'Estat que, ficat en diversos embolics inexplicables i impropis de la seva Alta responsabilitat, es nega a abdicar en favor del seu fill que, molts ho tenim clar, podria convertir-se en aquest revulsiu imprescindible perquè la gent cregués que la Monarquia espanyola àdhuc té algun futur perquè serveix per a alguna cosa.
Els nostres avis, per molr menys, en el segle passat es van embolicar a trets amb els pistolers de la patronal, o posaven bombes en plenes noces de l'avi de don Joan Carles perquè no els semblava just el que estava passant. Situació que després derivaria en la pitjor guerra civil de la nostra història i en molts anys de dictadura atroç. I amb una lliçó com aquesta, no hem après res, de la història?.
El sistema és a punt d'esclatar, perquè la paraula dels nostres polítics gairebé ningú no se la creu, ja. La dreta espanyola i l'europea han defensat, com era d'esperar, els interessos dels qui han provocat aquesta recessió atroç amb receptes que no porten més que a la misèria i a la desesperació. Els que en aquesta país, de manera ingènua, li han donat la majoria absoluta creient-se les promeses electorals d'un Rajoy covard i mentider, són també la majoria dels què s'han quedat sense treball, moltes vegades sense habitatge i ja sense capacitat de reacció. I l'esquerra?. Levitant, en lloc de posar-se al capdavant dels gebris o dels ciutadans que envolten el Congrés. El seu lloc hauria d'estár aquí, i si ho perden, que té tota la pinta, no ho tornaran a recuperar mai. Que Verstringe ho hagi tingut tan clar i Rubalcaba no, vol dir que en el socialisme espanyol no té remei i que camina cap a la marginalitat o la insignificància parlamentària.
I amb aquests PP i PSOE, que eren les dues formacions polítiques més importants, què els queda per fer als seus votants?Persistir en l'error o llençar-se -com ho han fet els italians i els grecs- pel carrer del mig cap a partits assemblearis, independentistes o de l'esquerra radical?.
Definitivament, Europa camina cap a la seva autodestrucció, i nosaltres cap a una hostilitat feroç cap al Nord ric i insolidari i amb això, a la recerca, en solitari, d'un camí en el qual a ningú se li escapa que, amb els actuals dirigents, ens conduiria, si més no, a l'avenc de les Mariannes.
Per tot plegat, toca espavilar-se i no resignar-se, ser solidari amb els altres i especialment actiu en la defensa d'uns drets que no són patrimoni de cap Estat, que no és qui per extingir-los o modificar-los, sinó de tots els ciutadans . D'aquests mateixos ciutadans que ara pateixen les conseqüències de tanta equivocació interessada en forma de retallades o de mesures "inevitables" per salvar-nos dels nostres "propis errors".
I jo em dic, si els nostres diners elsi han portat a uns pocs a paradisos fiscals, perquè en lloc d'envair l'Afganistan, o Mali no enviem una força multinacional a aquests antres de delinqüència financera perquè rescati el que és de tots i detingui a tant pocavergonya?. Potser fins i tot aconseguim ficar-li la por en el cos als qui tenen tant a perdre...
Manuel Fernando González
Editor i Director
www.catalunyapress.cat
www.pressdigital.es
