Tinc ànsia. Tinc esgarrifances. Tinc malastrugança. Tinc de tot una mica i poc de res. Tinc els cinc sentits nets i oberts per resistir, per poder viure els anys que Déu amb do, per entonar un visca la vida!, quan tornin les vaques grasses. Molts de nosaltres hauríem de viure els anys de Matusalèn per surar des de la sima marina de l’economia. Sí, sí, la xifra és brutal, bestial, esquizofrènica: 6.200.000 aturats en el conjunt d’Espanya; 900.000 d’ells a Catalunya. Essent frívol crec que és un 4-0 ó un 4-1. Una pallissa impossible de superar; ni cridant a la “remuntada” ni a “la heroica de Juanito”. Els alemanys ens han ben fotut. Som culpables de no saber llegir la lletra petita. empesos al suïcidi per polítics i banquers. Culpables de fer-los cas als eslògans punyeters del capitalisme asocial. No hem estat alerta davant els cants de sirena. Victoriosos de crisis anteriors, no hem sabut aplicar-nos la dita popular: “Sempre han tingut bec les oques”. Oques que a la casa pairal cloquegen en acostar-s’hi un estrany. I mira que n’hem deixat entrar de lladregots de camisa blanca i corbata!!! Alguns fins i tot trucaren a la porta. Santa innocència.
Goso dir que m’he passat: és immoral barrejar naps amb lleixiu. Però que voleu que us en digui, m’ha sortit la metàfora del “pan y toros” des del cor d’un ciutadà emprenyat. Tan empipat com Luis Eduardo Aute que contestava a un periodista: “La vida es ser competente antes que competitivo. Es la necedad, no saber qué es el ser humano, lo que nos ha llevado a este delirio de la economía que está en manos de terroristas financieros”. Talment com el canta-autor, no puc deixar d’esmentar la frase de Marx: “El capitalisme s’ensorrarà quan entri en conflicte amb els seus propis interessos”.
Efectivament, el propi sistema s’està suïcidant. Es queda orfe de consumidors perquè el que ha de gastar no té diners i és el principi de la fi de la societat de consum, que és la que coneixem. És una crisi que encara es perllongarà en el temps fins l’any 2020. Els profetes pontifiquen que mai més res no serà igual; ni alegries inversores domèstiques, ni segones residències, ni, ni, ni. Tots serem ni. Tots omplirem el sarró amb quatre coses comestibles o bebestibles per sobreviure. Sí, exagero. O no? Només cal sortir al carrer; caminar, passejar, guaitar amb ulls crítics el que succeeix: gent remenant contenidors, cercadors de ferralla, ciutadans pidolant. Tot in crescendo. No es veu un motor que reactivi l’esperança humana. No s’endevina un sistema econòmic substitutiu que faci florir una nova primavera. No s’albira a l’horitzó infinit un vaixell carregat de polítiques d’ocupació. No salten del cel paracaigudistes amb el manà bíblic per enfortir cossos i ànimes. No, no, no vegem corrues de fàbriques al llarg del riu industrial, només museus amb màquines tan boniques com inútils pel progrés. No hi ha suficient aplicació de la cultural digital entre els no nadius. Tocats i enfonsats? No, per favor.
Què és el que sí tenim a l’abast? Diria que la virtut ancestral d’un poble d’emprenedors en potència. Diria que des del bressol, la virtut del treball. Diria que des de l’adolescència, la inquietud pel progrés. Diria que des de la maduresa la valentia per superar un 4-0 ó un 4-1. Perquè la vida no és un joc i sempre hem estat un poble patidor, víctima de mil desastres. Tot plegat molt maco, però sense una pòlissa de crèdit, que podem emprendre? Res.
No sé pas que més dir-vos per aixecar l’ànim. No sóc ningú; tan sols un fotut periodista que s’acosta al vell impressor per donar-li aquest original. Ell, amb les pinces, ajuntarà lletra per lletra, línia per línia, una escriptura cabal. Un relat que tingui sentit. Una història senzilla. Entenedora, vet ho aquí.
Tinc ànsia per saber com estarem el 2020 els sobrevivents de la crisi. Què tots ho puguem explicar sense cap ni, ni, ni, és el meu desig i el de “todos los reunidos en la mesa”, com solia dir-se en els vells programes de discos sol•licitats, de quan per la ràdio cantaven Antonio Machín i Gloria Lasso.
Pere Font i Grasa
periodista
