La major part de les reaccions a l'enfonsament d'una factoria a Bangladesh en què han mort, fins a l'últim recompte,
més de 400 treballadors i que produïa roba, entre altres marques, per a MANGO, han estat d'indignació.
D'altra banda, hi ha
algun article que intenta analitzar el que les condicions laborals a Bangla Desh siguin horribles depèn molt de la situació econòmica del país i de la productivitat d'aquestes factories. Encara que en termes generals l'explicació econòmica és raonable, el to transmet un missatge totalment equivocat.
Que la productivitat per treballador d'una empresa explica el salari màxim que es pot rebre per treballar en ella és cert. El que no s'explica és que en alguns països el pes d'aquests sobre la productivitat sigui més gran que en altres. Roger, introdueix els factors institucionals polítics (negociació col · lectiva, legislació, etc ...) però obvia que en el cas de Bangla Desh són precisament els factors polítics els més importants.
El problema no és teòric com semblaria pel to de l'article. La hipòtesi de Roger és tenir unes condicions laborals mínimament dignes depèn gairebé exclusivament de la productivitat, cosa que no és cert. És possiblement impossible millorar les condicions laborals estàndard a Bangla Desh perquè siguin equivalents a les europees, la seva productivitat no dóna per tenir equips d'emergència d'última generació, plans de prevenció integrals, equips de prevenció individual o estudis d'ergonomia.
Però el que sí és cert que la seva productivitat si que dóna perquè no treballen en una cabana que s'esfondra a les primeres de canvi. Precisament les empreses matriu que s'enriqueixen gràcies a la venda dels productes que s'han realitzat a l'empresa que s'ha enfonsat tenen uns comptes molt sanejats i clars beneficis per unitat de producte venut.
El problema a Bangladesh està en la productivitat, sí, però sobretot en les condicions polítiques i institucionals i les condicions laborals extraeconómicas en què treballen, especialment a les zones franques on estan ubicades aquestes empreses.
A Bangla Desh el 2012 es van assassinar sindicalistes, no hi ha protecció real de les treballadores que pateixen assetjament sexual en el lloc de treball i fins i tot han arribat a lligar físicament al seu lloc de treball a més de 4.000 treballadors en una zona franca perquè no fessin vaga. Tots aquests problemes no tenen res a veure de forma directa amb la productivitat, no són inevitables i no són acceptables.
Tot i que la intenció de Roger no era aquesta, la lectura pot portar a entendre certa inevitabilitat dels accidents laborals tan catastròfics o la impossibilitat de tenir un cert grau de dignitat laboral als països emergents. Això pot portar a l'immobilisme, sobretot en els països on les empreses que generen aquestes pràctiques poden patir (com és als països on estan els seus mercats).
Després de
l'accident de Bhopal si no hi hagués hagut pressió al país de l'empresa matriu i pressió legal i social a l'Índia, podríem trobar-nos que les víctimes no tindrien cap compensació i se seguirien instal · lant empreses químiques a l'Índia en condicions més que qüestionables.
Imaginem-nos que llavors es escrivís un article d'aquest estil:
Els treballadors agraris de l'Índia són pocs productius i les indústries químiques a l'Índia han tret a milers de persones de la pobresa, l'alternativa a tenir una empresa química prop de casa que generi activitat, contracti gent i impulsi un sector serveis i una indústria auxiliar i de rebot generi riquesa per poder tenir educació o sanitat digna d'aquest nom és molt pitjor. El risc a morir per una filtració de gasos és horrible, però segurament si els criteris de seguretat fossin els d'Europa cap empresa s'hagués ubicat. Realment les empreses químiques transnacionals han salvat més que les 2.000 vides mortes en l'accident al treure de la pobresa
El millor que els ha pogut passar als treballadors de Bangla Desh morts no ha estat treballar per aquesta empresa, les seves vides han desaparegut de cop, unes morts inútils que es podrien haver evitat si l'avarícia humana no arribés cotes tan indignes.
No es pot justificar que a uns treballadors els atenció per obligar-los a treballar, que a les treballadores de les zones franques les violin i les assaltin sexualment els seus propis caps o que li descerroje un tret al cap a un sindicalista a la base de la productivitat , com tampoc que treballin en una cabana a punt de desplomar-se.
Com repeteixo, la intenció de Roger no era promoure l'immobilisme, però
aconsegueix fer-ho ja que el to sembla indicar que el capitalisme només pot créixer en base a assassinar treballadors en llocs infectes, o que les millores de les condicions laborals arribaran soles, pel simple fet de millorar la productivitat, sense indicar que aquestes neixen de l'esforç, la sang i la suor de milers de treballadors i sindicalistes.
Obviar també la capacitat que tenim com a consumidors de fer pagar a empreses com MANGO el cost d'aquestes vides, per forçar a les seves futures plantes a que compleixin uns mínims de dignitat, perquè a part tenim la capacitat de pressió per evitar que d'aquí a una setmana o dues una altra planta es desplomi en algun altre racó fosc del tercer món.
No estem parlant d'empreses, tampoc, amb un comportament escrupolós a Europa. Cal recordar, que per exemple que MANGO no és famosa pel seu
respecte a la llibertat sindical a les botigues espanyoles.
No ens enganyem, l'accident de Bangla Desh no era inevitable (cosa que ni
les autoritats de Bangla Desh estan disposades a considerar), l'assassinat de sindicalistes tampoc, igual que els caps magreen a les seves empleades o que lligui físicament als treballadors en vaga, i no té del tot a veure amb la productivitat.
I en part som nosaltres els que tenim la capacitat de fer-ho saber a les empreses espanyoles que produeixen en aquestes condicions.
