A més del català, defenso la fabla aragonesa

“Hoy el Alto Aragón ha recuperado una parte muy importante de su patrimonio, lo ha puesto en valor y ha tomado conciencia del enorme tesoro que posee, no sólo en cuanto a patrimonio histórico y paisajístico sino también lingüístico”.

Aquesta és una de les frases que l’any 2001 signava Antonio Cosculluela Bergua president de la Diputació d’Osca, a manera de pròleg del llibre: “Acordanzas de San Pelegrín. A bida d’antis más en un lugarón amortau de o Semontano de Balbastro”, de Chesus de Mostolay, editat per l’Instituto de Estudios Altoaragones. 585 pàgines redactades a partir de 65 hores d’enregistraments fets a Pascual Grasa Mur. Un extracte de les 45 cintes cassets foren publicades el 1997: “...en o lumero 1 d’a rebiesta Luenga & Fabla (Consello d’a Fabla Aragonesa, Uesca). El llibre conté un “Bocabulario” de 35 pàgines per que el lector pugui entendre les parts del text que més li puguin interessar. L’he llegit i m’ha costat Déu i ajuda entendre segons quins paràgrafs. He descobert les dues vies de la família materna: l’hereu de casa Grasa (Pascual Grasa, diria que co-autor del llibre) i el meu avi Eusebio, de Casa Juan, el menys afortunat de la família, a qui no vaig tenir el gust de conèixer.

Pel meu cognom matern el lector pot entendre que em sentís colpit d’arribar-me fins a Barbastre a comprar el llibre, era l’any 2003. No cal dir que al cost dels 24 euros calia afegir-hi la gasolina. De passada ens vàrem acostar a Alquézar (Alquezra) i Radiquero (Raiquero), dinant a Casa Monclús, comprant vi i formatge de la terra. Tot exquisit; les menges i el tracte de la llibreria, que per 5 euros més m’haurien enviat el llibre per correu... Un diumenge ben aprofitat amb passejada inclosa per entre les cases senceres, altres en runes, d’aquell llogarret de San Pelegrin on hi havia estat uns dies dels anys 50s. Tenia ben après els nom de les 10 cases: Grasa, Castillo, Carruesco, Urbez, Albira, Mata, Zebollero, Fierro, Salas i Juan, més l’esglesiola i el col•legi. Casa Juan (del meu avi Eusebio Grasa Salas i l’àvia Concepción Pera Domper), és ara propietat d’un matrimoni francès. Quina pena pel patrimoni perdut.

Anem al gra. Que l’actual govern d’Aragó hagi insultat als 60.000 aragonesos de parla catalana amb l’invent del LAPAO, i que de passada hagi generat rebuig entre 8 milions de catalanoparlants, frega la ratlla de la inconsciència política, traspassa la línea vermella de la tolerància social i de l’estupidesa intel•lectual. Però, que hi farem; nosaltres, els catalans, estem tan avesats a rebre de valent, que una garrotada de més ens fa plorar, riure i reaccionar per la nova batzegada. Hi estem acostumats, però. Ara bé, dir-li LAPAPYP a la “Lengua Aragonesa Propia de las áreas Pirenaica i Prepirenaica”, ja és mofar-se d’altres 12.000 ciutadans que des de temps immemorial l’han conegut com Fabla Aragonesa. O sigui que per justificar que no volen sentir ni a parlar de l’idioma català, l’embruten amb el LAPAO. En comprovar que no n’hi ha prou, carreguen els neulers contra la part més feble del territori que inclou una terminologia aragonesa cent per cent. Més feble, dic, perquè els 12.000 altoaragoneses no tenen la poderosa autodefensa que més enllà del Cinca i el Segre, els pot arribar com a reacció, si més no, testimonial. Ells no tenen el reforç moral extern que podem emetre des de Catalunya defensant el català de la Franja. Els 12.000 del Sobrarbe, Somontano i altres comarques, no tenen més recursos que aixecar la veu en el desert de l’estupidesa de la majoria del PP i del PAR, que intenten matxucar, extingir, no sols el català del seu territori, sinó també l’Aragonés; aquesta joia que els primers governs autonòmics de l’Aragó preservaren com a fill predilecta: Fabla Aragonesa, ara ridícul LAPAPYP.

El llibre que guardo com a tresor a la meva modesta biblioteca, és un exemple d’aquella vitalitat de renaixement de les terres oblidades i que tants lligams tenen amb Catalunya pels milers i milers de nois i noies, famílies senceres, que emigraren a Barcelona, integrats a Catalunya entre els anys 1890 i 1930. Entre ells cal sumar-hi els set germans Grasa Pera: Joaquíma, Sofia (la mare), Gregoria, Conxita, Bonifaci, Clara i Eusebia.

Aconsello als polítics de la malifeta, que s’apliquin una dita popular (pàgina 434 del llibre) de quan volien curar els tartamuts amb una advocació celestial: “Pa que les bienga luego ra boz a os ninos ai que llebar los ta ra Birjen de Dulzis. Un tar les lengua con azeite d’a lampara”. En resum: que els que votaren la brutalitat lingüística, potser els convindria rentar-se la llengua de tanta malura anant en pelegrinatge a l’ermita de la Verge de Dulcis, prop del poble de Buera (Güera). O mes a prop: fent acte de contrició al peu de la Verge del Pilar.

Acabo com he començat però canviant el sentit: “Avui, l’Alto Aragon ha perdut una part important del seu patrimoni lingüístic”.


Pere Font i Grasa
periodista