Amb sordina

Amb tant de soroll entre lleis, confrontacions internes al PP, dades i més dades d’escàndols de suposades corrupcions i revoltes o anuncis de revoltes catalanes, ja fa dies vam dir que l’antic “oasi” català semblava traslladat al País Basc. I tanmateix, allà a dalt, els moviments continuen, i més que semblin petits, poc importants des de la distància, van marcant el futur.

El PP “regional”, per exemple, ha canviat de líder. El fins ara president, Antonio Basagoiti, nascut a Madrid on a l’escola va haver de sentir-ne de tots els colors com a “basc”, i posteriorment tractat com a “espanyol” a la terra dels seus pares ha deixat la política, suposadament fart, per passar-se a la banca, que també li ve de família, com a net del fundador del Banco Hispano Americano. Se’n ha anat a Mèxic, i al Santander, que no és poca cosa.

La substituta és Arantza Quiroga, presidenta del parlament autonòmic durant la legislatura presidida per Patxi Lòpez, “descoberta” per Aznar quan era regidora de l’ajuntament de Irun i que, en una de les múltiples entrevistes es va definir com a membre del “ala conservadora” del Partit Popular.

El lehendakari Urkullu continua sense treure endavant els pressupostos, ni altres projectes com la reforma de la fiscalitat pròpia, o el pacte pel funcionariat i només el PSE del mateix López li ofereix col•laboració, però a preu polític que seria comprable al del fitxatge de Neymar.

La Fiscalia, de la seva banda, s’ha oposat a la suspensió de la condemna que compleixen els líders de l’anomenada “esquerra abertzale” Arnaldo Otegi i Rafa Usabiaga, que havia vist favorablement el Tribunal Constitucional. L’oposició del ministeri públic es basa en el que sembla “lletra petita” de la normativa penitenciària, que estableix una marca “fronterera” de 5 anys perquè els presos es puguin acollir a la suspensió, que implica sortida automàtica al carrer. En això i en la “transcendència social” del delicte atribuït, que hores d’ara resulta més que discutible, i discutida per la gran majoria de la societat i dels partits polítics bascos, que insisteixen a reclamar l’alliberament dels que consideren iniciadors del camí que va portar a la declaració unilateral de la “lluita armada” per part d’ETA.

El procès tindrà aviat un nou acte gestual amb una nova presència de mitjancers internacionals al palau d’Aiete de Sant Sebastià, residència d’estiu de Franco quan es desplaçava cada any a la capital guipuscoana. Diu El Mundo, poc dubtós de connivència amb els radicals “del nord” que inicialment s’esperava la presència de l’ex president Jimmy Carter o de l’ex primer ministre d’Irlanda, Bertie Ahern, però que finalment compareixeran quatre membres més o menys anònims d’“institucions internacionals”. El document que porten per llegir, segons avança el diari, és una dotzena de recomanacions a l’organització i al govern espanyol, inspirat en els acords del fòrum de reflexió de Lokarri, col•lectiu que fa anys treballa per la pau.

Entre els consells figura la demanda als empresonats d’ETA que rebutgin explícitament la violència i reconeguin el mal causat, i al gabinet Rajoy que, després, apliqui mesures d’alleujament de la política penitenciària. Res de nou, per aquesta banda. La principal novetat és que els depositaris de la constatació del compliment i els avenços i de les respostes positives de “les dues parts” seran a partir d’ara les mateixes autoritats basques, enlloc de l’antic “comité de verificació”, que no va aconseguir fins ara el desarmament del grup, entestat a exigir primer la millora de la situació dels militants o ex militants empresonats.

Tothom sap, i sabia de bon començament que la “normalització i pacificació d’Euskadi”, que ja demanava la “Mesa de Ajuria Enea” que va presidir l’antic lehendakari Ardanza no era, ni és, quelcom que es pot aconseguir en un dia, ni en un mes, ni en un any. Però mentre passi el temps sense cap senyal de retorn a la violència, serà temps guanyat per arribar a bon port.


Robert Pastor
Periodista