Dimarts passat, la Generalitat va presentar les balances fiscals de 2010 que deixen un saldo negatiu de 16.543 milions d'euros, l’equivalent al 8,5% del PIB. Això vol dir que els catalans el 2010 vam abonar en impostos el 2010 a l’Estat espanyol més de 16.543 milions d’euros que no han tornat. Això suposa que cada català va pagar el 2010, 2.060 euros a l'Estat, que no els ha reinvertit a Catalunya.
Aquest és el principal problema de finançament que pateix Catalunya. Sens dubte, si no tinguessim un desequilibri tan abusiu, la Generalitat disposaria de més diners per destinar a polítiques efectives per a la creació de riquesa i per generar ocupació, entre d’altres.
La setmana passada, el Comissari Europeu d'Afers Econòmics, Olli Rehn, va confirmar que les autoritats comunitàries havien acordat aprovar un nou termini perquè Espanya complís amb els objectius compromesos de reducció del dèficit públic. Aquesta flexibilització asimètrica del dèficit que demana Espanya a Europa, per què no l’aplica a les comunitats autònomes? Això és el que des de CiU reclamem. No és només de sentit comú, sinó també de justícia. No obstant, alguns barons del PP s’hi oposen fermament. Potser farien bé de mirar d'on vénen els diners i a qui reverteixen finalment, i potser així entendrien les nostres reclamacions.
Certament, vivim una situació molt difícil i cal projectar confiança per poder veure llum al final d’aquest llarg túnel en què ens ha sumit la crisi. És cert que per primer cop en anys, sembla que es comença a veure alguna esperança: la prima de risc ha baixat i ja no existeix una pressió exterior tan angoixant sobre la nostra economia. Però aquesta millora no s’ha traslladat encara a la societat. Només cal veure les xifres de l’atur.
Des de CiU fa temps que defensem que, més enllà de la reforma laboral, és imprescindible un pla de xoc que redueixi els costos salarials. Cal aplicar reduccions a noves ocupacions i incentivar el creixement. És necessari gastar en ocupació. Serà la millor inversió dels escassos diners dels quals avui es disposa. I alhora, també cal facilitar el finançament a les pimes amb una llei que garanteixi incentius fiscals perquè els diners circulin. No pot ser que el ministre de Guindos digui que Bankia està sanejada i disposa de liquiditat però que el crèdit continuï tancat a les pimes. On és aquesta liquiditat?
Es parla molt de la qüestió catalana, però la realitat és que des de Catalunya trobem a faltar diàleg, respecte, reconeixement i lleialtat institucional.
Les lleis Wert o els recursos constants al Constitucional no fan més que agreujar el problema. Ignorar-ho i buscar diàriament una confrontació creixent només ens portarà a un xoc de trens que no beneficiarà ningú.
Eva Parera, membre de la permanent d’Unió i portaveu adjunta de CiU al Senat
