El passat mes de març, la consellera Irene Rigau, en la fredor d’una roda de premsa i amb frivolitat política, va anunciar el tancament de cinc escoles públiques a Catalunya: Can Montllor de Terrassa, Sant Baldiri de Lliçà d’Amunt, El Castell de Tona, Gil Cristià de la Selva del Camp i Vilamagore de Sant Pere de Vilamajor. Aquestes cinc escoles, treballant col•lectivament sota el paraigües de la plataforma ‘Cap escola es tanca’, van convocar aquest dissabte una mobilització a Barcelona.
Si analitzem la situació en què es troben aquests cinc centres distribuïts per diverses comarques del territori, observem que tots comparteixen dos aspectes: un projecte pedagògic innovador basat en la implicació de les famílies i el fet que, si s’acaben tancant, el principal benefici l’obtindrà una escola privada concertada. Per tant, la pretensió del govern de CiU amb aquests tancaments no és cap altra que vetar els models pedagògics que no estiguin sota el control estricte del Departament d’Ensenyament i mantenir els privilegis de determinades escoles privades concertades a costa de l’escola pública.
La seva primera pretensió és la de garantir un model únic d’escola on es prioritzi la jerarquia i cadascú tingui clarament definit el seu rol. Així, els Serveis Territorials dissenyen des del despatx de Via Augusta; la direcció de l’escola assumeix i acata; i les famílies es mantenen al marge de la necessària participació. Per contra d’això, aquestes escoles han apostat per un projecte, en alguns casos, de comunitat d’aprenentatge on famílies, mestres i direcció formen part de la presa de decisions. Un aspecte que, objectivament, millora la qualitat de l’educació i afavoreix la cohesió social i la necessària implicació de l’entorn en el disseny del projecte educatiu de cada escola.
El segon objectiu és el de garantir els privilegis de determinades escoles privades concertades. El fet de triar estratègicament el mes de març, a les portes del període de pre-inscripció, per fer l’anunci de tancament d’aquestes escoles va ser una invitació encoberta a les famílies a pre-inscriure els seus fills i filles en altres centres. Com que la resta d’escoles públiques ja tenien la demanda garantida, les grans beneficiades serien determinades escoles privades concertades. Per tant, Rigau va disfressar d’arguments demogràfics una decisió clarament ideològica. Va ser una estratègia orquestrada i dirigida per la consellera d’Ensenyament que no va comptar amb una força cada vegada més incident en aquesta societat en crisi: la mobilització de les famílies.
Les famílies d’aquestes cinc escoles, amb la complicitat del món educatiu, estan defensant aferrissadament el futur dels seus fills. L’escola pública és l’herència dels qui no heretarem mai cap bé material, però som hereus i hereves dels serveis públics pels quals han lluitat els nostres pares i mares.
Joan Mena i Arca, responsable d’Educació d’EUiA i portaveu adjunt d’ICV-EUiA al Parlament de Catalunya
