Al
ministre Wert no se'l pot contestar més que d'una manera i aquesta és des de la fermesa democràtica i després amb un recurs davant el Tribunal Constitucional. Sincerament, no crec que Wert duri tant de temps en el càrrec i que la seva llei passarà a la història i, per descomptat, a l'arxiu, com una d'aquestes lligalls de caràcter partidari menys tolerant que hàgim hagut de suportar en la jove democràcia espanyola.
Una llei que a Catalunya ha tingut i tindrà, en els propers mesos, l'efecte balsàmic de llimar les diferències ideològiques entre la majoria dels partits i també, com no, d'una bona part de la societat civil. Siguem o no sobiranistes, Wert ha aconseguit posar-nos a la gran majoria d'acord en què és un polític ideològicament sectari i, sobre tot, més catòlic en l'assignatura de religió que el mateix papa Francesc.
A ningú se li escapa que el PP català, perquè no té més remei que defensar al seu company de partit, i Ciutadans, perquè ha de mantenir per coherència ideològica la mateixa idea sobre el tema de la immersió lingüística que defensa al seu programa electoral, són les dues formacions que porten la contra a la resta dels partits i també a a la comunitat educativa, i que fins i tot totes dues, si el ministre decidís dimitir, passarien pàgina rapidamente i s'ocuparien amb entusiasme del que és el seu temes favorit; les retallades del Govern i l'assumpte dels pressupostos.
En fi, que la reunió ha anat bé, i que els acords són raonables i fàcilment assumibles per la gent del carrer, que es segueix preguntant, a posteriori, quina és la causa que impedeix que els ahir reunits es posin d'una "punyetera vegada" d'acord per afrontar la crisi amb la mateixa unitat i contundència amb la què han acordat plantar cara a Jose Ignacio Wert Ortega, el pitjor ministre, al costat de Alberto Ruiz-Gallardón, del vacil·lant Gabinet de Mariano Rajoy.
Serà aquesta la que substancia l'últim secret de Fátima?
Manuel Fernando González
Editor i Director
www.catalunyapress.cat
www.pressdigital.es
