Trampes al solitari

En les albors de la IX Legislatura del Parlament de Catalunya, el dia en què es constituïa la càmera autonòmica catalana després de les eleccions del 28 de novembre de 2010, un grup reduït transitava pel Parc de la Ciutadella en direcció a l'arsenal militar que actualment acull al legislatiu català. Aquest reduït grup incloïa als quatre parlamentaris de l'efímera Solidaritat Catalana per la Independència (SI), entre ells l'ara regidor Joan Laporta i l'exmembre del Consell General del Poder Judicial Alfons López Tena. Aquest dia de posada de llarg miraven al recinte parlamentari al mateix temps que el primer exclamava: “El que cal fer amb aquest Parlament de fireta és enderrocar-lo”. La seva estima per la institució estava al nivell de la tornada que van cantar sense pudor al llarg de la legislatura: “Espanya ens roba”.

Afortunadament SI va ser literalment escombrada en les últimes eleccions autonòmiques, les anticipades per Artur Mas al 25 de novembre de 2012. No obstant això, tant la tornada com el menyspreu institucional intrínsec semblen haver quallat en bona part dels grups parlamentaris que actualment componen la cambra autonòmica, inclosa CiU, la federació antany nacionalista i avui clarament separatista que semblava dipositària del seny en la política catalana.

Artur Mas governa en minoria, ostatge de la seva aposta de màxims per la travessia a Ìtaca, captiu del pinyol de CDC –l'artífex d'una altra frase de calat: Catalonia is not Spain– i d'un fals líder de l'oposició parlamentària que li deixa anar corda mentre li exigeix que faci pedagogia de l'extrema culpabilitat d'un genèric Madrid en tot el que pugui afectar negativament a l'economia catalana. Què els vaig a dir que no sàpiguen? Si no es paga a les farmàcies, la culpa és de Madrid; si qui no rep el pagament dels seus serveis són les entitats del tercer sector, la culpa és de Madrid; si cal fer un ERO en la hipertrofiada CCMA, la culpa és de Madrid; si el Govern de la Generalitat es limita a prorrogar els pressupostos del passat any, amb substancioses retallades, sense passar el tamís democràtic del debat parlamentari, no ho dubtin, la culpa està en el centre de l'altiplà.

En plena canícula Catalunya segueix sense pressupostos i pendents de la decisió que pugui prendre el govern de Mas el primer dimarts de mes, el dia 6 d'agost. El Govern d'Espanya ha fixat el sostre de dèficit per a la comunitat autònoma catalana en l'1,58%, mig punt per sobre de l'autoritzat a una altra de les principals comunitats aportadores a la caixa comuna, precisament la de Madrid. Després de la relaxació de l'objectiu autoritzat per la Unió Europea per al conjunt d'Espanya, el Govern de Rajoy ha autoritzat objectius de dèficit asimètrics per a diverses autonomies. Si la corresponent aplicació pressupostària se cenyeix a prioritzar les necessitats reals i les retallades incideixen en el superflu, mantenint els serveis bàsics fonamentals per salvaguardar l'estat del benestar, gens que objectar. De fet, aquest objectiu fixat per a Catalunya supera lleugerament l'1,5% que va explicitar com a necessari i desitjable el propi Govern de la Generalitat en prorrogar els pressupostos de 2012, en la reunió del Consell Executiu del passat 27 de desembre, la vespra dels Sants Innocents.

Pot ser que no sigui més que això, una innocentada. El que valia al desembre –quan tocava elaborar els pressupostos 2013 després del desastre electoral de CiU– és ara insuficient i inassumible. La cançó és la mateixa: Espanya ens roba. El Parlament de Catalunya segueix sent una institució merament ornamental, de fireta. Per al binomi Mas – Junqueras la prioritat és mantenir el to de deslleialtat institucional, aprofundir la fractura política i social a Catalunya i seguir, sense pudor, fent trampes al solitari.

Matías Alonso

Secretari General i Portaveu de C's.