Cercle d'Economia

La sortida de la crisi: ¿cap on anem?

Jordi Alberich

Diversos senyals apunten al final d'una primera etapa en la inacabable sortida de la crisi. La ja prolongada estabilització dels mercats financers avala la consolidació de l'euro i, apresa la lliçó, cal suposar que no es repetiran els errors que van provocar la recaiguda del 2010. També, en conseqüència, sembla ja llunyana l'amenaça d'una intervenció formal de l'economia espanyola. I aquest és un mèrit que cal anotar al Govern, ja que, malgrat que sembli impossible, podríem estar pitjor. Això, en qualsevol cas, no legitima l'optimisme de governants amb una autocomplaença que s'acosta a la immoralitat en un país amb una desocupació que supera el 25% i s'anticipa que persistirà en aquests nivells durant anys. 

A aquesta sensació de final d'etapa també hi contribueix la recent reelecció d' Angela Merkel com a cancellera alemanya amb un suport històric del seu electorat, o els símptomes ja determinants que Itàlia, l'altre gran malalt de la Unió Europea juntament amb Espanya, pot tancar definitivament les convulses etapes de Silvio Berlusconi . Tot plegat no elimina els riscos d'explosió monetària o política -la consolidació de partits xenòfobs en diversos països europeus són un símptoma d'una certa descomposició social preocupant- però, sens dubte, la dinàmica s'ha estabilitzat. 

Una vegada evitat el pitjor, ara haurem de decidir cap on encaminar-nos. A Espanya, la pròxima reforma fiscal resultarà molt significativa de les intencions del Govern, ja que el marc fiscal és la millor mostra del model al qual aspira una societat. I en aquesta reforma el marge del Govern central és significatiu, malgrat trobar-se sempre condicionat per aquella lliure circulació dels capitals que, sense una sòlida harmonització fiscal en el conjunt de la Unió, redueix la consistència i autonomia de qualsevol model estatal. Encara que resulta difícil d'imaginar, seria excel•lent que el debat fiscal anés més enllà de l'aplicació de les majories parlamentàries. 
I a Europa, ja veurem si s'aprofundeix en l'austeritat, en l'obsessió alemanya per l'exportació, i en la transformació de l'Estat del benestar o bé si, en canvi, apostem pel creixement, el desenvolupament del mercat interior, i la recuperació d'un model social que se'ns està ensorrant. 

Aquest seria un moment excel•lent perquè els europeus, tots, reflexionéssim sobre la societat que volem. I podríem fer-ho des del convenciment real que disposem de marge per defensar una personalitat pròpia al món. Per aconseguir-ho, consolidar l'euro resulta fonamental. Però el gran objectiu no és salvar l'euro, és salvar la personalitat d'Europa. No fos cas que salvéssim l'euro i acabéssim amb el sentit d'Europa.