|
|
Tancar Ajuda | ||||||||||||||
En preguntar això no ignoro que em poden respondre fundadamente: "Vostè no qüestionaria això si conegués Cartagena d'Índies, les catedrals de Pobla i Morelia, les Lleis d'Índies, Cervantes, Velázquez i altres. Almenys, no ho qüestionaria sense matisar".
Com conec ?i estima? tot això, matisem. L'Espanya d'avui té poc que veure amb la 1975, però molt menys amb la de 1575, per bé o per a mal. En assumptes com la vida, la mort, l'amistat, el treball, l'oci, els vells, els nens, els poders públics, l'estat els diners o el capitalisme (fins fa poc inexistent), Espanya és, ara, un altre contingut sota la mateixa etiqueta. I àdhuc més: cada vegada és menys espanyola; molt rojigualda per fora, però cada vegada més "protectorat alemany boig per parlar anglès", lluitant com ningú ?permetin-me exagerar una mica, per favor, que això no és un treball científic? contra la seva cultura, identitat, forma de vida, tradicions o institucions.
Matisem més: encara que el Segle d'Or fos un moment superior ?donem-ho per bo?, políticament, no ho va anar. I després de Carlos III Espanya amb prou feines ha fet cosa amb benedicció en el polític, amb algunes moderades excepcions (principis de les restauracions borbòniques de 1874 i 1975). Des de ?diguem? la primera guerra carlista, el problema territorial, encara que en si no sigui insoluble, va cada vegada a pitjor; i això és així passi el que passi amb el referendum català.
No ofendré al lector negant que aquí hi ha molt de conjectura, però espero que no absurda. Des de la mirada de 1970 o 1980, el projecte espanyol semblava fallit o difícil de reflotar, i en part pel territorial. Des de la mirada de, posem, 2004, Espanya semblava globalment un èxit, avançant en breu a França i Anglaterra i llista per ser com Alemanya en vint anys; ràpida a entrar en el G8 i la Champions League, sent "one of them" i els "germans del sud". Amb la mirada, ara, de 2014: volta a "derrota, esgotament, decadència" (finalitats del XVII), necessitat de regeneració (1898, però sense aquella Generació), crisi devastadora, de la qual sortirem desballestats, empobrits, envellits, sense empreses petites i mitjanes, amb les institucions bombardejades, amb poca sobirania i no molta dignitat. I tot això consentit ?i impulsat?? per les elites espanyoles radicades a Madrid, que són les que en realitat gairebé monopolitzen la decisió, els recursos i la informació. (Que creen honradament que no hi ha una altra alternativa salva les seves intencions, però no canvia les coses). La integritat territorial està en l'aire però, encara que no ho estigués, la "atenuació" o dissolució d'Espanya en la UE manté el seu ritme, accelerat amb la crisi. Madrid (o sigui, exagerant de nou, la qual cosa avui és Espanya) sembla resignada ?tal vegada convençuda??, amb aquest paper de rebre ordres d'a dalt i imposar-nos-les als d'a baix amb tota convicció, encara que sigui per acabar amb una mica de si mateixa, com les universitats o les caixes d'estalvi.
Així doncs, és Espanya un fracàs? Jutgi el lector. El projecte dels anys 90 i 2000, més aviat sí. No ha resistit ni el primer embat. Aquí tenen vostès als Germans del Sud tenen buscant treball en l'otrora menyspreada Sudacalandia. Jo no desig tal fracàs, ni guanyo molt amb això, però, comparant el desnivell entre les metes, actituds i narratives de 2004 amb les realitats d'avui i les previsibles a curt-mig termini, resulta un fracàs major que el de Portugal, que ha caigut molt, però des de molta menys altura i sense partir d'inflades grandeses imperials (lament contradir a la "conventional wisdom" de Vigo segons la qual "Déu va fer a Portugal perquè Espanya no fos l'últim").
Molts estats membres de la UE, i Espanya no és l'excepció, són cada vegada més prescindibles. I Madrid sembla sumar-se a aquest projecte; com s'ha sumat a la difusió de l'anglès sense importar-li, en la pràctica, l'espanyol. Tal vegada en no gaire temps Espanya-estat s'hagi tornat ja declaradament prescindible, però a Europa les regions, comunitats autònomes, NUTS o com es cridin, no desapareixeran. Es redimensionarán, potser, però no desapareixeran; tenen futur (encara que només com a regió europea); fins i tot es creen NUTS allí on no les hi havia, com en els estats totalment centralitzats.
És Galícia un fracàs? Estem habituats a ser-ho; de fet, ens ho recordem uns a uns altres tots els dies. Però molt major és el fracàs espanyol, comparant el discurs oficial de les vaques grosses amb l'esperable per 2015 o 2025. Els gallecs mai som els millors (seríem els primers sorpresos), però més d'una vegada resultem serels menys dolents. A part de que som indestructibles: amb nosaltres no acaba ni l'hivern 2013-2014.
