Reforma laboral: la gran decepció

Quan el 10 de febrer del 2102 el Govern va decretar la reforma del mercat laboral, la vàrem qualificar d'inútil i injusta. Inútil, perquè no solucionava la situació de crisi econòmica i social, sinó que l'agreujava, ja que facilitava la destrucció d'ocupació i apostava per un model productiu basat en la precarietat i els baixos costos laborals. Injusta, perquè afeblia els drets i les tuteles de qui té la posició més feble en les relacions laborals i empitjorava les condicions de treball i salarials, fet que generava més pobresa i desigualtat. Quan s'evidenciava la certesa d'aquestes crítiques i se'n constatava l’efecte negatiu en l'economia i les persones, el Congrés dels Diputats, el 2013, la valida amb els vots de PP i CiU. Avui ja sabem que la reforma no ha assolit cap dels objectius que el Govern anunciava: no ha frenat la destrucció d'ocupació, no ha eliminat la temporalitat, no ha flexibilitat les relacions laborals.

Els poders econòmics i el Govern justifiquen la reforma laboral com l'únic camí per assolir una major competitivitat de l'economia en un mercat global. Els sacrificis laborals d’avui, ens diuen, permetran a les empreses ser més competitives en una economia globalitzada. Amb la major competitivitat augmentaran la demanda i, consegüentment, l’activitat i l'ocupació i, per tant, la creació de riquesa, que beneficiarà tothom. Un discurs que no té res a veure amb la realitat. La reforma abarateix els costos laborals, via acomiadament i rebaixes salarials. En conseqüència, comporta un major marge de beneficis empresarials, però no un increment de l'activitat econòmica general. Així es constata en les xifres de la comptabilitat nacional, que mostren el creixement de la desigualtat i dels desequilibris en el repartiment de la renda nacional, entre les rendes del treball, que perden pes, i les rendes del capital, que pugen, però sense que el PIB creixi suficientment (el 2013 a Catalunya cau un -0,6%, tot i que el darrer trimestre, per fi té un petit repunt positiu del 0,7%). Si bé el sector exportador es beneficia de la baixada dels costos laborals, no té la fortalesa suficient per estirar del conjunt de l'economia. La demanda interna, que representa quasi el 75% del PIB, té una forta caiguda pels efectes negatius de la devaluació salarial. Això ha fet caure el PIB, destruir ocupació i disminuir els ingressos públics. Resultat: avui tenim més atur i més pobresa, la situació econòmica està en fase d’estancament i supeditada a les incerteses dels països emergents.

Aquest model de competitivitat, basat en baixos costos laborals, agreuja l’horitzó econòmic i social del país. El canvi de model productiu requereix un model de relacions laborals que afavoreixi la capacitat d’innovació per impulsar una producció de major valor afegit i una major diversificació de l’estructura productiva. Per això, calen unes relacions laborals basades en l’estabilitat laboral i el reconeixement, en termes de condicions laborals i drets de participació, del valor afegit que aporta el treball qualificat. Cal, també, reforçar la negociació col•lectiva, mecanisme imprescindible per dotar de major flexibilitat interna per adequar les condicions laborals garantint les seguretats quan l’entorn canvia. Però la reforma laboral va en sentit contrari i ens pot ancorar en els desequilibris econòmics i socials històrics, on la precarietat i els baixos costos consolidin una estructura econòmica basada en empreses i sectors de baix valor afegit.

La reforma laboral ha estat la major regressió de drets individuals i col•lectius, tant pel que fa a l'accés a l’ocupació, la contractació o la flexibilitat com a la modificació de condicions laborals i del sistema de negociació col•lectiva. Un balanç decebedor. Hi ha menys persones ocupades, el treball es precaritza i els treballadors i treballadores s’empobreixen. Es redueix l'ocupació estable i creixen els contractes temporals, especialment els de menys de tres mesos de durada. Augmenta la contractació a temps parcial no voluntària, a vegades amb jornades de treball completes, però amb salaris vinculats al temps parcial. Hi ha més subocupació, persones amb feina, però amb un salari amb el qual no arriben a fi de mes. L’atur de llarga durada creix, un 50% de persones que fa més d’un any que són a l’atur; un 33%, més de 2, i un 22%, més de 3 anys. El nombre d’hores treballades il•legalment per sobre de les 42 setmanals creix (i no es creen nous llocs de treball). La població activa disminueix, perquè augmenta el desànim per buscar feina o perquè marxen fora a buscar-ne. La protecció de les persones aturades disminueix: el 86% de joves menors de 30 anys i el 65% de les dones majors de 30 no perceben cap prestació; la despesa en prestacions per persona aturada passa de 5.966 €/any el 2011 a 5.011 €/any el 2013, un 16% menys; la inversió en polítiques actives per persona aturada cau dels 1.544 € el 2011 als 740 € el 2013.

En definitiva: menys ocupació, més atur i més precarietat. I més conflictivitat laboral. Quan la negociació col•lectiva s'afebleix i la unilateralitat empresarial augmenta, la conflictivitat laboral esdevé l'única resposta. Per això, avui és imprescindible que es reforci la utilitat dels sindicats, de l’organització dels treballadors i treballadores: per contraposar força i pressió, propostes i capacitat de negociació, per establir nous equilibris en les relacions laborals.

Joan Carles Gallego, secretari general de CCOO de Catalunya