Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Leonard Bernstein. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Leonard Bernstein. Mostrar tots els missatges

dilluns, 12 agost de 2013

L'intèrpret i la partitura (2): Gould, Bernstein i Brahms

Fa una setmana vam encetar una breu sèrie sobre la curiosa relació entre els intèrprets i la partitura. La idea principal és que una partitura no és un text diví, a reproduir funcionarialment (encara que impliqui virtuosisme), sinó un punt de partida que pot ser viu i orgànic. Passa al món de la música clàssica però no només: avui en dia es toquen -i s'ensenyen a les escoles- peces de Charlie Parker com ell les tocava fa 70 anys. És a dir com si ell, si hagués viscut, no hagués sentit més música. És la sacralització del passat. I la monumentalització de la seva obra, eliminada toda capacitat de mutació al llarg del temps.

Pocs són els intèrprets que han traspassat la línia de la interpretació virtuosa, fidedigna, per intentar una altra cosa. Avui us mostrem la que potser és la més famosa. Ens trobem amb:

1) Leonard Bernstein, un director tan famós que el seu nom ja dóna pas a un continent i a una época. Us n'hem parlat, amb amor i pedagogia, aquí. Ell serà el responsable subsidiari de la conducció de la peça que us mostrarem. 


2) En segon terme, Johannes Brahms, un dels grans compositors romàntics, de temperament cerebral i ànima complexa.



3) I en tercer lloc, un dels grans genis interpretatius de tots els temps: Glenn Gould. D'ell us n'hem parlat amb passió i emoció aquí, i val la pena tornar-hi.


La peça que els uneix és el Concert per a piano número 1 de Brahms, una peça estrenada el 1859 que va viure una inesperada nova vida cent anys després. El dissabte 7 d'abril de 1962 Bernstein es plantava al capdavant de la Filarmònica de Nova York, al Carnegie Hall, i en comptes de començar a dirigir l'orquestra es girà cap al públic i digué unes paraules que són una lliçó de música inoblidable. 

Aquí teniu el text complet d'aquest impressionant intervenció, que podeu seguir amb l'enregistrament àudio d'aquest moment històric.



No se asusten, el Sr. Gould ha venido y aparecerá en un momento. Como saben, no tengo la costumbre de hablar en los conciertos, excepto en los preámbulos de las noches de los jueves, pero una curiosa situación ha surgido, que merece, creo, una o dos palabras. Están a punto de escuchar una interpretación, yo diría, poco ortodoxa del Concierto de Brahms en Re menor, una interpretación tan singularmente distinta de cualquiera que haya escuchado, o soñado, en un tiempo remarcablemente lento, con frecuente desvío de las indicaciones dinámicas de Brahms. No puedo decir que esté de acuerdo con la manera en que el Sr. Gould concibe la pieza, y eso plantea una cuestión interesante: ¿por qué la estoy dirigiendo? (Risas del público) La estoy dirigiendo porque el Sr. Gould es un artista tan válido y tan riguroso que debo tomarme con total seriedad cualquier cosa que él conciba de buena fe, y su concepción es suficientemente interesante como para que pensar que ustedes merecen escucharla también.
Pero la vieja cuestión sigue ahí: En un concierto, ¿quién es el jefe, el solista o el director? La respuesta, claro está, es, a veces uno, a veces el otro, dependiendo de las personas implicadas. Pero casi siempre ambos consiguen lograr juntarse y, bien por persuasión o encanto o amenazas incluso, componer una obra unificada. Sólo en una ocasión anterior a esta tuve que plegarme a una enteramente nueva e incompatible versión: fue la última vez que acompañé al Sr. Gould (risas). Pero en esta ocasión nuestros puntos de vista son tan discrepantes que me he sentido en la obligación de descargarme de responsabilidad con esta pequeña confesión. Entonces, cabe insistir, ¿por qué estoy dirigiendo el concierto? ¿Por qué no monto un pequeño escándalo y busco un sustituto al solista o cedo mi lugar a uno de mis asistentes? Porque estoy fascinado, feliz, de poder mirar con nuevos ojos este concierto, tantas y tantas veces ejecutado; porque hay momentos en que la ejecución del Sr. Gould emerge con una convicción y frescura sorprendentes; en tercer lugar, porque todos podemos aprender algo de este artista extraordinario, un intérprete reflexivo, y finalmente, porque hay en la música eso que Dimitri Mitropoulos solía llamar «el elemento travieso», un factor de curiosidad, aventura, experimentación, y les puedo asegurar que esta semana colaborando con Mr. Gould en la preparación de este concierto ha sido toda una aventura, y es con ese espíritu de aventura que ahora se lo presentamos a ustedes.


El concert complet està enregistrat i és una meravella inaudita, rara, única. Com si la Grècia Antiga ressucités. És aquesta, i només cal tancar els ulls i pensar que cada partitura, inclús la universal, amaga melodies com acompanyaments i viceversa.





Continuarà!





dimarts, 6 setembre de 2011

Bernstein: les lliçons d'un mestre


Quantes vegades no hem desitjat acompanyar Sócrates a la Grècia Arcaica, o escoltar tocar el piano a Beethoven, o assistir a les primeres jams de Charlie Parker als anys 40. La humanitat prèvia als anys 50 és pràcticament irrecuperable. Ara, però, podem assistir dins la comoditat de casa nostra a lliçons de grans mestres: de Feynman a Ramón Gómez de la Serna. de Lee Morgan a Woodstock. Aquesta és la sort que contrarresta el silenci de la història anterior a la reproductibilitat tècnica.

Avui us mostrem unes lliçons que es van realitzar a la Universitat de Harvard al 1973. Durant 6 dies, el compositor, pianista i director d'orquestra Leonard Bernstein va oferir 6 xerrades, per explicar la seva estètica musical, aportant una mirada teòrica sobre la composició i els seus recursos.

Archivo:Leonard Bernstein NYWTS 1945.jpg
Bernstein, al 1945

La cel·lebritat de Bernstein ja era immensa l'any 73. Ja havia composat la banda sonora de West Side Story, amb les conseqüències per la cultura de masses que el cinema acostuma a comportar. La seva feina com a director d'orquestra va ser sempre admirable: va ser director de l'Orquestra Filarmònica de Nova York durant més d'una dècada i va dirigir numeroses vegades l'Orquestra Filarmònica de Viena. Ens trobem, per tant, amb un geni plural.

- Com a intèrpret de piano (per exemple, interpretant Rapsòdia in blue de Gershwin).



- Com a director d'orquestra (al següent vídeo apareix dirigint la 5è Simfonia de Beethoven)



- Com a compositor de música contemporània, aquí - per exemple- un vídeo al·lucinant del Preludi, Fuga i Riffs per clarinet sol i ensemble de jazz.



- Com a compositor de música popular, l'immortal Somewhere, de West Side Story:



Les lliçons que us presentem estan sota el títol de "The Unanswered Question" (títol d'una obra de Charles Ives). Són sis conferències on passa de la cultura popular a Satie, de la gramàtica de Chomsky a Messiaen. La seva capacitat comunicativa és extraordinària: és clar, sintètic, carismàtic. Assistir a aquestes conferències, a la primera filera de casa nostra, és tota una experiència inaudita pròpia del nostre temps. Bernstein, ara, aquí, enriquint el 2011:

1. Fonologia Musical



2. Sintaxis Musical Syntax



3. Semàntica Musical Semantics



4. Els encants i els perills de l'ambigüetat



5. La crisis del segle XX



6. La poesia de la terra



Aquí trobareu a Leonard Bernstein vía Spotify: Leonard Bernstein
I aquí les seves obres al catàleg de biblioteques: més de 85 referències!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...