És cert que tot el que la banda gallega Grampoder necessita per tocar "cabe en un Seat Ibiza". Ho vaig poder comprovar al concert que aquest grup va fer a la Rambla del Portalet de Sant Feliu de Guíxols, per tancar el Sant Feliu Fest' 13. Portaven guitarra, baix, bateria -només bombo i tom-, una pandereta, una melòdica, teclats i bases electròniques. Ells, com el seu set, sembla que també s'adaptin a les mides de l'escenari, perquè quan toquen arronsen les espatlles, com si es volguessin encongir. Algunes de les seves cançons em va recordar molt a Yo la Tengo.
Els dos membres de Grampoder, Martin Wu i Le Roi, dos veterans de l'escena gallega diuen que fan “rock portátil, pop campestre, folk psicodélico, punk acústico, hardcore comeflores. Tanto podemos tocar en el Carnegie Hall como en el hall de un piso de protección oficial. Porque el concepto es ese: hacer buenas canciones, con melodía, energía y compromiso, y poder adaptarlas a cualquier escenario”.
El seu primer disc Golf Whiskey (Discos da maquina, 13) està ple de bones cançons cantades en gallec, publicades per un segell també de Galícia, Discos da Maquina. El nom del disc es refereix al senyal nàutic que es fa per indicar que un tripulant a caigut a l'aigua i sol·licitar ajuda per rescatar-lo. Obre l'àlbum la refrescant, enèrgica i contagiosa Anisado. Segueix amb una elegant i mandrosa Porcos, una cançó que fa referència a la situació econòmica i social actual i que no és la única que trobem al disc. A Capitalismo (Mise en Abyme) cantan "un ladrón que roba a un ladrón que roba a un ladrón...". I a O imperio do mal trobem una inspirada melòdica d' aires de western. Les bases electròniques són les protagonistes de la hipnòtica Champagne i de l' aquàtica Minas de auga.
Tormenta polar és intimista i té un resignada tornada díficil de no taral·leja, igual que els cors de "A longa marxa". Inocente, és la més èpica i curta del disc i un cant a l'optimisme, no exempt de dubtes. El tropicalisme també és present a Golf Whiskey. El trobem a Helsinki i a la trepidant i divertida Robert Millar, dedicada a aquest ciclista que diuen que es va canviar de sexe. La útima cançó també s'inspira en el món dels esports. La fastiguejada Penalti e expulsión, evoca la ràbia i la frustració. Pot semblar que els Grampoder són gent seriosa, que estan de tornada de tot. Però, no, al contrari, són gent alegre que fan música càlida, intimista i vital.
Els dos membres de Grampoder, Martin Wu i Le Roi, dos veterans de l'escena gallega diuen que fan “rock portátil, pop campestre, folk psicodélico, punk acústico, hardcore comeflores. Tanto podemos tocar en el Carnegie Hall como en el hall de un piso de protección oficial. Porque el concepto es ese: hacer buenas canciones, con melodía, energía y compromiso, y poder adaptarlas a cualquier escenario”.
El seu primer disc Golf Whiskey (Discos da maquina, 13) està ple de bones cançons cantades en gallec, publicades per un segell també de Galícia, Discos da Maquina. El nom del disc es refereix al senyal nàutic que es fa per indicar que un tripulant a caigut a l'aigua i sol·licitar ajuda per rescatar-lo. Obre l'àlbum la refrescant, enèrgica i contagiosa Anisado. Segueix amb una elegant i mandrosa Porcos, una cançó que fa referència a la situació econòmica i social actual i que no és la única que trobem al disc. A Capitalismo (Mise en Abyme) cantan "un ladrón que roba a un ladrón que roba a un ladrón...". I a O imperio do mal trobem una inspirada melòdica d' aires de western. Les bases electròniques són les protagonistes de la hipnòtica Champagne i de l' aquàtica Minas de auga.
Tormenta polar és intimista i té un resignada tornada díficil de no taral·leja, igual que els cors de "A longa marxa". Inocente, és la més èpica i curta del disc i un cant a l'optimisme, no exempt de dubtes. El tropicalisme també és present a Golf Whiskey. El trobem a Helsinki i a la trepidant i divertida Robert Millar, dedicada a aquest ciclista que diuen que es va canviar de sexe. La útima cançó també s'inspira en el món dels esports. La fastiguejada Penalti e expulsión, evoca la ràbia i la frustració. Pot semblar que els Grampoder són gent seriosa, que estan de tornada de tot. Però, no, al contrari, són gent alegre que fan música càlida, intimista i vital.
Fa temps que els crits de guerra de les riot grrrls passaren a la història i el lloc que ocupaven les ministresses del punk-rock femení dels 90, restava parcialment buit. Fins que la Beth Ditto va aparèixer damunt un escenari, amb la seva rotunda veu i la seva rotunda presència i, tothom, es va quedar bocabadat. La Beth canta molt bé i crida com poques. La vocalista de Gossip té mala llet però, a diferència de les noies emprenyades de la dècada grunge, no canta amb la desesperació i la ràbia premenstrual d’aquelles; no ens vol apunyalar amb lletres que expliquen que és fotut ser lesbiana en una ciutat ultracatòlica dels EEUU i vestir una talla XXL en una època d’anorèxia mental i consumisme bulímic. Ben al contrari, Ditto exhibeix contenta el seu físic i se sent orgullosa per partida doble amb la seva condició de dona i la seva homosexualitat. Reivindicativa, sí, original, sí, però la diva que menjava esquirols de petita, sobretot transmet ganes de passar-s’ho bé i fer el que li dóna la gana, sense complexes i amb humor. I percebre aquesta actitud en la vocalista d’un grup (i en qualsevol persona, en general) m’agrada i molt.