Foto: Francis Crick.
Sóc una noia. De petita no m'agradava jugar a nines i no m'agradava ni Starsky ni Hutch ni Leift Garret. A l'institut les úniques amistats que vaig fer van ser les de dos heavys, una rockabilly i una gòtica. Jo em debatia entre els mods i els punks, així que no trobava el meu lloc ni en un bàndol ni en l'altre. De fet, m'agradava tant el James Brown com els Sex Pistols, Joy Division i els Small Faces. Ara crec que, potser, no hi ha tanta diferència entre els uns i els altres.
Amb el pas del temps, les meves afinitats estètiques, musicals i vitals s'han anat fent cada cop més flexibles. Als 20 anys odiava la salsa, ara m'encanta, fa dues setmanes que vaig descobrir aquest grup cubà gestat al Nova York dels 70, el Grupo Folklórico y Experimental Nuevayorquino:
El jazz em semblava avorrit fins que va arribar el dia que vaig deixar de banda els meus prejudicis i em vaig posar a escoltar el Kind of Blue de Miles Davis. Llavors alguna porta del meu cervell es va obrir.
Potser ha estat una curiositat malaltissa (heretada de ves a saber qui) que m'ha portat a escoltar i ballar música que molta gent no coneix,
PIERRE HENRY. Psyche Rock (1967).
que m'ha fet gaudir de poetes maldits,
¿Acaso soy mejor yo que los otros?
¿Son mi cuerpo y espíritu especiales?
¿Acaso soy yo un héroe excepcional
de esos de las películas y libros?
He de asentar los pies sobre la tierra.
Verme como el sinónimo ruinoso
de uno más del tropel de los humanos.
Alguien muy parecido a aquellos otros
que yo he menospreciado muchas veces.
¿Por qué, pues, no sumarme en el gran número?
¿Y por qué no me acepto en mi destino
si es vano rebelarse? No se puede.
No es posible escapar de lo que es uno.
Destrucción de la mañana. José María Fonollosa.
veure pel·lis que mai podrien rebre un Oscar però que m'han fet la vida més divertida,
Pink Flamingos (1972). John Waters
llegir llibres que no tenen reserves kilomètriques pels usuris de la biblioteca pública del meu barri,
interessar-me per gent una mica rara...
Foto: William Burroughs.
i fer amics semblants a aquest parell:
Foto: Clerks (1994) de Kevin Smith.
Us preguntareu perquè us explico tot això si, de fet, jo no sóc ningú, i les meves filies i la meva vida no són millors ni pitjors que les vostres... Doncs senzillament perquè crec en la cultura en un sentit AMPLI, en un sentit allunyat del consum cultural estrictament comercial, aquell que sembla que tothom practica perquè tothom accepta, tohtom menys els "ningú". Tothom, ningú, ningú, tothom, tothom, ningú, la la la la!
Jo sóc ningú i m'agrada descobrir música i músics de tots colors, clàssics o moderns, amb propostes radicals i cacofòniques o armonioses i melòdiques. M'agrada perdre'm per les prestatgeries d'una biblioteca i que el llibre d'un autor que desconec sobresurti perillosament del prestatge esperant cridar la meva atenció (Vila-Matas, abans de ser popular, el vaig descobrir gràcies a la força de la gravetat...). M'agrada que els meus ulls traspassin al cervell un gran interrogant davant portades de discos com aquesta:
Algun cop he sentit comentaris d'altres companys de professió del tipus "aquesta música no la coneix ningú, no surt en préstec, no sé per quina raó la compres". Si us trobeu en una situació similar, amics musictecaris, digueu que seleccioneu música per a encomanar a la gent una mica d'aquesta curiositat malaltissa que ens fa gaudir tant als que no som ningú.
