Diego A. Manrique
http://www.labocadellobo.com/laboca/manifiesto_ambigu.php.
L'expulsió de Diego A. Manrique i el seu programa insígnia "El Ambigú" de la sintonia de Radio 3 suposa carregar-se un dels estendards de la ràdio musical pública més lliure i enciclopèdica d'Espanya.
Diego A. Manrique representa el model periodístic que molts admirem, el que venerem i estudiem. Ha creat escola i ha establert càtedra com cap altre crític musical en la història del nostre país i, ens consta també, a l'altra banda de l'Atlàntic . El seu és un cas únic, en el que van units saviesa, capacitat per analitzar i transmetre la informació i domini exemplar dels diferents medis: televisió, ràdio i premsa, tant especialitzada com generalista.
Posseïdor d'una biografia professional única, protagonista d'excepció en publicacions com “
Vibraciones”, “
Star”, “
Rock Espezial”, “
Madriz”, “
Metal Hurlant”, "
Ruta 66", “
Rockdelux”, “
Boogie”, “T
odas las Novedades”, “
Efe Eme”, “
Rolling Stone”, “
El País” i tantes altres; responsable d'espais tan memorables com “
Diario pop” -amb Jesús Ordovás-, “
Sólo para ellas” i “
Aeropuerto internacional” (a Radio 3); “
Modernos populares” i “
La madriguera” (a Radio 1); i “
Popgrama”, “
Caja de ritmos”, "
FM 2" i “
Qué noche la de aquel año” (a TVE).
I, per descomptat, director de "El ambigú", el seu vaixell insígnia des de fa gairebé 20 anys: un genuí oasi per a la música lliure. Periodista singular, mestre de diverses generacions d'aficionats al rock, que admiren el seu maneig constant d'informació creuada, enciclopèdica, històrica i actual, juntament al seu gust variat que, obertament, ens ha guiat des del rock fins la música popular, sense més, rebutjant prejudicis ximples i pors per l'etiquetat; "no existeix música bona i música dolenta, hi ha música que emociona i música que no". Per no parlar de la seva rabiosa militància per la veritat, del seu cor -el mateix que un mal dia va fer crac- de periodista de raça que l'obliga a explicar-ho tot, a deixar poca cosa per a l'anecdotari privat.
Aquests dies se'l compara amb el desaparegut John Peel. Oportunament, ja que es van conéixer a la BBC, precisament quan el llegendari locutor anglès patia la persecució d'un director d'esperit thatcherià. Malgrat l'oposició d'aquell director, Diego va aconseguir portar per primera vegada a Peel a Espanya, on va oferir una conferència. Ambdós compartien fanatisme pels discos però eren molt diferents professionalment: amb tot el respecte pel gran Peel, Diego ha demostrat tenir una paleta sonora molt més àmplia.
Ara, la direcció de Radio Nacional de España ha decidit expulsar-lo de la que ha sigut la seva llar des de fa anys, en plenes vacances d'estiu i al·legant el final de la seva etapa com Director Adjunto de Radio 3. Prescindir d'ell és un luxe que no ens hauríem de permetre. En defensa de la llibertat de Radio 3, de la veritat i del millor periodisme cultural que coneixem, del més brillant de la nostra història musical, exigim el retorn de Diego A.Manrique i "El Ambigú" a Radio 3.
Un ocellet m'ha dit que, tal com va fer ell amb John Peel, hi ha musictecaris catalans treballant per portar-lo un dia a les nostres biblioteques. Els desitgem tota la fortuna per tal que ho aconsegueixin. Una vetllada amb el mestre, dins l'espai d'una biblioteca pública, pot significar moltes coses: el merescut reconeixement a la seva obra, el privilegi de veure'l en persona i un gran impuls per a una relació (professional?) entre periodisme musical i bibliotecaris musicals que probablement avui pren més sentit que mai.
.
