Dimarts 8 d'abril. Cap notícia. Cap novetat. Cap sorpresa. Tot i aixì, per fer bullir l'olla alguns desvagats han perdut l'estona escoltant com el Congrés Espanyol debatia sobre si Catalunya podia convocar consultes o no. És a dir, si legalitzava la possibilitat del referèndum d'autodeterminació del 9 de novembre o no. Més enllà encara, sobre si el poble catalunyès és sobirà o no, sobre si té dret a decidir o es manté pels segles dels segles en la minoria d'edat. La notícia hagués estat que haguessin dit que sí, és clar, perquè que diguessin que no no és cap notícia, ho sabia tothom. Per corroborar-ho, 299 vots contra 47 i una abstenció ho han deixat clar. El guió no s'ha mogut ni una coma, i per això la CUP no va agafar el tren a Madrid, i per això ens van insultar i ens van dir que no estàvem pel procés i no sé quantes ximpleries més. (Continua)
No acostumo a escriure sobre la gent que conec i menys si aquesta gent és amb qui treballo. Avui, però, parlaré de tres dones que conec des de fa tres anys i que es mereixen tot el meu respecte i suport. Perquè m'ha tocat treballar amb elles i alhora intentar que creixin com a persones tant com sigui possible, que es facin dones completes i que arribin a no dependre de ningú, que siguin autònomes i lliures alhora que entenguin on són, el món que els envolta i decideixin ser com els vingui de gust ser, ser qui vulguin ser. (Continua)
Avui, 26 de març del 2014, als Països Catalans, que jo sàpiga i en circumstàncies molt diferents, s'han guardat dos minuts de silenci i d'ells en vull parlar, no perquè el silenci com a tal m'interessi especialment sinó perquè amb dos minuts sols, sense soroll, avui hem sentit tantes paraules que mereixen que ens hi aturem. Ja dic ara que del segon minut no en diré tot el que en penso perquè acabaria tancat en fosca presó o expropiat per jutge o jutgessa vetlladora de l'honor dels rics i poderoso que es poden pagar querelles que anomenen “en defensa de l'honor”, ells que si alguna cosa no tenen és honor, humanitat i un mínim de decència. (Continua)
Tot i que Antígona i Sòfocles us puguin semblar noms llunyans en l'espai i en el temps, no ho són tant. De fet el personatge literari i l'autor grec que en va escriure la tragèdia són tan contemporanis com ho poden ser els barbuts aquests que es barallaven a l'AIT fa cent anys, tot i que d'ella ens separen molts més centenars d'anys, fins i tot milers. Si us dic que forma part de la mitologia clàssica, no us espanteu. En certa forma, una part important del món que coneixem en deriva, tot i que a voltes no ho notem o ho desconeguem. Per això, quan als nostres teatres es representen els textos d'autors com Sòfocles entre el públic els i les memebres dels moviments socials hi som absents, com si no anés amb nosaltres. I té tanta relació amb nosaltres que a voltes esborrona. (Continua)
Avui fem el curs de filosofia i pensament crític a l'Ateneu Llibertari Alomà de Tarragona perquè hi estem fent obres; el farem a les set al local del Centre Cívic de la Part Alta de Tarragona. Demà, 15 de març, a Torredembarra hi ha organitzades les Jornades d’inauguració del C.S.O. Les Naus, situat a la carretera d’Altafulla, 87, i ocupat des del gener, una inauguració que comptarà amb diverses activitats. Però el mateix dissabte, a les 12h, a la plaça Espanya de Cambrils tindrà lloc la presentació del projecte de Casal Popular de Cambrils, amb actuacions i actes complementaris; i a la mateixa poblacio es parlar ja d'un ateneu llibertari. A la mateixa hora, després de l'assemblea general anual de la CGT de Tarragona, a la plaça Imperial Tàrraco, que tindrà lloc al local del sindicat durant el matí i de què ja parlarem, anirem a dinar a la calçotada popular del Casal Popular Sageta de Foc de Tarragona, en nova seu i ampliant els horitzonts del moviment a la ciutat (la imatge de l'article és del Joan Turú i es troba en la paret del Sageta de Foc). Però és que a les 12 a Tarragona també hi ha la Jornada "Tortura i repressió al Sàhara Occidental" i a Reus la presentació del Multireferèndum al Camp; a Reus, l'Ateneu Llibertari nou és tambe a punt d'obrir. (Continua)
Un article amb dos titulars? Sí, per triar. Que no ens falti la llibertat -de tria- sobretot. A més, els dos titulars contenen part de veritat i part de mentida, com la major part dels articles que s'han publicat aquests dies sobre aquest “català universal”. Un joc? Digueu-li com vulgueu. Que cadascú triï què és veritat i què mentida. Jo ja ho he fet, més que res per estalviar-me mals de cap. Per això, en el text, entre cometes, hi podreu trobar qualificatius, frases i consideracions que la premsa espanyola i catalana ha publicat aquests dies sobre Ricard Fornesa i que, és clar, són veritat sense cap mena de dubte. I cap d'ells parla del seu fill, Ivo Fornesa, amb qui ja podríem omplir tot l'espai de l'article, sobretot per la seva dèria pels llibres de bibliòfil, que encarrega que li facin a la Xina, concretament a una presó per a funcionàries corruptes. Ep! Algú ha dit corruptes? Jo no. De fet, si ho digués aquest article no el publicaria ningú a Catalunya ni a la resta de l'Estat, perquè ningú que tingui ganes de fer de periodista cobrant per la seva feina publicaria mai un article on s'ajuntessin les paraules “la Caixa” i “corruptes”. Malgrat parlem de les funcionàries xineses “corruptes” que confeccionaven els llibres de bibliòfil per al fill de l'expresident de “la Caixa” mort fa uns dies...(Continua)
D'esquena a la majoria de la comunitat educativa, la majoria parlamentària del tripartit (menys ICV-EUiA) més Convergència i Unió van aprovar, el 2009, la LEC. El PP hi va votar en contra perquè s'hi incloïa la defensa de la immersió lingüística, el mateix motius pel qual ERC hi votà a favor, o almenys en aquell moment aquests foren els arguments que defensaren en públic.
Durant dos cursos, van ser innombrables les formes que va prendre la protesta contra una llei que no només era contrària a l'educació pública i de qualitat en alguns apartats del seu articulat sinó que suposava un nou model de gestió neoliberal de l'educació que, tal com deia un text d'anàlisi d'aquell moment, pretenia “convertir l’ensenyament públic de Catalunya en una extensió subsidiària dels centres privats concertats amb regles de funcionament comuns quant a finançament i gestió.” Aquestes paraules en l'aire avui ja tenen concrecions i a escoles i instituts ja hi ha directors i directores que ni tenen ni han tingut mai la docència com a principal dedicació, directors i directores que són tècnics en “recursos humans”, exdirectors d'entitats bancàries, etc. (Continua)
(Un article meu recuperat de quan feia 25 anys de l'assassinat)
Em rebenten els aniversaris dels fets revolucionaris, commemoracions, cinquanta anys de no-sé-què i tres-cents d'una altra cosa. I em rebenten no com a aniversaris en si mateix sinó com el que amaguen darrere seu, és a dir l'emmirallament en el passat, la glorificació d'aquest i alhora la impossibilitat i no necessitat de fer alguna cosa semblant en l'actualitat perquè els problemes ja han estat solucionats o la recerca de solucions forma part de la parcel·la prohibida de la utopia. Així, la celebració-commemoració-estudi i lloança amaga un sentiment de "que collonuts que vam ser quan érem joves!... que ingenus, que utòpics..." Mireu si no les celebracions i 'fastos' davant els trenta anys del Maig francès, els seixanta anys de l'acabament de la revolució i la guerra civil a l'Estat espanyol o la commemoració de l'assassinat del Che. En llegeixes els estudis, en ressegueixes els llibres i reportatges, les imatges aparegudes com a commemoració i prens una idea mitificada d'uns fets que, segurament, si passessin ara serien titllats per molts dels que han contribuït a crear el lament iconogràfic com a bàrbars, immorals, antidemocràtics fins i tot... (Continua)
"Nadie unilateralmente puede privar al conjunto del pueblo español de su derecho a decidir sobre su futuro. Nadie." "Como todos ustedes saben, ese referendun no se puede celebrar, no es legal."
Són unes poques frases que anuncien el que tothom sabia. I el que tothom sabia és que,si no es desobeeix la llei, de referèndum no en pot haver ja que la llei espanyola no contempla el dret d'autodeterminació, ni tan sols el dret a opinar en conjunt. I si el contemplés, canviarien la llei immediatament per tal que deixés de fer-ho. O no ho sabíeu que la unitat d'Espanya ja venia amb el llibret d'instruccions del planeta Terra quan aquest va ser posat en marxa? Abans que hi hagués humans, abans que hi hagués mamuts, abans que hi hagués oxigen, Espanya ja era una, gran i lliure. I punt i final. La llei, per tant, no és el tema. (Continua)
L'atac sense mesura de cap mena que el Partit Popular i altres aliats de l'ultraespanyolisme lingüístic militant estan fent contra la llengua catalana té precedents, és clar, i totes els sabem. Per tant, no m'hi aturaré i aniré al gra. Cap mesura que el Partit Popular ha aplicat en els darrers anys en l'espai lingüístic dels Països Catalans ha tingut cap altra motivació que aconseguir la desaparició de la llengua catalana. Ras i curt, el seu extermini. És evident que en cada un dels territoris l'estat de la llengua no és el mateix i això es veu tant si mirem les dades de coneixement i ús com si analitzem les lleis que s'hi apliquen, per això han actuat de forma diferenciada, però l'objectiu de l'espanyolisme militant, repeteixo, és un de sol.
A Catalunya, aconseguir destruir el model d'immersió lingüística en català (defensada de forma unànime per la comunitat educativa) pot semblar un objectiu menor però no ho és gens si entenem que va acompanyat del TIL a les Balears (contra el qual les mestres han plantat cara de forma exemplar) o el manteniment de la inseguretat lingüística dels parlants a la Franja a partir del no reconeixement ni tan sols del nom i l'invent d'una denominació estupiditzadora com és la del Lapao. Una eina bàsica d'aquesta aposta pel monolingüisme espanyol és la LOMQE, una llei copiada en el model social de la LEC principatina (per això no ens valen les defenses convergents i d'ERC d'aquesta llei) però clara en explicitar que la llengua espanyola ha de ser llengua de l'ensenyament arreu dels dominis de l'Estat espanyol. Alhora, ressusciten, si és que mai van morir, les iniciatives legislatives per torpedinar la immersió i sempre ens són desfavorables. Que les sentències sobre la llengua sempre o gairebé sempre defensin l'obligatorietat de l'espanyol no és res més que conseqüència directa de l'ordenament jurídic de l'Estat espanyol que es vol monolingüe i punt final. (Continua)
Avui el PP (gairebé sencer) i Unió Democràtica de Catalunya la U de CyU com un sol home) han aprovat la Llei de l'Avortament a l'Estat espanyol. A partir d'avui, les dones que quedin embarassades i no vulguin tenir el fill, hauran de marxar fora de l'Estat. Les riques ho han fet sempre i les pobres passaran el calvari que com a dones pobres han de passar. Què s'han cregut?
Les dones pobres i els homes pobres també patiran si han de tenir qualsevol trobada amb la "justícia", és a dir amb el sistema judicial. S'ha acabat la justícia gratuïta. S'ha acabat poder-te defensar si no tens diners. Qui sigui pobra que tingui fills i, alhora, qui sigui pobra o pobre, que no tingui judicis, perquè els perdrà.
Aquest és el món del PP i de la U de CyU. Aquest és el món de l'extrema dreta econòmica (i moral sense ni un bri d'ètica) aplicat a la nostra realitat social del dia a dia. Qui parla encara de Pacte de la Transició? Algun ximple que viu en un espai on els bulldozer encara no han arribat. No tardarà a notar el soroll dels seus motors... dels seus gossos... perquè ho volen arrasar tot... tot.
'Evidentment la llei no preveu la independència de Catalunya. La constitució diu el que diu. Si aquest fos el cas la la llei s'hauria de canviar, començant per la constitució. Aquí no es planteja d'entrada això; es planteja de consultar el poble de Catalunya què pensa sobre el seu futur. Consultar no genera una situació jurídica nova, és saber amb precisió quina és l'opinió d'aquest cos electoral que és el català, que s'expressa en tantes eleccions i en referèndums, i saber quina és l'opinió. Si l'opinió és majoritària en relació amb la independència això s'haurà de negociar amb les institucions de l'estat. I veurem el resultat d'aquesta negociació i òbviament la posició de l'estat la fixarà el conjunt de la sobirania que representa l'estat espanyol.'
Ho ha dit avui Francecs Homs i com que els cecs no el voldran llegir no sabran que, un cop més, CyU prepara la cadireta per continuar xuclant anys i panys dintre del seu clos natural: l'Espanya idivisible, neoliberal i monàrquica (bé, això darrer igual ho canvien, però que no es noti si no fan). En fi, que "el procés" (aquesta expressió que fan anar per referir-se a l'autodeterminació) sigui ben complicat per tal que mai no passi, aquest seria un bon resum de la seva posició real, més enllà de proclames patrioteres els dies assenyalats.
Un procés d'alliberament nacional en mans (o encara que sigui tocat) per colons d'aquesta mena, per neoliberals que només l'utilitzen per donar excuses davant el seu atac sistemàtic al que queda d'estat del benestar, està tocat de mort des del primer dia. Si volem la independència el camí és clar, desobediència, referèndum a la nació cataana o a aquell tros que ara pugui i proclamació unilateral si el resultat és que sí. La resta són ganes d'enredar i fer perdre el temps...
Venim d'un acte del PP de Tarragona. Venim de cridar a l'Alejandro Fernández que l'"avortament", ha de ser "lliure i gratuït". Venim de veure un cop mes com Mossos de paisà, "secretes" més coneguts que els que no ens tapem la cara, ens impedien el pas a un acte públic amb la flor i la nata de la societat tarragonina, de tots els partits menys de la CUP i em sembla que d'ICV. Després, els mateixos "secretes" han aturat la Pepa Vives, autora de la foto que il·lustra aquest article, i altres activistes a la plaça del Mercat. L'Alejandro hi ha explicat el seu model de ciutat -quin fart de riure!- i el públic se l'ha escoltat en silenci i aplaudint. Entre el públic, periodistes fent la seva feina, gent d'altres artits, alguns ciutadans sense filiació coneguda, joves repentinats i velles glòries de l'extrema dreta tarragonina, de la dreta cavernícola amb corbata i de la dreta de sempre. (Continua)
A quarts de set d'avui al matí del 29 de gener del 2014 quinze furgonetes dels Mossos d'Esquadra han assaltat el Centre Social Can Vies a Sants amb l'excusa de buscar proves per acusar sis joves d'haver agredit una colla de feixistes de La España en Marcha el passat 12 d'octubre. La policia catalunyesa ha estat dintre del Centre Social fins a les cinc de la tarda i suposadament ha "trobat proves". És ben curiosa la vara de medir tan diversa que utilitza la justícia espanyola (i la catalunyesa de CyU-ERC) a l'hora de fer anar la policia. Hi havia bombes, desnonadors o banquers a Can Vies que la policia ha entrat rebent0nat portes i tot le que ha trobat pel davant? Hi havia un escamot de brokers fent impossible la vida a milions de persones? Hi havia una colla de banquers o d'estafadors amb corbata inventant participacions preferents o hipoteques impossibles de pagar? Hi havia evasors fiscals, privatitzadors de la sanitat pública? Hi havia delinqüents, en resum? És clar que no. Hi havia dignitat, per això el desplegament era immens i ha durat deu hores. Perquè la dignitat en temps de crisi s'encomana i esdevé, si va acompanyada de solidaritat i justícia, revolucionària. I ells ho saben... (Continua)
Avui, els genocides lingüistes del PP han acabat una altra etapa de la destrucció planificada de la llengua catalana. Amb el tancament de les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià, aquesta part del nostre espai lingüístic, del tros de món on parlem la llengua de Ramon Llull i del Noi del Sucre, deixa de sentir-se a través de qualsevol mitjà de comunicació de grans masses. Desapareguda per tancament la Radio Televisió Valenciana, silenciada i prohibida TV3, avui Catalunya Ràdio era l'última emissora de ràdio o televisió que es podia sentir a tot el País Valencià pel sistema tradicional de ràdio. Ara, només queda Internet.
El partit Popular, no és cap coincidència, és el responsable d'aquest atac brutal, per terra mar i aire, contra la llengua pròpia del País Valencià, que evidentment no és "la seva", perquè qui estima una llengua o senzillament la usa no es dedica a destruir-la amb aquesta mala bava. Aquí podeu escoltar les darreres paraules de Joan Francesc Mira, president d'Acció Cultural del País Valencià, just abans d'emmudir-les amb la desconnexió. Tingueu clar que això canviarà i el català tornarà a ser llengua pública a tot el país, a tots els països.
Avui, l'alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, ha fet un pas més en la seva obstinada cursa per no perdre més vots pel costat de la dreta i de l'extrema dreta espanyolistes locals i continuar governant Tarragona des d'un lloc que ell anomena "socialisme català" i que ja no fa ni riure. En una entrevista a la Cadena Ser ha explicat que no cedirà el padró municipal per tal que es pugui fer anar com a cens de la consulta del proper 9 de novembre (una consulta que no es farà però que en el camí ens aclarirà moltes coses) per decidir si sí, sí; si sí, no; o vés a saber què. (Continua)
Quin mal de cap tot això de la consulta, no? Dues preguntes, una sobre si Catalunya ha de ser estat i una altra sobre si l'estat catalunyès ha de ser independent. Tot i que encara hi ha gent que no entén que hi ha estats que no són independents com Texas o Baviera ni ho volen ser, jo em pregunto si n'hi ha que ho vulguin ser i ho siguin. Perquè em sembla clar que si Catalunya esdevé un estat, tot i que s'anomeni independent, i ens mantenim a la Unió Europea sota les ordres del Banc Central Europeu d'independents no en serem, o ho serem tant com Espanya o Grècia, ben poc. Em diuen que d'això es tracta, de ser com Espanya o Grècia. Doncs si d'això es tracta, sense deixar de dir les coses pel seu nom però deixant de banda el que jo voldria, si avui o el 9 de novembre del 2014 es pogués votar i fer-ho amb el nas tapat jo votaria “sí” i “sí”; o “no” i “sí”, si votant no a la primera es pogués votar sí a la segona... però sembla que de moment no és el cas.
Avui s'ha fet pública la sentència del jutge Josep Maria Miquel Porres (la llengua mai no menteix) que absol el sotsinspector dels Mossos d'Esquadra Jordi Arasa dels cops de porra contra David Fernàndez en el desallotjament de la plaça de Catalunya durant la revolta indignada. Es tracta d'un cas més d'impunitat, impunitat de l'únic policia que va poder ser denunciat entre la colla que va provocar fins a 120 ferits i que van deixar algunes de les imatges més dantesques de violència contra les persones vistes als Països Catalans des que van dir que Franco havia mort. El jutge diu que els cops (23 exactament) els va pegar Arasa però li aplica eximent de "compliment d'ordres". Per tant, cap a casa i a tornar-hi que no ha estat res. Els 57 querellants colpejats, però, no pararan fins que es faci justícia, perquè tot aixo és evident que no ho és. (Continua)
(Un text escrit a sis mans entre @culebrae, Nuni i jo mateix. El vam acabar el 12 de juny del 2013 per a un llibre on no el van publicar perquè es veu que la nostra quota ja estava coberta. Per fer-lo córrer, esborrar-lo, etc.)
D’on venim: la pèrdua d’allò comunitari, la pèrdua de la comunitat
Abans d’iniciar qualsevol discussió política sobre tot això que està passant en aquest tros de Països Catalans que són les quatre províncies catalunyeses hauríem de recordar on som i d’on venim. Ens caldria tenir clar o com a mínim assumides algunes coses que no formen part ni del discurs dominant ni de la majoria dels alternatius al voltant de la qüestió nacional, de les nacions i dels imaginaris col·lectius assumits per grups socials diversos i alhora complementaris. En aquest sentit, ens resulta interessant de compartir les propostes i el debat originat al voltant del que Michael Billig anomena “nacionalisme banal”, aquesta forma que tenim els humans d’aquest continent en aquest moment històric de situar-nos en el món. Resumidament: que tots i totes tenim marcs nacionals explícits o “banals” i aquells que mostren un nacionalisme més acabat i per tant més “pervers”, són els banals, perquè són assumits fins i tot per aquells i aquelles que es posicionen públicament contra els nacionalismes (i anomenen “nord” al País Basc, per exemple... alhora que diuen que ells no són de nacionalistes). Aquesta advertència ens ajudarà a no enganyar-nos a nosaltres mateixes i potser ens servirà per reprendre el camí allà on el vam deixar si és que hi havia camí i si és que en algun moment el vam abandonar.(Continua)
Crítics sempre amb qui menteix, ultracrítics amb qui manipula per mantenir la veu única del poder, fa anys i panys que Canal Nou i tota la Radiotelevisió Valenciana era un enemic a batre pels moviments socials, les organitzacions d'esquerres polítiques i sindicals, per qui defensava la llengua catalana al País Valencià o senzillament per qui no es plegava a la versió oficial i única creada per la dreta regionalista espanyola a l'hora de parlar del País Valencià i caracteritzar-lo com el seu “levante”. I avui en som al carrer en defensa de la televisió pública. Ens hem tornat bojos? Segurament sempre ho hem estat però tenim bons motius per ser-hi, perquè tenim ben clar que els mitjans públics -i els públics en català més encara que els altres- són imprescindibles per a la nostra llengua i per a la llibertat d'expressió. I avui fa goig veure avui la televisió valenciana, Canal 9, obrint les finestres i deixant entrar l'aire. Avui les treballadores i els treballadors són els amos i per això hi expliquen tot el que el periodisme digne explica quan fa periodisme i no esdevé només veu dels amos corruptes. (Continua)
