Dispersions

S’han donat altres passes, polítiques i socials, de diversa importància i transcendència, tot i que semblaria ara un altre temps d’espera a l’expectativa de novetats, potser per la campanya a les europees, on els radicals d’HB Bildu s’han quedat sense soci a Catalunya.

I tanmateix, alguna cosa es mou, o es remou amb debats somorts. Una notícia només vista a la premsa basca, és la nova diàspora dels fugitius o "refugiats" de l’organització encara no dissolta pels més diversos països de la Unió Europea, més enllà de França i Bèlgica, fins a Alemanya, potser per dificultar noves localitzacions i detencions, si fos el cas.

Una altra més pública i difosa, va ser el diàleg al Congrés entre Rafael Larreina, diputat escollit per Aralar, organització legal abans de l’admissió dels reunits a la gran coalició actual.

Obrim parèntesi: Larreina va ser dirigent de Eusko Alkartasuna, la branca escindida del PNB sota el lideratge de l’antic lehendakari Garaikoetxea, també navarrès, com el màxim dirigent, i tots dos grups inclosos ara en EH Bildu, que té com a nucli principal i sembla que més nombrós l’hereva de Herri Bastasuna o Batasuna, també novament legalitzada amb el nom de Sortu. De vegades cal fer aquest aclariment de sigles, difícils de distingir des de la distància, amb els diversos matisos i personatges.

Al recinte del darrere dels lleons de la madrilenya carrera de San Jerónimo, el diputat abertzale tornava a demanar, com tantes vegades abans, en les instàncies polítiques i al carrer, l’apropament dels presos per crims d’ETA al País Basc.

També va ser previsible i reiterada, la persona encarregada de respondre per part del govern de l’Estat, el ministre de Interior Jorge Fernández Díaz, com el contingut de la resposta: la dispersió dels reclosos pels diversos centres de la Península, i de Canàries, es mantindrà mentre l’organització ex terrorista no es dissolgui, a no ser en els casos d’aquells que tinguin “el coratge” de penedir-se’n, desvincular-se de l’anterior militància, i demanar perdó.

Això, abans de instar a l’interlocutor que ell també demani la dissolució d’ETA. Com si nio l’hagués demanada abans, personalment, la totalitat de partits i coalicions implantats a Euskadi, i com va recordar Larreina, "fins i tot Arnaldo Otegi", que sembla de cita imprescindible, com a mínim mentre continuï empresonat, com explicàvem la setmana passada.

A la vora de les eleccions del 25 vinent, Andoni Ortuzar, president de l’executiva del PNB, el partit nacionalista històric, s’afegia al debat sobre una possible coalició de PP i PSOE per governar l’Estat a la vista del creixement de tantes opcions minoritàries, amb una opinió que pot sobtar, i molt, als catalans menys informats.

Ortuzar, en part com el proposant, Felipe González, i a diferència de l’actual dirigent socialista, Alfredo Pérez Rubalcaba, deia que no li semblaria malament si, com ha proposat el mateix Rubalcaba, i el guipuscoà Ramon Jauregui durant la campanya, aquest agrupament comporta el principi d’un nou diàleg per canviar l’actual Constitució en un sentit mes clarament federalista, llegit com amb més reconeixement de la personalitat i l’autogovern de les anomenades nacionalitats històriques.

Jauregui havia posat, d’entrada, dos límits irrenunciables a la reforma: ni reconeixement del dret d’autodeterminació a cap territori, ni pèrdua de la solidaritat econòmica interterritorial.

Per estrany que soni als qui tant i tan sovint ha considerat els bascos un mirall on mirar-se, admirats, i un exemple a seguir, hores d’ara aquestes “línies vermelles” no es consideren tan inadmissibles. Perquè la “solidaritat” basca no és tanta com la catalana, ni de lluny l’espoli que veuen molts, amb el seu concert econòmic i les seves hisendes pròpies. I el mateix Estatut vigent ja els reconeix, amb la disposició final, que la resta del text no suposa renúncia als drets que en cada moment puguin correspondre (llegeixi’s com pugui exercir) a l’actual comunitat autònoma.

Això sí, Ortuzar demana que, si aquest altre procés re-constituent s’arriba a encetar, no quedin exclosos de participar els nacionalistes catalans (que van participar en el pacte del 78), ni tampoc els bascos (que van excloure, el que va provocar –entre d’altres factors- l’abstenció activa, absolutament majoritària, en el referèndum constitucional dels electors d’Euskadi.