La UE no és un OPNI

Exemple: digui vostè en 15 segons, encara que sigui un especialista, quants càrrecs de 'president' hi ha a la Unió. En ella, res és fàcil ni senzill; tal vegada només la Carta de Drets, i només saltant els seus articles 51-52 'just els més importants' i les 'Explicacions de la Carta', que el seu només nom ja intranquil·litza.

No obstant això, que la incomprensibilitat sigui (gairebé) certa 'i justifiqui la nostra existència com a professors', no vol dir que la primera premissa ho sigui també. En realitat, la UE no és alguna cosa mai vista o sense precedents, i considerar-la així no és ni bo ni democràtic. Però a Espanya molts els agrada començar dient que tot és difícil i sense precedents, com el conflicte territorial; justificant així a els qui es demoren infinit a resoldre el que Londres va a resoldre en mesos. A més, si, per exemple, el conflicte basc és intractable i sense precedents, no ens beneficiarem d'altres experiències anteriors.

Si, per contra, partim, com aquí, que no hi ha molt nou sota el sol, ni és fàcil que ho hi hagi en política, el primer que farem en estudiar la Unió, com qualsevol altra cosa, és beneficiar-nos dels precedents. I llavors entendrem ràpidament l'experiment europeu: una integració, una comunitat política nova i major partint d'altres menors i anteriors, cosa que l'home polític ve practicant almenys des de Ròmul i Remo: recordem l'imperi romà, el medieval, l'alemany, el britànic, els Estats Units i el Regne Unit (com els seus noms indiquen), Alemanya i altres. Espanya mateixa és una integració, encara que ben imperfecta, com veiem.

Els americans o canadencs, 'federalismes resultants d'integracions relativament recents' no entendran, potser, els galimaties de llenguatge i institucions, però la lògica del sistema l'entenen immediatament. Poders implícits, principis de primacia, o atribució, o preclusión; discussió entre confederació i federació; poders centrals que primer no existeixen, després són febles i després abusen; tot això és normal per els qui van sentir parlar de federalisme des de la llet materna.

D'aquesta manera, la UE és una comunitat política de comunitats polítiques i té ja constitució, encara que com a comunitat política és sui generis i sectorial, i la seva constitució, no menys sui generis i sense codificar. Això és molt important: per exemple, si la Unió és ja política, la resposta a Escòcia o Catalunya no es donarà des del dret internacional.

Ara bé, la UE és una integració molt asimètrica: en unes matèries estem gairebé com al principi, com una organització internacional, no política (defensa, relacions exteriors), en unes altres, com una confederació (cooperació policial), i en unes altres, una federació, fins i tot més centralitzada que USA en certs aspectes. Per això Europa és simultàniament geganta/nana, segons en què. I no és fàcil corregir això si a l'asimetria de disseny afegim la territorial.

Aquesta perversa combinació geganta/nan procedeix del mètode funcionalista, que ja és temps d'abandonar. La integració a força d'interessos econòmics comuns ha donat òptims resultats 'no més guerres europees', però avui estem tan farts de la interferència europea en unes coses com de la seva incapacitat en unes altres.

Noti's que res d'això va succeir als USA: mai van ser gegant econòmic-nan militar; mai van ser forts en les minúcies, com la matança del porc, i febles on haurien de ser forts, com Ucraïna. Si en alguna cosa el poder central americà ha estat feble (i encara ho és, fins a cert punt), és en el petit i de règim interior; mai davant els desafiaments importants. No seria, llavors, millor el model federal americà que el funcionalista o que l'alemany? Però d'això en parlarem un altre dia.

Antonio-Carlos Pereira Menaut, Professor Jean Monnet de Dret Constitucional de la UE, Universitat de Santiago de Compostel·la