Símbols

Caminava el dissabte intentant deglutir el totxo de Pedro J. sobre les desgràcies del liberalisme hispà mentre, en la tele, per obra i gràcia dels amos del comandament que operen en la família s'emetia això que s'anomena festival d'Eurovisió.

Després de les seleccions i els equips de futbol, l'honra dels països es debat en aquest estrambòtic certamen que, excepte honroses excepcions, consisteix a cantar cançons en anglès ignorant les llengües vernacles dels països competidors.

De quan en vegada, aixecava el cap i em queden a la memòria dues o tres imatges que en vam semblar símbol d'Europa que segueix tan deshilachada com en temps de Carlos V.

Un senyor amb tota la barba anomenat Conchita i vestit de nit semblava concitar tot l'interès dels observadors que m'envoltaven; també es va produir un cert debat sobre les metàfores masturbadores del grup polonès que no quadraven amb els entusiasmes místics del seu recentment santificat Juan Pablo.

I quan vaig decidir fugir del xivarri per concentrar-me en la lectura va aparèixer una cantant que adornava la seva actuació amb un home ficat en una roda evocant els moviments que fa un hàmster en una joguina semblant instal·lada en la seva gàbia.

Això és Europa, em vaig dir, uns quants milions de gents donant marxa a un vehicle que no va enlloc. I me'n vaig anar al meu catau a seguir llegint.