I he de viatjar molt lluny en el temps, molt. Any 1956. Setembre. El meu primer viatge fora del país. La primera vegada que vaig respirar aires de llibertat, lluny de la dictadura i només tenia 11 anys. El mestre va voler organitzar un viatge de tres setmanes a Suïssa, exactament a Unterwasser, St. Gallen. Els pares no hi van posar cap impediment i dels estalvis van pagar el viatge. Preus molt, molt ajustats. Tren, hotelet, menjar, excursions. Nosaltres havíem de col.laborar en les feines de neteja, servir taules, fregar plats.
Primer obstacle: el passaport. Molts tràmits. Policia a Via Laietana, autorització dels pares per una menor de sortir del país, fotografia sense ulleres, visat de sortida, visat de França per travessar el país, sense baixar del tren, visat de Suïssa. Encara conservo aquest el meu primert passaport. Una peça de museu ..... Tren fins a Port Bou, canvi, viatjar en couchette, arribada a Ginebra. Canvi de tren. Fins a Zuerich. Agafar un barco i navegar per el llac fins a Rapperswil i autobús fins a Unterwasser.
Unterwasser: Petit poblet en una vall preciosa entre el Säntis, muntanya de 2.504 m i el Toggenburg. Hotel Halde. Petit, acollidor. Distribució d'habitacions. Tots a la mateixa planta. Nois amb nois, noies amb noies. Un premi cada vespre per aquell que feia millor el seu llit ! Esmorsar a les 07:00 matí. Dinar a les 12:00. Sopar a les 18:00 hores. Un temps de finals d'estiu, tardor. Mes de setembre. Paisatges impactants. Viure en un altre país, cultures diferents. Els diumenges a missa. A Unterwasser no hi havia esglèsia i havíem de baixar a la vall fins a Alt St. Johann. Els protestants a la seva esglèsia i els catòlics, majoria, a la nostra. Canvis .... Separació dones i homes. Benvinguda als nens i nenes arribats d'Espanya .... i tothom girant el cap i somrient. Una missa llarguíssima, més d'una hora i mitja. Tornar a Unterwasser. El camí fa pujada, molta pujada. I en arribar veiem els companys protestants jugant pels prats i el bosc. La 'seva' missa només té una durada de 30 minuts ! Tots volíem fer-nos protestants !
Conèixer el territori i la gent: Visitar la casa d'un petit ramader. Veure els estables. Munyir les vaques. Assistir al naixement d'un vedell. Ulls com a pomes, tots, sense excepció. Ajudar i aprendre a fer formatge. Caminar pel bosc i caçar bolets. Excursió a Zürich. La gran Ciutat. Pujar a peu al Säntis. En arribar al cim, ens trobem un restaurant i un telefèric enorme. I l'anècdota va ser que un home em va preguntar molt seriós: Veniu del refugi Pestalozzi ? Noooo, li vaig respondre, venim de Barcelona. Encara recordo la cara de sorpresa d'aquell bon home. El refugi Pestalozzi, situat al sud del Kanton de Berna,era on anaven els orfes de la segona guerra mundial i que el govern confederal de Suïssa va acollir.
Estudiar: Després de sopar ( ho feiem a les 6 de la tarda) i fins l'hora d'anar a dormir a les 8 del vespre, era el temps de parlar, fer un resum del dia, explicar-nos ...... descobrir secrets. També va ser temps d'estudi. Llegir. Cantar. Perfeccionar la llengua. Sempre faltaven dos companys, perque per torns, havíem d'ajudar a rentar plats i endreçar la cuina de l'Hotel Halde. El millor sopar que recordo va ser el dia que en honor dels nens i nenes arribats de Barcelona, vam menjar ous ferrats i patates fregides !
Van ser tres setmanes intenses i encara tinc un munt d'històries dins el meu cap per explicar i recordar. Sense saber-ho en aquell moment, va ser un viatge, unes colònies escolars que ens van marcar la nostra vida d'adults.
Fotografia: Säntis (esquerra) i Schaffenhorn (dreta). Juliol 2004. Viatge a Suïssa a visitar els nostres mestres. Retrobament d'alumnes i mestres. No vam pujar a dalt del cim, només una excursió al Gräppelensee i tornada a Unterwasser. Però sí, vaig fer el cim l'any 1956 !
Venen dies, setmanes en que haurem de respirar a fons, encara més, i aplicar-nos força per mantenir la serenitat, la tranquil.litat, la paciència en el bon sentit de la paraula. Estem a tocar el cim, falta molt poquet, i ja és conegut que l'últim tram és el més difícil i costerut. En celebrar aquests 10 anys de blocaires de VilaWeb, he estat fent un repàs a la meva hemeroteca, i sincerament he quedat sorpresa dels apunts que he escrit al llarg d'aquests anys. I a partir de la consulta d'Arenys de Munt, vaig obrir una nova categoria ''Catalunya Independència'. El primer apunt en aquesta categoria el vaig escriure l'11 de setembre de 2009 i fins avui n'he comptat 153. I la sorpresa és veure fins on hem arribat en aquesta lluita per aconseguir la independència. Més que la unitat, crec que ha estat la transversalitat la que ens ha fet arribar on som, amb totes les possibilitats d'arribar al cim. Perque la societat del meu país és diversa, diferent, transversal, dinàmica, lluitadora, crítica i també pacient, tranquil.la, i ens hem conjurat per arribar a la independència del país. No en tinc cap dubte que el 9N14 votarem. Noto que els escèptics estan nerviosos, els incrèduls no es treuen les puces del damunt, els unionistes ja no saben que fer i jo tinc curiositat per saber de quina manera evitaran que proclamem la independència de la República Catalana. Nosaltres tranquils, perque sabem molt bé el que volem, no tenim dubtes.
Des de fa ja un any que he passat per moltes parades de l'ANC recollint signatures (i encara em queden alguns díes més en aquest mes de juliol) per la campanya Signa Un Vot. Ha signat molta gent, moltíssima gent, però molta. Homes, dones, de totes les edats, i de tots els indrets inimaginables. I tots convençuts. I tots han ensenyat el seu DNI, passaport o NIE, s'han près el temps per omplir la butlleta i signar. I nosaltres ens emportem les butlletes a casa, i les introduïm en el programa corresponent, perque les signatures puguin ser validades, una per una. Tot correcte, ben fet, jurídicament impecable. He conegut molta gent, he parlat molt, he escoltat tota mena d'explicacions i històries. I també m'han insultat i molt. Els fa molta ràbia veure que els insults, tot el que ens diuen, no tenen resposta, no entrem en la provocació, perque immediatament continúa arribant gent a signar, sense més, tranquil.lament.
--- A veure si tenim sort ! Els polítics que estiguin a l'alçada ! Volem marxar del reino de españa, ja ! Proclamem la independència, ja ! Viurem millor ! Ara és impossible respirar ! Ens tocarà treballari molt després del 9N14 ! Treballarem ! On he de signar ? I agree with you, and I want to give you my support ! A la mémoire de mon père, ici vous avez ma signature. Für die Unabhängigkeit, hier ist mein Unterschrift. Io sono siciliano, naturalmente que voglio firmare per la independenza. Scotland, Silesia, Québec, Texas, Ucraine, Lituania, Estonia, Ireland, Netherlands, Argentina, Costa Rica, Brasil, Mexico, California, Jordania, Lebanon, Israel, Palestina, Bangla Desh, Maroc, Argelia, Bèlgica, Alemanya, Austria, Regne Unit, Peru, Equador, Uruguay, Africa del Sud, Rússia, Croàcia, Grècia, Egipte, Estats Units ....... i de totes les comarques de Catalunya, i del País Valencià, i de les Illes, i del Pais Basc, i de Madrid, i d'Andalusia, i de Galícia, i de Cantábria, joves menors de 18 anys. Tots han exercit el seu dret de petició. ---
Van dir que les manifestacions al carrer eren com una bombolla, però no s'ha desfet pas, ans el contrari. També van dir, o ni tan sols ho comenten, això de les signatures no té futur, i la gent continúa signant les butlletes. I es celebren actes, conferències, xerrades arreu del país. Cada día n'hi ha un d'acte de l'ANC.
Només puc dir una cosa ...... Ningú ens aturarà. La decisió és la que és, volem votar un SI // SI i començar de veritat el procés per la independència de Catalunya. Mentre les territorials, les sectorials, els voluntaris, els col.laboradors i el secretariat de l'ANC continúen treballant per l'avui i per el demà. I quan haurem aconseguit la independència, l'ANC es disoldrà. Serà el moment per els polìtics.
Bròquil is OVER !
Fotografia: Parada ANC. Pl. Lesseps. Dissabte, 8 de febrer 2014. RG.
Sí, la gent anirem des d'una antiga fusteria a una antiga fàbrica de cerveses. Artesania a dojo. I beurem ví, xampany, cervesa i conversarem, i ens explicarem coses, i ens coneixerem, encara més. Perque n'hi ha un munt de blocaires que han fet amistat. I tot gràcies a un parell de persones, en Vicent i l'Assumpció que van creure en el periodisme, en la llibertat, en la lluita, en la honestetat, en l'amistat. I al cap dels anys la Txell també hi creu i tota la redacció de Can VilaWeb també.
Jo sempre m'he trobat molt bé en aquesta casa i així continuarem aquests blocaires explicant coses, cosetes, històries, notícies, dibuixant, escrivint i ens veurem aquest vespre. No sé qui vindrà, alguna finestra fotogràfica, un cafè en grà, els camins per la independència, i algunes coses a dir, en mig de les aigües turbulentes, menjant un coc ràpid, construint un nou bloc amb totxos i totxanes, o des d'un altre país, al costat d'un pèndol de petites oscil.lacions, en un temps d'incertesa (com tots), i amb la mirada d'un cop d'ull, mentre l'hereu Riera dibuixa, i mirarem un pols d'estels que ens portarà notícies from nowhere, en mig d'una boira.cat, i tants i tants d'altres blocs que segueixo.
Mentre un hidroavió apagafocs sobrevola el cel de Barcelona i ens vigila, i els caminars s'ajunten amb les indústries i ens parlen de la independència del nostre país que és a la cantonada.
Gràcies a tots per ser-hi. Un goig. Per cert, Regis, espero veure't a la festa i tornar a llegir els teus apunts, o podria ser que en realitat no has marxat ?
Fotografia: Badia de Ha Long. Vespre. Octubre 2013. RG.
És el meu lloc. I aquest bloc va començar un estiu de l'any 2005, es va interrompre al llarg d'un any i va tornar a començar la tardor de 2006 després del meu primer viatge a Viêt Nam ..... fins avui. Continuarà .......
Actualització: No es va brindar amb xampany, sí amb cervesa. I vam ser molta gent, blocaires i lectors. Retrobaments. Posar cara a un bloc que llegeixes i t'agraden. No tothom va poder venir ( El pèndol, el meu país, archiletters, Albinyana, coses a dir, xicranda, a cop calent, l'Hereu Riera, cop d'ull, curpressus, la regis ....). Es va parlar d'una nova trobada. Molts comentaris i punts de vista del nostre procés i la situació actual de la polìtica. De cinema. De futbol. De poesia. De vermut de Reus. Del cel. Projectes. Converses. Un poti-poti creatiu i rellevant. Interessant, i el més important, els blocs estan molt vius, molt. Aquesta casa de VilaWeb té continuïtt, cap dubte en això. Els Països Catalans continuaran ben informats.
Matí de silenci. Les orenetes volen i volen. Avui les cotorretes no apareixen. Segurament encara estan esverades pel soroll dels petards, els coets. Al barri hi ha hagut sopar de veïns i música, i evidentment els petards. No hi han focs, com abans. Els carrers són estrets. Els carrers es poden cremar. Molta gent ha marxat fora, però des del meu balconet sí que vaig poder veure alguns veïns sopant a la terrassa, com ho vaig fer jo, al balconet de casa de'n G. i l'A. En família. Petits focs al voltant de la taula, representats per espelmes. Un bon bol de musclos, un platet de peix, un timbal d'amanida de tomàquet acabat de collir, i la coca i el cava o xampany o vi escumós. A mí m'agrada el nom de xampany. Perquè ha de ser exclusiu dels francesos ? I una nit tranquil.la, conversant, explicant històries. Les verbenes de fa molts anys ja són història, però sempre, sempre les he celebrat, de diferent manera, sí. La flama del Canigó envaeix el país. Les tradicions són les nostres. Veure sortir el sol a les platges és el miracle de la vida. Avui és Sant Joan i la vida continúa .....
Us deixo aquest enllaç del meu apunt Els focs de Sant Joan i que ha rebut, sorprenentment, un munt de visites aquests últims dos díes. És de l'any 2010.El poema de Joan Maragall, encara vigent. Enguany que els veïns d'aquesta casa celebrem el 10è aniversari dels blocs, no pots deixar de cercar en l'arxiu vells apunts, posts, històries que vas escriure fa vuit ... nou ..... set anys. I et trobes amb sorpreses.
Ja ens ho direm aquest divendres a Can Damm, no ? Després de Sant Joan, toca festa gran de blocaires !
rginer |
Videos |
divendres, 20 de juny de 2014 | 10:28h
Chérie és una noia sorda. Jove. I li agrada viatjar pel món. Viatjar ha estat per a ella la seva universitat i continúa obrint fnestres per mirar aquest món i gaudir-ne. Explorar ciutats, rius, boscos. Compartir converses i menges. Chérie King té un blog, té compte a twitter i és molt activa. La seva discapacitat no és cap obstacle per poder viatjar. Com ella diu ..... Més d'una vegada he perdut un avió perque no he escoltat per megafonia qualsevol canvi en la sortida. Relacionar-se amb la gent sempre havia estat una dificultat insalvable ..... si no coneixíen el lleguatge en anglès dels sords.
Chérie viatja amb el seu inseparable iPad Air. Pot conversar (aplicació de l'idioma del país), saber si hi han canvis en els vols (aplicació aeroports, companyies d'aviació i aeroports), cercar restaurants, hotels, descobrir paisatges i com anar-hi, enviar missatges, fer fotografies, contactar amb la família, amics, saber si fa bon temps o plourà. Sempre llegim i escoltem com podem ser d'adictes a les noves tecnologíes, però quan se sap fer-ne un bon ús, aquestes tecnologíes han ajudat i ajuden a moltíssima més gent del que pensem. Els sords, avui, tenen un bon instrument i ja no tenen por de viatjar.
I és clar, tot el que he escrit, arran l'anunci que Apple fa del seu iPad Air i que casualment el vaig veure l'altre dia per una cadena de televisió. Ja és habitual en Apple la bellesa dels seus anuncis, i a més escollint sempre una música que s'hi escau. En aquest cas, England, del grup de música alternativa The National. I personalment l'anunci m'agrada molt, perque a més puc veure el meu estimat Viêt Nam i la Badia de Ha Long.
Us recomano de llegir el blog o els tuits de la Chérie, i també veure les seves fotografíes de viatge a l'Instagram.
No és una meravella tota aquesta tecnologia ? En Jules Verne va viatjar a la Lluna i ho va encertar. Però, dubto que es pogués imaginar que amb una tauleta es pogués viatjar per a tot el món amb un tres i no res.
Penso que des del primer segon no ens vam moure de la butaca ni un sol moment. Gran programa. Periodisme valent i ver. No sorprèn que els feixistes vulguin aparèixer a la televisió per escopir les seves idees. Els enforteix, a ells mateixos, és clar. I la gent no hauria d'oblidar que existeixen. No, en el nostre país 'oficialment' no consta cap partit d'extrema dreta dins els Parlaments, però tots sabem que sí que hi són.
I cap al final del programa ..... Guillem Agulló (Burjassot 1974-Montanejos 1993), ni oblit ni perdó. Podia haver-hi un altre final millor ? No.
I la fotografia d'aquest apunt ...... Via Catalana La Sènia/Alcanar ..... Els pares de'n Guillem sempre presents per lluitar en favor de la llibertat i la justícia.
Un altre any, i avui, milers i milers de lectors de la novel.la Ulysses de James Joyce, celebren el dia de la passejada de Leopold Bloom per Dublin on va conèixer la seva dona.
Sempre m'ha fascinat que aquest dia es manifestin arreu del món gent de tota mena, organitzant passejades, lectures, tertúlies, de manera espontània. Tots els anys sempre espero llegir el nom d'alguna ciutat o poble del meu país i compartir la passejada ....però no, encara he d'esperar.
La meva petita aportació en aquest dia :
Bury the dead. Say Robinson Crusoe was true to life. Well then Friday buried him. Every Friday buries a Thursday if you come to look at it. Fotografia: Cartell del dia d'avui a Sydney. M'agrada.
Estem entrant a l'estiu, és a la porta. I l'obrirem la setmana vinent. Fa calor. Hem passat una primavera agradable. Però la denúncia no es pot aturar, perque al llarg del mes de maig han estat assassinades tres dones, i tot just ahir, una altra dona morta ha augmentat aquesta estadística, cruel, injusta, terrible.
05.05.14 - A Villarejo de Salvanés (Madrid). Una dona, mare dos fills de 7 i 5 anys, és assassinada, degollada, presumptament per la seva ex parella. 06.05.14 - A Mataró. Un home és detingut, com a presumpte autor de la desaparició i mort de la seva dona. Va estar desapareguda durant dos mesos. 31.05.14 - Almeria. L'home va assassinar la dona a ganivetades i va fugir. 09.06.14 - A Sóller. La dona va ser escanyada per la seva exparella davant els seus fillets. Posteriorment es va suicidar.
I la meva tristor, el meu sincer condol, i la ràbia continguda. Morts injustes, violentes, cruels. I denunciarem, i denunciarem. I no oblidem aquestes estadístiques fredes: en els últims 10 anys, en el reino de españa, i nosatres hi som, han mort assassinades 658 dones en mans dels homes, parelles o ex parelles, denunciats o no, jutjats o no, condemnats o no. Dades esfereïdores.
Les flors que acompanyen sempre als meus apunts de denúncia, flors de primavera, vives, alegre: un prat ple de narcissus blancs d'una vall preciosa del Pirineu francès. Fotografia: Vallée d'Oueil, prop de Banheres de Luishon. Maig 2007. RG.
rginer |
Videos |
divendres, 6 de juny de 2014 | 10:43h
Vimeo sempre m'ha semblat el millor lloc per conéixer el món, la gent, les cultures, gaudir de videos increïbles, documentals curtets, artistes anònims. Des del començament, fa ja uns anys que vaig començar a fer el xafarder a Vimeo, m'ha sorprès la quantitat de videos en que Barcelona és la protagonista.
I aquest video de l'Alexandr Kravtsov, que he vist tot just aquest matí, Barcelona torna a ser la protagonista.
Un treball magnific, ben fet, i que mostra al món una visió diferent de la ciutat. I el resultat ha estat la quantitat de persones que han fet un 'click' I Like it, i els comentaris.
Em vé de gust compartir aquest video amb tots vosaltres.
Fotografia: Passeig del Born. Barcelona. Primavera 2014. RG.
Arran l'atorgament del premi príncipe de asturias, aquest gran ninotaire que és en Quino torna a les primeres pàgines dels diaris. A casa ha estat dins un calaix bastants anys i encara hi és, ben guardat. Recordo que no em perdia cap història i comics dibuixats per ell. Eren temps, altres temps, ben convulsos, encara intentant viure en una dictadura que ja arribava a la seva fí.
He trobat aquesta vinyeta de'n Quino de l'any 1973. Mafalda i els seus amics. Sí Quino, no hi ha res que els catalans no poguem fer. Ja ho veus. Volem votar el 9N2014 per decidir que SI/SI volem la independència del nostre país i ho aconseguirem. Ara estem atabalats amb aquestes eleccions europees i sincerament estic cansada, molt cansada, i ja tinc ganes de ser dilluns dia 26 i tornar a la feina.
Avui torna a ser un matí qualsevol i he quedat per esmorzar amb un company de l'escola. La conversa serà sucosa i interessant.
Nota: Havia escrit aquest apunt avui ben d'hora i el periodista Germà Capdevila ha tuitejat la mateixa vinyeta aquest matí. Magnífica coincidència !!
A les vuit del matí ja sóc al carrer de casa. Un dia ennuvolat i lleig. Les merles ja han cantat, i alguna tòrtora és prop d'un arbre del carrer cercant alguna engruna. Uns noiets surten de casa a passejar el gos. Un veí llegint els missatges al seu mòbil mentre camina carrer amunt. Miro els balcons i veig unes deu estelades, les de sempre i .... augmentant. El supermercat Mr. Pa encara no ha obert, estrany. És propietat d'un pakistaní i obre tots els díes de la setmana. Sí, ja el veig que arriba, i la seva dona també. Camino carrer amunt. Bon dia, bon dia. És el René. Després passo per la botiga, he de comprar una mica de fruita. La residència de gent gran ja ha obert portes i la vorera està neta com una patena. És en un edifici preciós de l'any 1909, una de les torres d'estiueg del barri. Arribo a la placeta de Sant Joaquim. A la terrassa del bar ja hi són els habituals de cada matí, llegint el diari i prenent el seu cafè.
La floristeria de la cantonada sempre penja un avís a la pared per recordar-nos si hem de fer encàrrecs per un dia assenyalat, però avui, ens comunica que no obren per motius familiars .... ja tenim el bebé. Bona notícia, molt bona. La botiga dels lampistes ja és oberta, com cada día, i estan preparant el seu dia de treball. L'heura de Can Sunyer està esplèndida i el nesprer llueix el seu fruit.
Enfilo el carrer de Saragossa. Cotxes, pares i mares amb el cotxet i els seus infants. Més infants sortint de casa per anar a l'escola. Al bar de més amunt no veig l'Antonio, vingut de les Alpujarras i que fa sempre una ronda pel matí. On és avui una llar d'infants, abans era la Papereria Durban. Quans records .... I al davant encara existeix l'estanc. La botiga de l'estorer no s'ha llogat. En arribar al carrer de Pàdua no puc deixar de recordar l'antiga drogueria on podíes trobar de tot, i el dia que vaig veure a Mercè Rodoreda que baixava del Putget ( any 1976 ? 1979 ? ). La vaig saludar i es va parar a parlar amb mí, del barri, de les botigues. Al carrer de Jules Verne està la botiga dels diaris, on pots trobar de tot, des d'una enganxina amb l'estelada, a una novetat literària, paper per imprimir, revistes, jocs, joguines, calendaris, bolígrafs, llapis.
Entro al bar de la cantonada. Ja saben que el tallat m'agrada sense sucre. Fa anys que els seus propietaris cuiden els seus clients. I a la pissarra sempre hi escriuen el santoral del dia .... avui dia 20 de maig .... Sant Bernardino de Siena, Sant Hilari, Sant Teodor, Sant Anastasi, Sant Teleleu, Santa Àurea. Entra en Carles i petem la xerrada i comentem les notícies o el viatge previst per aquest estiu. Marxem junts. Hi ha un bloc de cases del carrer de Saragossa, complet, que són les mateixes de fa més de cent anys. Les que jo conec des de que era petita.
En Carles ha d'obrir la farmàcia i jo entro a la botiga per comprar una mica de fruita ... uns préssecs de Tivissa i unes cireres de El Frasno (Aragó).
M'he trobat en Guillem. Marxava a la feina, amb la seva Suzuki de fa tants i tants anys, però encara en fa ús i que duri ! De fet, sempre em trobo amb algún veí o veïna i ens saludem, ens desitgem un molt bon dia i continuem el nostre camí.
Sóc ja al menjador de casa. En Monty encara dorm. Llegeixo, així per sobre el diari, i tot seguit esmorsaré. El dia ha començat molt aviat pel matí i aquesta ha estat la meva primera sortida al carrer. Com cada dia, o 'quasi' .....
Fotografia: Plaça Sant Joaquim - Dissabte matí - Tardor 2012. RG.
Sí, Xesca, ja han passat cinc anys de la teva absència. Tots ho diuen, una persona no hi és si la gent oblida. I jo i molts més no t'oblidem, per això ets amb naltros. Llibres, apunts, bloc, e-mails, fotografíes, records, converses. Passa el temps, i ja fa tres anys que es van organitzar les I Jornades a Son Bielí, Búger. Vam treballar-hi molt, sobretot na Maria Victòria, poeta, amiga. Teníem la il.lusió que aquestes Jornades seríen les primeres perque tú i la teva obra estigués sempre viva entre nosaltres i tindríen continuïtat. David Figueres, blocaire d'aquesta casa i participant a les Jornades, va escriure la seva crònica i va reflectir perfectament l'esperit de la trobada.
No ha estat així, i aixó que tú vas estar sobrevolant amb l'hidroavió un matí i un altre vigilant, somrient, perque sí que sé que et va agradar i molt que poguéssim haver organitzat aquests díes a Búger. Tots et vam recordar, tots. I es va publicar, tres anys més tard, la teva novel.la - Una altra vida - Ed. Lleonart. En Marc ho va fer possible. I encara podem continuar llegint els teus apunts del teu bloc a VilaWeb ..... i obrir les pàgines de les teves novel.les .....
Sàpigues que sí que som un munt de gent, no tots el que voldria i imaginava, que seguim llegint els teus llibres, els teus apunts i que et recorde. I avui, en aquests temps que ens ha tocat viure llegir els teus comentaris i apunts, rellegir les teves novel.les em fa bé ( ... ai Xesca .... oi que d'una manera o altra ens alliçones ? ).
No deixis de volar Xesca. Ací, a la terra continuem lluitant, vivint, somniant, rient, estimant i .... bevent una copa de cava a l'hora de l'àngelus.
Quan sóc a Viêt Nam no puc deixar de pensar en les guerres que han patit aquest poble al llarg de secles i secles, defensant el su país contra colonitzadors d'arreu. Quan sóc en una muntanya, o a la badia de Ha Long, o a Hoi An, o al barri vell de Hà Nôi, m'imagino la tragèdia. I miro al meu voltant i veig gent jove i gran somrient, veig flors i arbres, camps d'arròs, escoles, museus, comerç, indústria, art ..... placidesa. Des de fa poc, any 1975, gaudeixen de pau.
Avui 7 de maig de 1954 - Dien Bien Phu, nordoest de Viêt Nam: Les últimes setmanes de setge i batalles van ser esgotadores, terribles. El terra era un fangar després dels forts monsons, i els soldats francesos enfonsats en les seves posicions recordaven la batalla de Verdun l'any 1916. Després de 56 díes de setge, l'exèrcit francès va rendir-se davant les tropes vietnamites. 1,142 morts, 1,606 desapareguts, 4.500 ferits. Van morir 22,000 vietnamites. Enguany es celebren altres aniversaris, com els 100 anys de la Primera Guerra Mundial o el 70è aniversari del dia D, i aquesta batalla i desfeta de l'exèrcit colonitzador francès passa desapercebuda, volguda ? potser sí. Fa 60 anys, i en la història de les descolonitzacions, aquesta va ser la primera vegada que un exèrcit europeu va ser destrossat en una batalla desigual entre el poder, el més fort i el poble colonitzat. Va ser la fí de l'imperi francès a l'Indoxina, i no és casualitat ni coincidència que va ser la inspiració d'altres desfetes anti-colonials de França com el començament de la batalla d'Algèria unes setmanes després.
Voleu dues bombes atòmiques ? Aquestes van ser les paraules que un diplomàtic francès recorda haver escoltat del Secretari d'Estat dels EE.UU Foster Dulles fetes al Ministres d'Afers Exteriors de França Georges Bidault el mes d'abril de 1954. Podem pensar que aquesta oferta del tot extraordinària va ser feta en el context de la situació de perdedors de l'exèrcit francès davant les tropes nacionalistes de Ho Chi Minh a Dien Bien Phu.
Aquesta guerra ha estat mig oblidada davant l'altra guerra amb els americans que va començar sis anys després, l'any 1960. Durant 8 anys, 1946 i 1954, França va intentar mantenir el seu imperi al sudest asiàtic. El poder comunista xinès era allà, i aquesta guerra va ser el rerafons de la guerra freda. Els xinesos ajudant als vietnamites amb armes i avituallaments, els americans amb logística als francesos. Van ser els francesos qui lluitaven, no els americans. Més de 55.000 soldats eren a VietNam.
EEUU volíen involucrar el Regne Unit, però Churchill s'hi va negar. Richard Nixon, l'Admiral Radford i Foster Dulles eren els valedors de combatre el comunisme. La obsessió de Foster Dulles era manifesta, i la seva 'oferta' d'utilitzar bombes atòmiques esfereidora. El President Eisenhower va ser més caut, i només va fer una roda de premsa el mes d'abril de 1954, on va proclamar aquella teoría infame de ''l'efecte dominó' per arrasar el comunisme. Va ser el dia 3 d'abril de 1954 quan els EEUU van confirmar el 'no anem a la guerra' i van deixar a Fança a la seva sort.
Foster Dulles va fer la pregunta sense autorització del Congrés, vaja una proposta personal. De fet no va ser una oferta, més aviat una sugerència. Unes bombes nuclears i el conflicte hagués quedat resolt. El Ministre francès Georges Bidault no ho va tenir en compte, bàsicament per que si bé les armes nuclears haguéssin eliminat les tropes vietnamites, també hagués desaparegut la guarnició francesa.
França no va creure mai que els vietnamites poguéssin guanyar, mai. Eren els 'seus colonitzats' anamites, esclaus; faire le canard quan els veuen ajupits en un parc, al carrer, davant de casa seva. El poble vietnamita, dones, nens, homes, vells, soldats, van transportar els canons i les armes per camins de muntanya, fins rodejar les tropes franceses. Va ser una batalla d'estratègia sublim i França va perdre.
Només volia recordar aquest dia de fa 60 anys. Els vietnamites van haver de patir encara més guerres, la més llarga, contra els americans, des de 1960 fins el 30 d'abril de 1975. Avui viuen en pau i el seu progrés com a país i com a poble és més que evident.
Fotografia: Dien Bien Phu - Presoners de l'exèrcit francès en mans dels vietnamites. Arxiu: Mapa de la Guerra d'Indoxina de 1950 - 1952.
Som ja en un mes de l'any que ens ofereix llum, colors, vida, alegria. Tot aquest esclat l'hem de compartir amb violències i morts no volgudes. Llegeixo que en els últims 10 anys, han estat assassinades 658 dones només a l'estat espanyol. Llegeixo que aproximadament un 38% de les morts de dones arreu del món són per violència inacceptable per part dels seus companys.
I aquest mes d'abril tampoc ha estat un mes plàcid: 5 dones no han pogut entrar amb vida en aquest mes de maig i un infant també va ser víctima d'aquesta violència sense sentit.
01.04.14: A Valls. Home de 78 anys assassina la seva dona, i es suicida. 06.04.14: A Jerez. Dona és assassinada a ganivetades presumptament per el seu marit, que va intentar suicidar-se. Està detingut. 25.04.14: A Lugo. Finalment el cos trobat d'una dona morta amb violència es va confirmar que va ser assassinada per el seu marit que posteriorment es va suicidar. 28.04.14: A Madrid. L'home assassina el fill petit. El més gran és viu. L'home va estar denunciat diverses vegades per violència i maltractaments. Va ser detingut. 29.04.14: A Carabanchel. Dona assassinada a cops. El presumpte autor ha estat detingut, ex parella de la dona. 30.04.14: A Coruña. Dona és llençada des del cotxe i va morir. La parella, l'home, presumpte autor del fet, ha estat detingut. L'home havia estat denunciat per maltractaments.
Només pjuc expressar la meva tristor, i el meu sincer condol per aquestes morts injustes i sense sentit. I la denúncia continuarà i jo no la voldria escriure mai més.
Fotografia: Una flor d'un jardí botànic llunyà de color vermell ben intens. RG.
Pel balconet puc veure un cel blau, clar, radiant. Bé, molt bé. Després de la pluja, avui, sí, avui surt el sol. He d'afanyar-me. Deixar tot llest a casa i baixar a Barcelona. Passejada per la Rambla, una volteta per Plaça Catalunya i pujar per la Rambla Catalunya fins a casa. En tot aquest trajecte, mirar, conversar, remenar, dubtar, tocar. Molts llibres, molts. No sóc de comprar llibres per Sant Jordi, però sí, sempre m'he firat. Un llibre, segur.
Aquesta tarda hi tornaré, però per estar al darrera d'una parada. Diferent. Roses, llibres, conversa, gaudir de la primavera, del dia, trobar-me amb gent. I mira, Sant Jordi serà ben a prop. Una de les escultures del sant és ben a prop.
Des d'aquest bloc, roses i llibres per a tots el meus veïns ''vilawebetans'' ! Gaudiu de la festa. Us desitjo a tots un molt bon dia.
Fotografia: La Rambla. 2013. RG. Arxiu: Una rosa i un llibre. 2013. RG.
Dona. LLuitadora. Defensora de les llibertats, els drets humans i la democràcia. Pacifista. Intentarà guanyar les eleccions del seu país l'any 2015. El poble, la gent, és al seu costat.
