(Article publicat al Butlletí número 11, de Sobirania i Justícia)
El passat 28 de novembre hi hagué una força política que entrà al Parlament per primer cop i amb 4 diputats. Fou un petit pas per a Solidaritat Catalana per la Independència (SCI), però un salt de gegant per a Catalunya!
Crec que aquest és el fet més significatiu de les passades eleccions, un fet pel qual tots els independentistes ens n'alegrem i ens produeix una il·lusió profunda. Perquè es tracta del primer cop que una formació política es presenta a les eleccions amb una pla per obtenir la independència i el compromís de dur-lo a terme i, a més, obté 4 escons. Tot i el silenci mediàtic absolut a què aquesta nova proposta fou sotmesa, obtingué més de 100.000 vots.
El segon fet per a mi més significatiu fou el gran ascens de Convergència i Unió (CiU), nodrit en gran part pels descensos també espectaculars d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i del Partit Socialista de Catalunya (PSC). El descens d'ERC estava més que anunciat, però el descens del PSC, partint com ho feia d'un resultat ja baix, era difícilment pronosticable en la magnitud en què es produí. El significat per a mi és força clar: la gent n'està ben tipa del govern actual i creu que l'opció de CiU és prou seriosa i és la que més fàcilment pot substituir-lo, en el marc de l'actual status quo polític de Catalunya.
Molt bé. I ara quina és la posició que, segons la meva visió de la situació, ha de tenir un independentista. Sembla obvi que serà la de donar suport a qui es comprometi a anar més enllà de l'actual status quo i a fer possible la necessària independència.
Doncs bé, CiU ja ha dit repetidament en els darrers mesos que ells ni proclamaran la independència ni convocaran en aquesta legislatura cap referèndum sobre aquesta qüestió. Han dit que la independència no es la seva prioritat ni ho serà en els propers, pel cap baix, 10 anys. ERC pateix una manca de credibilitat alarmant i, com a molt, repeteixen que volen la independència, però ben bé encara no han ensenyat cap pla per assolir-la. PSC, Partit Popular i Ciutadans volen continuar units dins d'Espanya. I Iniciativa vol... bé encara es pensa que vol (i, més greu encara, que Espanya vol) un estat federal o plurinacional. Reagrupament no ha entrat al Parlament per poc. Ens queda SCI. SCI ens mostra que la independència és possible i ens ensenya com és la millor, i de vegades l'única, solució de tots els problemes que pateix Catalunya. SCI no ens planteja un nou “anar-hi anant” i d'aquí deu anys “continuarem treballant per la independència”. SCI es presenta com una força eficaç amb un pla a curt i a mitjà termini per esdevenir independents.
I estic convençut que aquest és un d'aquells moments de la història de Catalunya en què cal ser eficaços. Ni lleis d'Hondt, ni manques d'unitat ni mil defectes de líders o de tots plegats. No som ni serem perfectes, ni ara ni quan siguem independents. Els fets són que cada cop som més gent conscients de la situació i, per tant, independentistes convençuts. Els fets són, també, que de tots nosaltres, amb totes les dificultats del món, ara tenim 4 diputats al Parlament amb la tasca de proclamar-hi la independència.
Per tant, el que cal és continuar donant suport a la causa des de les mateixes plataformes, associacions, partits que abans i, a més, ara també des dels 4 diputats de SCI del Parlament, com a punta de llança de l'ofensiva que entre tots hem de convertir en definitiva per recuperar la nostra independència.
Per això aquest ha estat un petit pas per a Solidaritat Catalana per la Independència, però un salt de gegant per a Catalunya.
Endavant, tots!
Vegeu-lo també a:
