FULL DE RUTA PER CATALUNYA
Actualment ens trobem en el camí de recuperació de la nostra llibertat i de la plena reconstrucció nacional. En un moment especialment agitat pot semblar difícil, fins i tot, poc oportú d’agafar perspectiva històrica i aprofitar-la per fer l’execici de mirar futur enllà. Enguany fa 293 anys que Catalunya va perdre la seva llibertat i institucions a la Guerra de Successió. En aquests gairebé 300 anys hem viscut de tot: des de situacions de clara involució nacional, fins a moments en què s’albirava el camí de la recuperació. Els diferents territoris de parla catalana, cadascun des de la seva realitat, amb les seves pròpies dinàmiques i voluntats, hem passat per episodis històrics marcats per atacs, inèrcies i il·lusions similars.
Els darrers 30 anys són potser el període més llarg d’ençà del 1714 en què la reconstrucció nacional ha avançat gairebé ininterrompudament. Corresponen a l’aparició i la consolidació de l’Estat de les Autonomies. És a dir, al pacte polític que va permetre de fer una transició pacífica de la dictadura a la democràcia. Això fou, però, a costa de reformar el sistema polític vigent evitant–ne la ruptura i a costa també del “café para todos”, el darrer intent d’aigualir les aspiracions de llibertat de nacions com la catalana.
Malgrat tot és innegable que en aquest període d’autonomia s’han fet molts avenços. També s’han posat de manifest moltes mancances. Lluny de discutir-nos amb ningú per aquestes mancances, creiem que hem d’estar agraïts a tot el poble que ens ha precedit i, especialment, als polítics que han encapçalat l’avenç. Sense la seva aportació no seríem on som.
On som, doncs? Ens trobem en un punt en què l’estat autonòmic ja no pot donar més de si, no podem continuar avançant per aquí, ja que aquest camí ens porta a un atzucac. Catalunya ja s’ha refet prou com per saber que el seu camí és la independència. Deia Oscar Wilde “El nacionalisme és una malaltia. L’única manera de curar-la és amb la independència”. Els catalans tenim tot el dret a guarir-nos, ens volem guarir i és de justícia que ho fem. Aquest és un primer pas molt més important del que pugui semblar per la seva obvietat. Com deia el savi : “El primer pas per solucionar un problema és reconèixer la seva existència”. Els catalans ens adonem de la nostra malaltia-problema i mirant al nostre voltant veiem quina és la solució: un estat independent. I, a més, tenim exemples recents de nacions que s’han guarit. I es tracta de nacions fins i tot tan properes que ja formen part, o en formaran properament, de la Unió Europea.
I no fer-ho cada cop té un cost major. La nostra dependència està tenint un cost en recursos, temps i diners que ja no podem continuar resistint. Patim un espoli fiscal, una discriminació cultural, una dominació política que ens impedeix evolucionar lliurement i donar sortida a la nostra pròpia identitat i manera d’encarar el nostre esdevenidor com a poble.
No trobarem el guariment a l’Europa de les Nacions, un projecte ideològic certament interessant, carregat de bones intencions i de justícia, però no indicat terapèuticament per a la nostra malaltia, que és política. La nova Europa no serà una Europa de les nacions, sinó que serà una Europa dels estats. Per als qui encara els quedi alguna ombra de dubte, només cal que facin una ullada al darrer Tractat Constitucional de la Unió Europea i podran constatar com no s’hi dedica ni una sola línia a cap altra realitat política que no siguin els estats.
Tampoc no trobarem el nostre guariment en una hipotètica nova Espanya plurinacional. Aquesta doctrina és ignorada o no acceptada per la major part dels espanyols i dels seus dirigents. Espanya no és ni vol ser un estat plurinacional. I, a més, hi té tot el dret. La mateixa llibertat que volem per a nosaltres no els la podem negar als castellans, aragonesos, andalusos, extremenys, en fi, a tots els que se senten i volen ser espanyols, i únicament espanyols. Té un altre defecte, la doctrina de l’Espanya plurinacional: a part del mal de ficar el nas a casa d’altri, aplicada al nostre poble actua com un anestèsic pel sentiment de construcció nacional, que no avança, ja que no planteja cap causa per a la qual valgui la pena lluitar.
Si eliminem del nostre futur els miratges anteriors, on trobarem el camí en aquest desert? Doncs, naturalment, en nosaltres mateixos. La nostra autoafirmació convençuda, optimista, vital, valenta és l’inici del camí. A començaments del segle XXI només hi ha una manera de garantir la pervivència de la nació catalana: l’estat independent basat en el principi d’autodeterminació.
I hem de saber que en aquest camí no seran tot flors i violes. Però això no ha de preocupar ningú: l’alternativa tampoc no ho és. No hi podem perdre més del que ja hi perdem, any rere any. El camí de l’alliberament comporta al capdavall menys perills que la perpetuació i agreujament de la situació actual. És vital que ens n’adonem.
Per arribar a ser un estat independent, amb les mateixes dependències i independències que els estats que ens envolten, ens cal obrir els ulls i donar un cop de timó valent. Per fer-ho caldrà definir un ambiciós Full de Ruta, amb unes etapes ben estudiades, amb els suports polítics i econòmics estratègicament escollits . Aquest full de ruta serà el nostre Pla per la Independència, que ens ha de permetre avançar, conèixer a cada moment en quin estadi intermedi del pla ens trobem, corregir les possibles desviacions al pla i assolir finalment l’objectiu.
Simultàniament cal anar preparant el conjunt del poble per aquest futur. Una de les principals tasques ideològiques que cal emprendre és la de dur la independència al debat polític del dia a dia, ara silenciat intencionadament.
El Pla per la Independència ens el plantegem com un projecte bimotor. El primer motor ha de ser la unió del màxim les forces polítiques, socials, econòmiques i culturals del país amb un objectiu comú, un mínim comú denominador de treball per la independència (aparcant totes les possibles disputes, les evidents diferències, els ideals de país o de societat confrontats, per al futur en què, sent independents, per fi podrem discutir sobiranament per les nostres diferències). El segon motor ha de fer derivar les forces polítiques de Catalunya cap a posicions cada cop més sobiranistes.
Pel que fa al primer, observant la nostra societat ens adonem de la gran quantitat de gent, col·lectius, entitats, organitzacions que treballen per aconseguir més cotes de llibertat. Aquests esforços, sovint, se solapen i no es coordinen; això provoca que no siguin prou eficaços. Però la constatació de la seva existència ens confirma que la voluntat per l’alliberament nacional hi és, cada cop amb més força. Això és motiu d’alegria i d’encoratjament. Cal un catalitzador del procés d’unificació i coordinació d’esforços per crear un gran moviment que aconseguirà la independència vers el 2014. Com deia Sèneca: “No hi ha vent favorable per al navegant que no coneix el seu port”. Ha arribat l’hora de fer un avís general per als navegats i deixar ben clar quin és el nostre port de destí.
Una de les primeres etapes del Full de Ruta i alhora on es podrien acordar els següents passos podria ser la celebració d’una primera gran Assemblea Nacional per la Independència. La independència passaria a primera línia política, i el coneixement públic del nostre objectiu faria possible de recollir tots els vents favorables.
Pel que fa al segon motor, cal que tots els membres de partits polítics, com a majors responsables del camí polític del país, treballin per acostar el seu partit cada cop més a posicions sobiranistes. Cal que no abandonem la nostra llar política, cadascú la seva, perquè és des d’allà que podrem fer un gran servei al nostre país, convertir-nos en agents del canvi que veiem necessari, una perseverant voluntat d’adequació de l’estratègia del partit al que pensem que és l’única solució que té el nostre poble en els nous marcs de referència del segle XXI. I perquè un cop independents, caldran partits polítics forts, amb idees contrastades, amb diferents punts de vista en aquells aspectes en què la humanitat encara no ens hem posat d’acord i que, temporalment haurem deixat de banda per assolir l’objectiu comú de la independència. I, mentrestant, tots hem de fer l’esforç d’explicar a dins i a fora dels nostres partits els avantatges que això reportarà a la nostra nació, i a tots els seus ciutadans, vinguin d’on vinguin. Un estat propi és un projecte que no es pot construir només des d’una vessant de la realitat . És un projecte global, de tots. Perquè la nostra nació no és ni millor ni pitjor, però és la nostra. Ja ho deia Sèneca: “Ningú no estima la seva pàtria perquè sigui gran, sinó perquè és seva”.
I a aquest procés, com s’ha dit al principi, hi pot participar cada país de parla catalana partint de la seva realitat, amb les seves aspiracions específiques, marcant cadascú el ritme més adient a la pròpia situació. Sabent, però, que tots treballem per la nostra llibertat, i que d’aquesta manera ens proposem de treballar conjuntament i coordinada, tots aquests països, per assolir la llibertat de cadascun d’ells.
Unes aspiracions, d’altra banda, ben universals. L’advocat Madan Mohan Malaviya, fundador de la Universitat Índia de Benarès deia ja fa gairebé 100 anys “No nation can be perfectly well governed unless it governs itself”. Com es pot observar, a les nostres demandes els manca tant d’originalitat com els sobre d’universalitat.
![catalunya independent - Orígens de Catalunya De Viquipèdia Dreceres ràpides: navegació, cerca Història de Catalunya Prehistòria Orígens de Catalunya Cultura ibèrica Període romà a Catalunya Els visigots a Catalunya Edat mitjana de Catalunya Catalunya musulmana La conquesta carolíngia Procés d'independència dels francs Feudalisme Corona d'Aragó Compromís de Casp Dinastia Trastàmara Guerra civil catalana Edat moderna de Catalunya Dinastia dels Habsburg (Àustries) Guerra de Successió Espanyola Decrets de Nova Planta Dinastia Borbó Història Contemporània de Catalunya Guerra del Francès Primera restauració borbònica Casal de Savoia Primera República Espanyola Segona restauració borbònica El Segle XX a Catalunya Segona República Espanyola Guerra civil espanyola Franquisme Tercera restauració Transició espanyola Comunitat autònoma Cronologia de la Història de Catalunya Història militar de Catalunya Sobre la base llatina es van superposar dos prestrats principals en la formació del que serà Catalunya: el visigot i l'àrab, amb diferent grau d'incidència segons la part de Catalunya (nova o vella) i diversa influència en el temps d'estada i la composició social. [edita] Els visigots Els gots eren un poble dels considerats bàrbars pels romans que procedent de l'est es van anar traslladant al llarg del segle III i IV vers occident empesos pels huns. Al Danubi es van separar en visigots i ostrogots, van adoptar la religió cristiana en la forma arriana, i eren de fet els més romanitzats de tots els pobles germànics que van arribar a la península durant el segle V. El 410 van saquejar Roma i van establir-se a Barcelona el 415, poc després arriben amb un pacte (foedus) amb Roma (418-507) per combatre a favor de l'imperi, s'enfronten als huns que venceren a la batalla dels camps Catalàunics (451) i estableixen el regne de Tolosa des d'on iniciaran durant el regnat d'Euric una expansió que els portarà un altre cop a Catalunya i la península aquest cop de forma definitiva ja que progresivament els francs, un altre poble germànic, els van anar empenyent fins vence'ls a la batalla de Vouillé (507) . Llavors van establir la capital a Narbona, Barcelona un altre cop i finalment Toledo, lloc des d'on podien controlar per una banda els Sueus establerts al que avui és més o menys Galícia, els bascos i càntabres al nord i els bizantins establers a la bètica. L'organització de Catalunya durant aquest període va continuar sent la mateixa que fins llavors i l'impacte demogràfic molt limitat donat que els visigots eren relativament poca població respecte els hispano-romans, a més que van establir-se preferentment al centre de la península deixant potser guarnicions militars en llocs claus. La diòcesi de Tarragona i la Narbonense sembla que eren el marc de referència administratiu. La revolta de Paulus al 673, personatge d’origen grec, és el primer intent de crear un estat en aquests territoris, el rei Vamba ho va impedir aprofitant que era a prop de Catalunya amb un exèrcit per reprimir els bascons. El judici a Paulus, general visigot, s'ha conservat. Hispania 711-714El 711 els àrabs envaeixen la península cridats pels mateixos visigots que es barallaven per la corona d'un territori dividit entre Roderic a l'oest i Àquila II a l'est, és a dir, Catalunya, Àquila va ser succeït per Ardó que va patir l'ocupació de Catalunya fins el 720. El llegat dels visigots principalment és el dret romà compilat junt amb el visigot, El codi d'Euric, o el Liber Iudicum van tenir una gran repercussió al llarg de tota l’època medieval. Però també van quedar alguns noms propis com Alfred o Arnau i força vocabulari, sobretot militar, però també alguns com maduixa, bru, bogada i topònims com Geltrú o Areny. Segons l'historiador Ferran Soldevila aquí ja es troben certes característiques de la història de Catalunya: el fracàs de l'intent de creació d'un regne a banda i banda dels Pirineus, el fet estratègic de la meseta central com punt de partida d'organització militar i política i la conflictivitat de Barcelona. - Fotolog](https://wayback.padicat.cat/wayback/20140722215811/http://sp3.fotolog.com/photo/51/22/64/guillem_clau/1229950482286_f.jpg)
