dimarts, 18 febrer de 2014

Discurs de la Carme Forcadell a les Cotxeres de Sants, 26 de gener del 2014 "Nosaltres fem possible allò que és impossible"

No caiguem en provocacions, no defallim, convencem i aconseguirem la independència. Ho devem als moltíssims patriotes catalans que s’han sacrificat. Construïm un país nou, cohesionador, entre tots, sigui quin sigui l’origen, llengua, creences o capacitats. I si ho fem aconseguirem honor i glòria per a Catalunya i demostrarem la nostra dignitat al món. Visca Catalunya lliure!

Bon dia, bon dia a tothom. Abans de res, agrair als companys de Sants-Montjuïc  que m’hagin convidat i també, naturalment, a tots vosaltres que sou aquí aquest matí de diumenge. Tots som conscients que estem vivint un any decisiu. Sens dubte, l’any més transcendental de la història de la Catalunya moderna. Perquè del que fem durant aquest any en dependrà el nostre futur.  Enguany és l’any de la veritat. És l’any que haurem de demostrar el que estem disposats a fer per aconseguir la independència de Catalunya. Ho haurem de demostrar.  Serà complicat.  No serà fàcil.
Aquest cap de setmana hem tingut una mostra del que està disposat a fer el nostre adversari perquè no aconseguim la independència. El Govern de l’estat i el Partit Popular ens han vingut a dir que no ens deixaran fer la consulta. Ens han vingut a dir que no podrem votar. Ens han vingut a dir que no ens en sortirem. Han vingut a iniciar la campanya pel no. Han vingut a continuar la seva política del no. No a la consulta, no al diàleg, no a les balances fiscals. Aquest és el seu programa. És cert que molts dels seus discursos han estat provocatius. Han continuat amb la campanya de les amenaces, de la por, però molts dels seus discursos i moltes de les seves paraules han estat insultants. No les repetiré, ja les coneixeu. Han estat ignominioses, en una clara provocació. Però nosaltres no hi caurem, en aquesta provocació. Nosaltres no hi caurem. Nosaltres som la imatge de Catalunya. Abans de l’any 2012 el món coneixia Barcelona. I coneixia, segurament, el Barça. Però no coneixia Catalunya. Nosaltres vam posar Catalunya al món. Quan vam fer la manifestació de l’11 de setembre del 2012 vam posar Catalunya al món. El món va conèixer el poble català. Un poble democràtic, pacífic i digne que volia esdevenir un estat lliure i sobirà. I vam demostrar el que som capaços de fer, la nostra força, la nostra dignitat, la nostra fermesa. I nosaltres som la imatge de Catalunya al món. Per tant, per més que ens provoquin nosaltres no caurem en cap provocació perquè hem de continuar mantenint aquesta imatge al món. I nosaltres hem mostrat al món que som un poble que no provoca, que no menysté, que no humilia, que no amenaça i, sobretot, que no menteix. La nostra campanya, el nostre objectiu és molt noble, molt digne. I no l’hem d’embrutar provocant, amenaçant, mentint, menystenint ni humiliant.
Perquè per a nosaltres tots els pobles són dignes. I el nostre adversari no és el poble espanyol. És l’estat, és el Govern. Nosaltres volem continuar tenint llaços familiars, culturals, d’amistat, socials amb el poble espanyol. L’únic que nosaltres volem és gestionar els nostres recursos, decidir el nostre futur. Però no volem trencar. No volem trencar res. Nosaltres no trenquem res. Nosaltres no desfem res. Nosaltres no volem trencar la cohesió. Ans al contrari. Què hi ha més cohesionador que un procés com el nostre, que no té en compte ni els orígens, ni la llengua, ni les creences d’una persona, ni les seves capacitats. Que només ens importa el futur. Compartir el futur. I aquesta imatge que nosaltres hem donat al món és la que hem de mantenir. Per tant, per més que ens provoquin no caurem en provocacions. No hi caurem. No insultarem. Ni amenaçarem. Ni menystindrem ningú. I tampoc ens faran defallir.
Perquè aquesta és l’altra: intenten provocar-nos perquè utilitzem el mateix llenguatge i el mateix to i la mateixa agressivitat que estan utilitzant ells, però no ho farem. Intenten fer-nos defallir perquè pensem que això és impossible, perquè pensem que no ens en sortirem però tampoc ho aconseguiran perquè nosaltres, nosaltres fem possible allò que és impossible. I ho hem demostrat, ho hem demostrat. Mireu si dos anys enrere, dos anys enrere, el dia 26 de gener de l’any 2012 ens haguessin dit que en dos anys hauríem fet una manifestació històrica, hauríem provocat unes eleccions, hauríem tingut un govern sobiranista, hauríem tingut una declaració del Parlament, hauríem fet una Via Catalana, tindríem ja data i pregunta per a la consulta, què hauríem dit? Això és impossible en dos anys. Això és impossible en dos anys. Però nosaltres ho hem fet possible. Nosaltres, la societat civil, el poble de Catalunya ho ha fet possible. Per tant, per més que ens diguen que no hi haurà consulta, que no ens en sortirem, nosaltres no hem de fer ni cas. Ni cas. Ni cas. Nosaltres farem possible allò que sembla impossible. Com estem fent fins ara. I no hem de caure ni en provocacions ni hem de defallir.
Perquè és la seva estratègia. Aquesta és l’estratègia del govern d’Espanya. Provocar-nos, fer-nos defallir i ofegar-nos econòmicament. És la seva estratègia. Provocar-nos, fer-nos defallir i ofegar-nos econòmicament. Que és el que està fent. Ens està convertint, ens està convertint ens uns pidolaires. És així. Malauradament és així.  El govern de Catalunya està repartint la misèria. I cada final de mes, cada final de mes, ha d’anar a demanar al govern d’Espanya que li doni uns recursos. Uns recursos que són nostres, que hem pagat nosaltres, que li hem avançat al govern. Però no ens els dona. I ens diu, no us els dono si no us porteu bé. I a més a més haureu de pagar interessos. Aquesta és la realitat. Ens està intentant ofegar econòmicament perquè siguem nosaltres mateixos els que ens revoltem contra el procés. Perquè siguem nosaltres mateixos els que diguem que ja n’hi ha prou d’aquest patiment i no tirem endavant aquest procés. I això ho hem de saber. És així. I això anirà a més durant aquest any. I ho hem de saber. I hem d’estar preparats.
I hem de demostrar capacitat de resistència. L’haurem de demostrar. Haurem de resistir. Estem jugant una partida d’escacs en aquests moments. I qui conservi més els nervis, el cap fred, és el qui guanyarà. I nosaltres en aquests moments hem d’actuar amb intel·ligència. Hem de ser molt i molt intel·ligents. Perquè Catalunya només ens té a nosaltres. Nosaltres som el recurs de Catalunya. La seva gent. És veritat, que les persones sempre són el millor de qualsevol poble. Però en aquest cas encara més. Perquè el nostre adversari, l’estat espanyol, encara que ara no estigui en els seus millors moments, és un estat poderós, poderós. I que té molts recursos. Molts. Té tots els recursos que té un estat. I nosaltres no els tenim. L’únic recurs que tenim som nosaltres mateixos. I som nosaltres, els que estem convençuts que l’única sortida digna és aconseguir la independència, som nosaltres, els independentistes que tenim clar que si volem sobreviure com a poble necessitem un estat, els que hem de fer la feina. Som nosaltres els que en aquests moments hem d’assumir la responsabilitat històrica que ens ha tocat viure. La història ens ha posat al davant una oportunitat única, única. Hi ha molts pocs pobles que tenen la oportunitat de canviar el seu futur. Molts pocs. Nosaltres la tenim. I l’hem d’aprofitar. I nosaltres hem de tenir molt clar que l’estat espanyol utilitzarà tots els recursos legals i no legals en contra del nostre procés. I nosaltres serem els agents que haurem de desmentir totes les mentides i totes les tergiversacions de l’estat, absolutament totes.
I aquesta és la feina més important que tenim. Aquesta és la responsabilitat més important que tenim. Perquè en aquest país hi ha moltes persones que no ho miren ni llegeixen mitjans de comunicació catalans. I a totes aquestes persones només els arriba el missatge del Partit Popular de l’estat espanyol. I nosaltres tenim la responsabilitat de fer-los participar en el nostre procés, de fer-los compartir amb nosaltres aquest procés. I els ho hem d’explicar. I aquesta és la feina més important que tenim tots i cadascun de nosaltres. I quan algú em pregunta què puc fer per la independència de Catalunya? Què puc fer per ajudar a l’Assemblea Nacional Catalana? Doncs el que podem fer tots i cadascun de nosaltres és ajudar a eixamplar aquesta majoria social. És parlar amb totes aquelles persones que encara no estan convençudes del nostres procés, que no el coneixen prou. Aquesta és la nostra tasca. És aquesta. Únicament i exclusivament aquesta. Parlar, nosaltres. Explicar-ho, això és que hem de fer.
Perquè, jo no sé el que passarà, no ho sap ningú el que passarà, ningú. No ho sap ni el govern d’Espanya ni el govern de Catalunya. No ho sabem. Perquè els esdeveniments van molt de pressa. Les coses canvien molt ràpid. No ho sabem el que passarà. Però el que sí que tinc clar és que acabarem votant, sempre acabarem votant, sempre acabarem votant. Perquè en democràcia les coses es resolen a les urnes. I, per sort per a nosaltres, però per desgràcia per altres que no ho voldrien, però sí per sort, estem en democràcia, estem al segle XXI i estem a la Unió Europea. I aquí les coses es resolen a les urnes. I sempre acabarem votant.
I, per tant, què hem de fer? Ampliar la majoria social. Arribar a totes aquelles persones que no hem arribat. Explicar-los el nostre missatge. Perquè hi ha moltes persones en aquest país que se senten també espanyoles, no només catalanes. Segurament, la majoria de nosaltres ens sentirem més catalans que espanyols o únicament catalans. Però en aquest país hi ha moltes persones que també se senten espanyoles. I aquestes persones creuen que votar la independència de Catalunya és anar contra els seus principis. Creuen que si voten la independència de Catalunya estan traint alguna cosa: o els seus orígens, o la seva identitat, o els seus avantpassats, o les seves arrels o la seva història. I els hem d’explicar que no és així, els hem d’explicar que votar la independència de Catalunya no és anar contra res ni contra ningú. Que nosaltres no els demanem que renunciïn als seus sentiments de pertinença, ni a la seva identitat ni a la seva llengua. No els ho demanem, ni els ho hem de demanar. Estem construint un país nou. Un país del segle XXI, sense renúncies, no volem que ningú renunciï a res. Perquè nosaltres durant molts anys hem hagut de renunciar a la nostra identitat i als nostres orígens i a la nostra llengua i a la nostra història. I això no volem que ho faci ningú. No farem als altres el que ens han fet a nosaltres. I això els ho hem d’explicar. Perquè moltes d’aquestes persones, moltes d’aquestes persones, saben que no hi ha arguments racionals en contra de la independència de Catalunya, no n’hi ha. No hi ha ni arguments polítics, ni arguments jurídics, ni socials ni econòmics ni lingüístics, no n’hi ha. L’únic argument en contra de la independència de Catalunya són arguments emocionals. I les emocions parlen de sentiments de pertinença, de la llengua d’identitat. I això és el que els hem d’explicar. Nosaltres no els demanem que renunciïn a res. El nostre projecte és un projecte de futur, només volem que comparteixin amb nosaltres aquest país millor. Que ens ajudin, que comparteixin, que el fem entre tots. Perquè ells també volen una vida millor per als seus fills i per als seus néts. I moltes d’aquestes persones, moltes d’aquestes persones han ajudat a construir Catalunya, han ajudat i volem que continuïn ajudant-nos, volem que continuïn formant part d’aquest país. Perquè jo visc a Sabadell, i a Sabadell moltes d’aquestes persones que van venir als anys seixanta i setanta van ajudar a construir Sabadell. I també Barcelona. I també molts llocs, a través de les entitats i de les associacions de veïns, van ajudar, se’l van fer seu. Aquest país és tant seu com nostre. I volem que comparteixin aquesta il·lusió, aquesta esperança que tenim en el futur. I això els ho hem d’explicar. No cal que renunciïn a res. No és incompatible sentir-se espanyol i votar que volen la independència de Catalunya. No ho és. No és un projecte de renúncies. Nosaltres no anem contra ningú, no anem contra Espanya, no hi anem. Volem continuar mantenint els llaços que tenim, socials, lingüístics, culturals, històrics que tenim amb Espanya, que en tenim, els volem continuar mantenint, no volem trencar res. I això els ho hem d’explicar. No és una qüestió de llengua, no l’és. Poden parlar com vulguen, poden sentir-se com vulguin, però els ho hem d’explicar. I només ho podem fer nosaltres, això no ho farà ningú més. Al contrari, els diran que aquí, que no podran parlar castellà, que els farem fora, que no els volem, els diran això. Nosaltres hem d’explicar que el nostre projecte és el més cohesionador i el més il·lusionant que ha tingut mai aquest país. Perquè no parla de passat ni d’orígens, ni d’on véns, ni com et sents. Només parla d’un futur comú i millor per a tots. I això és cohesionador. I això és el que hem d’explicar. I això és que us demano que ens ajudeu a fer. Això és que us demano que ens ajudeu a fer, perquè tots i cadascun de nosaltres tenim aquesta responsabilitat. Tots i cadascun de nosaltres la tenim, i l’hem d’assumir. L’hem d’assumir, nosaltres, els independentistes, els que volem aquest futur, ho hem de fer nosaltres. Hem arribat fins aquí, perquè ho hem fet entre tots, entre tots. I ho hem de continuar fent entre tots. Fins ara ham estat vivint tots junts. I en una Catalunya independent continuarem també tots junts, tots els que som ara. Perquè en aquest país no sobra ningú. Bé, algú sí que sobra, però això és a part. Però en general, no sobra ningú, els volem a tots. Volem ser-hi tots. I aquest és el nostre projecte. I això ho hem d’explicar, i us demano que ho expliqueu. Us demano que ho expliqueu de una manera senzilla, clara, sense caure en provocacions, sense defallir i, sobretot, demostrant que nosaltres serem els que resistirem més que ningú.
Perquè haurem de donar exemple, perquè durant aquest any la gent ens mirarà, la gent mirarà què fa l’Assemblea Nacional Catalana. I haurem de ser l’exemple, l’exemple que no caiem en provocacions, que no amenacem, que no diem mentides, sempre hem de dir la veritat, sempre, que no menystenim ningú, perquè nosaltres som la imatge de Catalunya. I aquesta imatge l’hem de preservar, perquè aquesta imatge ens ha portat a guanyar la batalla de la democràcia. Nosaltres hem guanyat la batalla de la democràcia. La de la independència també la guanyarem, però de moment hem guanyat la de la democràcia. Malgrat que l’estat espanyol ha intentat a tort i a dret que hi hagi estats, governs que es posicionin en contra de la independència de Catalunya, no ho ha aconseguit, no ho ha aconseguit. Perquè és molt difícil que hi hagi un estat democràtic, un país democràtic que digui que no podem votar. Això no ho ha aconseguit ni ho aconseguirà mai. És molt difícil. Nosaltres hem guanyat la batalla de la democràcia. Però ara hem de guanyar la de la independència. I la de la independència la guanyarem fent el que hem fet fins ara, però demostrant, a més a més, que no farem ni un pas enrere, que estarem ferms com una roca, que no trontollarem, que no defallirem i que no caurem en provocacions.
I això és el que us demano: que ens ajudeu a arribar a tota aquesta gent. I és molt fàcil, és molt fàcil. Sempre ho explico, segurament ja m’ho haurem sentit dir, però no me’n canso de dir-ho perquè és la feina que hem de fer. Mireu, en aquest país hi ha un 20% de persones que ja sabem que votaran NO. No passa res, les deixem. Els processos d’independència mai no són unànimes. Quan siguem independents ja, ja els convencerem, però ara els deixem. Hi ha un 50% de persones entre les quals estem nosaltres, que estem convençuts de la independència. I hi ha un 20%, 18-20% de persones dubtoses. La majoria d’aquestes persones són votants del partit socialista i d’Iniciativa. Doncs aquest és el nostre gruix, els dubtosos. Ham de parlar amb aquestes persones, amb aquestes. I mireu si és fàcil: el 50% de convençuts, hem de convèncer a un 18% de dubtosos. No ens toca ni a una persona per cap. És així de fàcil, és així. Si els 50% de convençuts parlem amb aquest 18% de dubtosos i ens proposem com a objectiu convèncer-los, ja ho tenim guanyat. I aquesta és la feina que hem de fer, únicament i exclusivament, no n’hem de fer cap més. Parlar amb aquestes persones, amb aquest 18%. I tots en coneixem, tots en coneixem. És a dir, és una feina que pot fer tothom de manera molt fàcil. Tots tenim veïns, amics, coneguts, familiars, tots en tenim. Doncs aquesta és la feina que hem de fer: parlar amb aquestes persones, donar-los arguments, explicar-los el què volem. I explicar-los sobretot, sobretot, que això ho fem per volem un país millor, més just, més democràtic i més pròsper. I explicar-los que aquest país futur serà tant bo o tant dolent de com nosaltres siguem capaços de construir-lo. Perquè només depèn de nosaltres. I això ho hem demostrat.
En aquests moments si Catalunya és un exemple per al món, és perquè nosaltres ho estem fent des de la base. Nosaltres estem construint aquest país des de la base, és democràcia de base. Nosaltres aconseguirem la independència perquè ho vol la majoria d’aquest país. No perquè ho volem les elits econòmiques com passa a molts altres països, ni perquè tinguem recursos naturals, or, petroli, gas que després es barallen, altres països perquè, perquè hi hagi una independència i a veure qui pot influir més, no, no. Nosaltres aconseguirem la independència perquè ho vol la majoria, democràcia de base, des de baix. Ho ham fet des de baix. El país l’hem de continuar construint des de baix, i serà tant bo o tant dolent com siguem capaços de construir-lo. Perquè som nosaltres qui votem. Som nosaltres qui decidirem qui manarà. Som nosaltres qui decidirem quin partit polític arribarà a manar. I, per tant, som nosaltres que haurem d’influir en aquest país. I només dependrà de nosaltres. I això és els que els hem d’explicar. Estem disposats a fer-ho i a fer-ho millor? Estem disposats a treballar per construir un país millor, més digne, més pròsper, amb un a llei electoral, amb una bona llei de transparència, amb una llei de finançament de partits? Això és el que hem de fer. Això és el que els hem d’explicar. Fer-los partícips d’aquest moment històric i d’aquesta responsabilitat que tenim entre tots, entre tots, de fer-ho millor. I si no ho fem bé, si no ho fem bé no hem de demanar responsabilitats a ningú. Ni al govern de Catalunya, ni al Parlament, ni tant sols al govern espanyol. Només a nosaltres. Si no aconseguim la independència o si l’aconseguim però el país no és el país que tots volem i pel qual tots estem aquí la responsabilitat serà només nostra. I això ho hem de tenir molt clar. I això és el que els hem d’explicar: aquest projecte, engrescador il·lusionador, esperançador en el futur.
Aquest any, us he dit abans, ens hi juguem molt. És veritat, ens hi juguem molt. I a partir d’ara, la pressió social, política, mediàtica que tindrem serà molt forta, serà molt forta. I nosaltres haurem de demostrar que estem ferms, que no trontollarem, que no ens mourem d’on som i que no farem ni un pas enrere. Això ho haurem de demostrar. I haurem de demostrar que som capaços d’anar allà on faci falta, quan faci falta i com faci falta per defensar el nostre Parlament, les nostres institucions. I si tenim molt clar que som capaços de sortir al carrer quan faci falta de manera absolutament democràtica i pacífica però quan faci falta i com faci falta i anar allà on faci falta, no patiu que aconseguirem la independència. No patiu que l’aconseguirem.
I sobretot, i per acabar, en aquests moments hem de tenir clar que nosaltres si som aquí no és mèrit nostre, no l’és. Una petita part potser sí. Però el mèrit és de moltíssima gent, moltíssims patriotes catalans anònims, anònims. També n’hi ha de coneguts, però la immensa majoria és gent anònima, que va treballar per aquest país de manera absolutament generosa i anònima. Moltíssima gent durant aquests tres-cents anys ha treballat per aquest país i de manera absolutament generosa. Van lluitar i molts van viure i van morir sense poder dir que eren catalans, sense poder parlar català i sense poder penjar, no una estelada, sinó una senyera al balcó. Però de manera anònima van anar treballant per mantenir la flama i per mantenir la voluntat de ser. I van anar treballant per mantenir la llengua, per mantenir la cultura, per mantenir la identitat de manera anònima i generosa. Perquè ells sabien que si treballaven hi hauria una generació que retornaria la dignitat d’aquest país. Hi hauria una generació que recobraria la llibertat i la dignitat de Catalunya. I aquesta generació som nosaltres. Nosaltres ho farem possible. Nosaltres aconseguirem la independència, perquè podem. Perquè ara nosaltres podem, ells no podien, ells només van poder resistir, no van poder fer res més. I s’hi van deixar la pell. Molts s’hi van deixar la pell. I són catalans desconeguts i catalanes desconegudes que s’hi van deixar la pell perquè ara i aquí nosaltres puguem aconseguir la independència. Es van sacrificar de manera absolutament generosa. Nosaltres també estem treballant, també. I també fem molta feina, i també ens esforcem molt. Però nosaltres veurem la independència. Nosaltres tenim recompensa, la tindrem. Ells no la van tenir i els ho devem. I ho farem. Perquè podem, perquè els ho devem. Però, sobretot, perquè volem, perquè volem fer-ho.

Perquè la nostra voluntat de ser és indestructible. Hem aguantat tres-cents anys no amb un, amb dos estats en contra i som aquí. Som aquí. Volien fer desaparèixer la llengua catalana i ara es parla més que mai. Som aquí. Som un poble indestructible, amb una voluntat de ferro. I aquesta voluntat és la que ens portarà a la independència. Però hem de tenir molt clar que l’estat espanyol intentarà dividir-nos, desunir-nos. I hem d’estar molt amatents perquè tenen molt clar, el que els fa més por en aquests moments és que treballem junts per primera vegada a la història el govern de Catalunya, el Parlament, els Ajuntaments i la societat civil. I això no havia passat mai, mai en la nostra història. Mai. Ara es dóna, ara passa. Aquesta oportunitat que ara passa no ha passat mai. Intentaran de totes totes trencar aquesta unitat. Perquè si es trenca aquesta unitat es trencarà el procés. I nosaltres hem d’actuar amb intel·ligència. Hem de preservar aquesta unitat per sobre de tot. I hem de tenir molt clar i ser conscients i estar profundament satisfets del moment que estem vivint.
Encara no tenim perspectiva històrica però quan la tinguem d’aquí uns anys ens adonarem d’allò tan gran que hem aconseguit, de l’honor tan gran que tenim de poder aconseguir la llibertat del nostre país, que això hi ha molt pocs pobles que ho poden aconseguir. I és molt gran el que estem fent. Però encara no li donem la importància que li donem perquè tot ha anat molt ràpid. Necessitem uns anys per adonar-nos-en. Però sí que hem de tenir clar que no podem perdre aquesta oportunitat, no la podem perdre. Perquè hi ha massa gent, massa persones que s’han sacrificat perquè nosaltres ho puguem fer. I l’única manera d’agrair-los-ho, l’única manera de reconèixer el que han fet per nosaltres és aconseguir la independència. I això és el que farem. Per tant, us demano capacitat de resistència, coratge i valentia. No caiguem en provocacions, no defallim i, sobretot, convencem ni que sigui a un. I si ho fem aconseguirem honor i glòria per a Catalunya i demostrarem la nostra dignitat al món. Visca Catalunya lliure!

http://www.youtube.com/watch?v=kACAcUj7n5s

dimarts, 11 febrer de 2014

I tant que respondré: SÍ + SÍ. ... Però, per què m'ho pregunten?

No és normal. Vivim i sovint parlem des de l'anormalitat.
Seria extraordinari que els francesos, posa per cas, fessin una "consulta" de si volien o no continuar sent francesos, o si volien ésser o no estat.

La nostra és una situació anormal. El normal és voler-ne sortir, no què ens preguntin si volem. Ni que ens ho pregunti segons qui, o de quina manera. O que ens ho impedeixi segons qui.
Si la meva situació és presonera de prou situacions determinants alienes o de circumstàncies inassumibles, per què m'han de preguntar si vull sortir de la presó?. En quin parvulari estic per què m'ensenyin a dir "Sí, vull".

"Quan per fi ens pregunten... és normal que responguem".  Si ens hopregunten és necessari respondre: per sortir de l'anormalitat.
Home! Deixeu-me preguntar-me perquè m'ho pregunten. Jo respondré SÍ+SÍ, ho poden tenir per segur. Seria de males conseqüències l'abstenció.
Tanmateix, havent dit el Parlament, que som sobirans, quan actuaran, actuarem, per fi, en conseqüència? 
O encara estem discutint dins del tren, quan aquest no va per la via adequada o no porta la maquinària que cal?
Jo no preguntaré a cap parent, amic o conegut si vol tenir una situació normal o no, posa per cas, si voldria ser un orangutan. O si vol continuar sent un anormal, cas que ho sigui. No toca. No podria satisfer-lo ni què em digués que sí. No m'hi esforçaria pas jo. I no en conec cap de tant carcamal, ui!, perdó.

Per què hi erem davant el TSJC

Per què hi érem davant el TSJC ?

Així ho preguntava una periodista. 
Hi érem perquè Justícia és fer el que és apropiat, el que s'ajusta a la realitat. Aquest tribunal no li escau dir-se de Catalunya. Trepitja el que pertany a Catalunya i actua amb desconeixement o traïdoria respecte a la realitat de Catalunya.

Per altra banda m'atreviria a dir que encara ens falta als catalans un punt de fermesa. 


Màrius Serra va arribar a dir en el seu discurs que no coneix un català que no sigui bilingüe... Ja és passar-se una mica en el camí de les justificacions. Hem d'insistir més en la llengua pròpia, i fer més consciència que el saber castellà, fins i tot millor que molt castellans, és degut a causes denunciables en un bon tant per cent. Jo diria més del 60%. La nostra llengua no és bífida psicològicament. A banda castellanades.


Quan els diem als del Centre que aquí no passa res, que a l'escola s'aprèn el castellà ens estem justificant davant els que fan el que fan amb decrets governamentals (València, Balears, Wert) i si no poden així mitjançant sentències judicials. 


L'Escola en català!. Les altres llengües per oportunitat o coneixença de les mateixes, cadascuna per les raons que siguin, que no per llei imposada per tribunals o per restes d'immigració accidental o imposada.

dissabte, 8 febrer de 2014

INDECISOS CONTRA LA INDEPENDÈNCIA, SEGONS EL GRUP GODÓ

Fa pocs dies la cadena 8TV publicava una enquesta sobre les preguntes del plebiscit del 9 de novembre, de la qual se n'ha fet ressò tots els mitjans del grup.
Els resultats publicats:
- Primera pregunta, Voleu que Catalunya esdevingui un Estat? SÍ: 48,1%, NO: 24,4%, No es posiciona: 27,5%
 - Segona pregunta, I voleu que aquest Estat sigui independent?? SÍ: 84,7%, NO: 8%, No es posiciona: 7,3%

Font: La Vanguardia











 Això fa que el resultat global sigui:
- SÍ-SÍ: 40,7%
- NO + SÍ-NO: 24,4+3,8= 28,2%
- No es posiciona: 27,5+3,5= 31,0%

Un 48% quiere que Catalunya sea un Estado y sube el número de indecisos hasta casi un tercio
Font: La Vanguardia














Els titulars de La Vanguardia del dia 7 de febrer:

"Els indecisos tenen la clau de la consulta a Catalunya"

"L'Estat propi gaudeix de més suport, 48%, però els indecisos i el vot en contra, 24,4 %,  sumarien un 52%"


Això NO és "INFORMACIÓ", és "POSICIONAMENT". La Vanguàrdia es posiciona. Posats a posicionar-se, perquè no deia:

"El no a la independència té el 28,2% de suport, però els indecisos i el vot a favor de la independència sumen el 71,8%"

D'altra banda, la informació seria (de res):

" El vot a favor de la independència guanya amb el 40,7%, per sobre del 28,2% de vot contrari i del 31,0% d'indecisos"

I més acurat encara, tenint en compte que es tracta d'un referèndum-consulta-plebiscit.... saben com es compten els resultats? Doncs es compten els SÍ comparats amb els NO. Els que no voten.... no compten! Ah, no ho sabíeu? Doncs sí. A les consultes són SÍ versus NO. I la informació seria:

"El vot favorable a la independència seria del 59% i el vot contrari del 41%"

PS. Una pista de com s'obté el resultat: el 40,7% sobre els vots emesos (100%- 31,0%= 69%, recordem, els que no voten... vaja, ja ho he dit: NO VOTEN) és el 59.0%. I els 28,2% sobre els vots emesos és el 41,0%





Títol

Visualitzacions de pàgina l'últim mes