I què pretenen amb la co-oficialitat?

Em pregunto perquè ens esforcem a justificar-nos davant ministres i castellans, afirmant que els alumnes acaben l'escolaritat amb perfecte coneixement del castellà.

I em pregunto perquè en les discussions tan fora de via i de to, no afirmem amb més raó i seny que Catalunya és nació amb llengua pròpia, una cosa que no es pot sotmetre a cap co-oficialitat.

I em pregunto per què els castellans no volen veure que l'educar en una nació requereix viure la pròpia realitat en modes, formes de vida, valors i continguts, alhora de saber estar amb les zones fosques i limitacions, com en la necessitat de progrés en consciència i responsabilitat .

Hi ha hagut llargs períodes de submissió, síndrome d'Estocolm, pors o vassallatge per part de no pocs catalans, És evident que Catalunya no ha pogut gaudir de condicions aptes, ni de llibertat adequada, per rebre adequadament els nouvinguts, i que s'ha vist en dificultats davant els que han vingut com promoguts a "caps de llança d'ocupació lingüística", o que s'ha vist en dificultats davant els innocents o ignorants que per comoditat o rentat de cervell participen en algun aspecte invasor.

No es pot ignorar que a Catalunya ha estat el català l'idioma perseguit, multat, allunyat per llei a l'escola i en les institucions, en la vida normal al carrer i als mes diversos àmbits.  Fruit d'això, en gran mesura, exsisteix la pretesa co-oficialitat. El castellà ha estat l'idioma imposat, amb gran "impostura". El català ara que no diguin que s' "imposa", es recupera amb normalitat, és a dir, en aquest sentit és "normatiu". Resulta "subnormal" no entendre-ho.
De tota manera el parlar català és "natural", (propi d'una nació, de quelcom que neix), encara amb major importància, que la seva normalitat.
I com idioma propi manifesta i estimula, en el seu dir, la nostra manera de ser i la nostra experiència de vida.