Escola en Català

Fou una festa el 14 de juny...
I ara com sempre ens toca "progressar adequadament", petits i grans.
L'idioma assenyala identitat pròpia, maneres d'expressar com vivim i veiem el món.
Considerem entre mil, uns pocs exemples de paraules i expressions.


 Nosaltres diem, "ells" diuen...

Ensinistrar - Adiestrar. No pas amb la mateixa mà i el seu significat...
Despesa - Gasto. Ells fan referència a consum, erosió, etc., mentre nosaltres ens referim a pèrdues...
Malson - Pesadilla. Ells expressen la pesantor en el pit del dorment...
Compte - Cuidado, Ells prenen cura mentre nosaltres posem atenció ...
Xavalla - Suelto. Nosaltres fem referència al octau, (per ells era l' "ochavo"), de l'antiga moneda.
Malaltia - Enfermedad. Mentre ells indiquen manca de fermesa nosaltres veiem que tenim quelcom malament.
Comiat - Despedida. Mentre nosaltres pensem en la sortida i viatge, com també en la necessitat de provisions de qui se'n va, ells pensen en què la situació demana que algú se'n vagi...
Penedir-se - Arrepentirse. Per ells cal tornar enrere per veure que cal penitència.
Enllestir -Finalizar. La nostra expressió inclou no només acabar, també ser diligent, no perdre temps, és a dir un "què" i "com" plegats.
...
Pel que fa a expressions:
Quan nosaltres "donem un cop de mà", ells "arriman el hombro".
Si diem "ni de bon tros" ells diuen "ni mucho menos".
Si demanem "Fes-me cinc cèntims" ells diuen "hazme un resumen".
Quan "plou a bots i barrals", allà "llueve a cántaros"
Si parlem amb imatges, com ara "bufar i fer ampolles", sovint ells, realistes, parlen de "algo fàcil, obvio".
Nosaltres parlem de "fer por", ells de "meter miedo".
Quan "anem per feina", ells "se ponen a trabajar".
...
Paga la pena visitar llocs d'aprenentatge pràctic, immediat, com ara aquest:

 http://www.boncatala.com/index13/index13.htm

I què pretenen amb la co-oficialitat?

Em pregunto perquè ens esforcem a justificar-nos davant ministres i castellans, afirmant que els alumnes acaben l'escolaritat amb perfecte coneixement del castellà.

I em pregunto perquè en les discussions tan fora de via i de to, no afirmem amb més raó i seny que Catalunya és nació amb llengua pròpia, una cosa que no es pot sotmetre a cap co-oficialitat.

I em pregunto per què els castellans no volen veure que l'educar en una nació requereix viure la pròpia realitat en modes, formes de vida, valors i continguts, alhora de saber estar amb les zones fosques i limitacions, com en la necessitat de progrés en consciència i responsabilitat .

Hi ha hagut llargs períodes de submissió, síndrome d'Estocolm, pors o vassallatge per part de no pocs catalans, És evident que Catalunya no ha pogut gaudir de condicions aptes, ni de llibertat adequada, per rebre adequadament els nouvinguts, i que s'ha vist en dificultats davant els que han vingut com promoguts a "caps de llança d'ocupació lingüística", o que s'ha vist en dificultats davant els innocents o ignorants que per comoditat o rentat de cervell participen en algun aspecte invasor.

No es pot ignorar que a Catalunya ha estat el català l'idioma perseguit, multat, allunyat per llei a l'escola i en les institucions, en la vida normal al carrer i als mes diversos àmbits.  Fruit d'això, en gran mesura, exsisteix la pretesa co-oficialitat. El castellà ha estat l'idioma imposat, amb gran "impostura". El català ara que no diguin que s' "imposa", es recupera amb normalitat, és a dir, en aquest sentit és "normatiu". Resulta "subnormal" no entendre-ho.
De tota manera el parlar català és "natural", (propi d'una nació, de quelcom que neix), encara amb major importància, que la seva normalitat.
I com idioma propi manifesta i estimula, en el seu dir, la nostra manera de ser i la nostra experiència de vida.