L’altre diàleg
Curiosament, quan més calent està la situació del diàleg sobre Catalunya -fins i tot Madrid sembla indicar que, en sentit positiu o no, hi haurà alguna mena de resposta en els propers dies- apareix en escena, com una ombra enganxada al ruc català, una nova passa endavant per la resolució del problema basc. En aquest cas, en forma de comunicat d’ETA dient que passa a la via política, que segella els dipòsits d’armes i que transfereix la seva responsabilitat en el procés d’autodeterminació basc a les organitzacions abertzales que ja estan en la via democràtica de la confrontació política al marge de les armes i la violència. Que, a canvi d’això, espera que el govern accepti l’acostament dels presos, etarres o no, a Euskadi i que s’iniciï un procés de converses d’igual a igual. Mentrestant, a casa nostra, un Miquel Iceta reforçat per la presència de la plana major del partit mainadera, crida als socialistes a posar-se dempeus i a ressuscitar la via del federalisme que ja crèiem morta i enterrada. Cert que des del recolzament a la llei de consultes aprovada al Parlament de Catalunya, però amb un cert aire de malifeta programada des de Madrid per posar tota la carn a la graella en el procés de reforma de la Constitució i, en definitiva, en retardar la solució votada del problema català més enllà de les preceptives eleccions que s’acosten.
A l’altre costat de la taula, la resposta als bascos ha estat absolutament previsible. El ministre que condecora mares de déu s’ha afanyat a dir que l’únic que ETA té dret a dir és que abandona les armes. De la mateixa manera que Rajoy ja fa mesos que repeteix a qui el vol escoltar que l’únic a què té dret la Generalitat de Catalunya és a desistir de la seva folla idea de fer un referèndum i tornar a la senda constitucional aquella que proclamava Ferran VII amb la secreta intenció de desestimar-la i vulnerar-la tan aviat com li fos possible. Sobretot ara que la cancellera Merkel sembla haver posat el dit gros del peu a la piscina per saber la temperatura i, per tant, si ha de capbussar-se o no. Però en el contenciós basc, el govern central ha fet una passa més, condemnant a l’etarra penedit Urrosolo a la pèrdua dels permisos penitenciaris per haver dit en una emissora de radio, justament allò que el govern diu voler sentir dels etarres. Que la lluita armada és cosa del passat i fruit d’un gran error en no haver-la sabut abandonar a temps. Com si ara el mateix govern espanyol castigues a Duran i Lleida a plegar per haver fet en veu alta les reflexions que ha fet sobre el procés sobiranista. I aquí, la internacionalització que els catalans busquem com a garantia d’una sortida democràtica, ja fa temps que s’ha produït. I, per tant, Rajoy no pot acusar ni a Gerry Adams ni a Pérez Esquivel d’estar a la figuera. Al marge de tenir sobre les seves esquenes jurídiques la condemna europea a la doctrina Parrot que l’obliga a anar amb peus de plom en tot el que té relació amb la pacificació d’Euskadi que, per obra i gràcia del comunicat d’ETA es pot haver convertit en la temuda via cap a la independència d’Euskadi que ningú gosava esmentar.
Una via sorgida a l’ombra de la catalana, agradi o no als bascos, i que pot evolucionar de forma més ràpida –agradi o no als catalans- en tant que ja té bona part dels problemes econòmics que haurà d’afrontar el nostre govern, resolts per la via del seu concert econòmic. Un fet, però, que podria jugar al nostre favor en la mesura que no sembla que la gent del PNB i els abertzales es plantegin la millora del seu autogovern que a Catalunya, lentament, va fent forat entre la gent i amb la qual el govern del PP podria aspirar a aturar el tsunami independentista. Clar que podria mantenir dos diàlegs paral·lels, un amb els bascs i l’altre amb Catalunya, i intentar resoldre el problema de forma diferenciada. Però, amb el que li costa d’encetar-ne un...
Afegeix un comentari