Efectes secundaris
Cap de setmana, el passat, d’intensitat electoral considerable. Amb primàries de dos (tres segons es miri la cosa) dels partits clau pels nostres futurs més immediats. El que passa pel 9 de novembre a casa nostra i pel més incert de les eleccions generals i municipals espanyoles. Unes eleccions primàries que han donat resultats i lectures molt diferents. Perquè mentre el PSC (d’aquí que dubtem entre dues o tres) no aconseguia mobilitzar el 50% de la seva militància per validar la proposta d’un únic candidat a la secretaria general, Miquel Iceta, que aconseguia, això sí, el 85% dels vots favorables, el seu germà gran i tutor legal, el PSOE, superava el 65% de participació de militants gràcies a l’afluència massiva de votants a Andalusia que, cada cop més, sembla erigir-se en àrbitre absolut de la situació futura del partit. Una diferència de comportament dels militants que, en clau catalana, té una segona lectura més agre en constatar que el candidat suposadament oficialista i vencedor de les eleccions, Pedro Sánchez, no va guanyar a Catalunya. Amb l’afegit d’haver aturat el cop i empatat -literalment- amb Eduardo Madina a la ciutat de Barcelona. Demostrant per un costat la força minvant, perifèrica, però encara present de l’antic PSC i, per l’altre l’entossudiment del PSOE en les tesis que hauríem d’atribuir en exclusiva al partit de Rajoy i no a un partit que es declara progressista, és a dir, la cançoneta de la unitat d’Espanya i de la legalitat vigent. Unes tesis que, per cert, Iceta ha compartit sempre i segueix compartint. Fins i tot des de l’anunci de la seva voluntat de contribuir a evitar el xoc de trens anunciat.
Al costat d’aquesta valoració, caldria afegir-ne una segona. Perquè ERC –el tercer partit- ha celebrat també primàries. Les destinades a triar el seu candidat a l’alcaldia de Barcelona un cop, diguem-ho tot, descavalcat Jordi Portabella. La tria ha acabat amb la victòria d’Alfred Bosch i l’immediata oferta d’integració feta a la candidatura rival d’Oriol Amorós. Per cert acceptada, si més no formalment, de forma quasi immediata per aquesta. Un detall conceptualment rellevant i que no s’ha produït, ni tan sols formalment, en la victòria de Tomàs Sanchez al PSOE i que sembla demostrar que, mentre a ERC es votava qui conduïa un projecte comú i més o menys consensuat, el partit de Ferraz votava des de l’enfrontament aparentment inexistent però que conduiria inexorablement als perdedors a l’ostracisme, deixant el partit en mans de la minoria majoritària que hagués tret més vots. Per tant, a la vista dels resultats, deixant als partidaris de fer la consulta a Catalunya que representava Fernández Tapia i als que acceptaven la reforma de la Constitució que aglutina a Eduardo Madina, fora del pessebre.
Una valoració que, si seguim els camins del raonament, ens ha de dur a una tercera i darrera constatació absolutament dolorosa. La de la delegació del debat de les idees i solucions en les minories. Perquè, tornant als casos del PSOE i el PSC, si el partit català confia el seu futur a 20.000 militants –que suposen un 0,4% de la població- i l’estatal als 2.000.000 que tenen carnet -i que representen el 0,7% dels espanyols- no sembla que es pugui dir, sempre racionalment, que aquests partits siguin el reflex d’una societat a la qual es condemna a triar, no el que ella vol, sinó allò que li proposen des d’aquests partits en forma de programa electoral. Sobretot, si incorporem al raonament el poc pes específic demostrat per la mesura de les ILP (Iniciatives Legislatives Populars), i derivat de l’orgull i prepotència dels partits politics, tan poc avesats con estan a acceptar que el rival pugui tenir també bones idees.
Afegeix un comentari