Fi de cicle? Ca...
La caiguda de la Torre de Nou amb folre i manilles dels Castellers de Vilafranca a Mataró ha avivat el debat sobre si aquesta colla estpa patint un fi de cicle maravellós i virtuós. Que si sí o que si no, o que potser sí o ves a saber, van ser els temes preferits dels comentaristes televisius i radiofònics que seguien l’actualitat castellera diumenge. I també es llegia en les cròniques més extenses de dilluns i dimarts.
Certament ningú s’esperava que la torre de nou plantada a Mataró caigués, ni que ho fes tan aviat, en entrar l’aixecador! Podia haver estat la torre de nou número 100 dels vilafranquins, segons indicà un precís entès. No fou possible. “A un quint li ha relliscat el peu”, digueren els comentaristes. Més tard explicaren que l’errada venia de més avall on un terç o un segon li calgué fer un canvi de peu... El fet és que la caiguda glaçà momentàniament el somriure dels verds i els qui predicaven la fi de cicle tingueren al seu haver un argument més.
Era la quarta caiguda en poques setmanes. Un rànquing notable si es pren com a mesura la temporada passada en que només va caure un castell colossal que ningú ha pogut haver: el quatre de deu. Serrallo, Torredembarra, Altafulla i Mataró són les estacions d’aquest particular via crucis casteller -a JN, el protagonista del primer, la història li ha computat tres caigudes. Però quina colla no pateix caigudes? A Mataró mateix, els Minyons de Terrassa no van poder descarregar el pilar de set, tot i la bona actuació. A ells se’ls glossa molt favorablement la recuperació després de l’actuació de Terrassa i als vilafranquins, en canvi, es registra un episodi més del mal anomenat fi de cicle. Coses que passen...
Els comentaristes també fan servir com element argumental els cartells que els Castellers de Vilafranca han fet per engrescar els assajos especials. “La glòria demana compromís” és l’eslògan. Diuen els tertulians malèvols que aquesta campanya ve a tomb per aconseguir una bona assistència, per evitar lamanca d’assistència. I s’adoba recorrent a expressions enginyoses o rutinàries: ja no tenen infal·libilitat (!!), han deixat de ser intractables, han perdut solvència,... Fi de cicle, es conclou.
Parlar de fi de cicle és utilitzar una expressió que s’ha fet servir a desdir en l’anàlisi del joc del FC Barcelona, especialment des que Guardiola i Tito Vilanova plegaren. Comptat i debatut, les temporades de Guardiola-Vilanova van ser excel·lents. Virtuoses. Màgiques. I treballades, perquè ningú els regalà res. I la passada, amb el bon jan d’en Martino, s’evidencià que l’equip i l’estil d’entrenar i encarar la competició tenien clivelles. Es demostrà que la manca de previsió en les temporades anteriors portaven a unes errades insostenibles i que realment era la fi d’un cicle.
El cap de colla dels Castellers de Vilafranca, l’Almirall, ha estat sorneguer en referir-se a la situació. Ha indicat que s’han fet canvis i que s’han presentat dubtes i entrebancs, però l’esperit competitiu és el mateix. “Estàvem massa ben acostumats” ha vingut a dir. Oint-lo i després de veure la capacitat de reacció de la colla a Mataró, hom se’l pot creure. No és persona que et vulgui vendre una moto...
Actualment en la nostra societat es viu en un ambient d’ extrema sensibilitat de l’opinió pública. Molt susceptible. I fàcilment crispat. Es va del foc a les brases, del tot al res, ja sigui parlant de política -el referèndum de novembre!-, de la tensió entre israelians i palestins o de futbol -Sánchez versus Pepe-. O de castells. I, com sempre, l’èxit està en la constància i el treball. Els assajos. La sort és una anècdota.
Afegeix un comentari