Una guerra comercial
Al marge de les municions convencionals, aquesta guerra utilitzà una munició gens convencional. L’opi que li dona nom. Una mercaderia que permetia als britànics equilibrar la seva balança comercial però que, al temps, minava la moral de la fins aleshores estricta societat xinesa tot permetent l’entrada de pràctiques comercials i socials fins aquell moment absolutament prohibides. La forma de colonialisme indirecte que tan bons resultats va donar arreu als britànics.
Tot per la pasta
L’estructura tancada de la Xina, tant en el pla comercial com en el social o polític, tard o d’hora havia d’entrar en conflicte amb el procés d’expansió colonial en que Occident es fica un cop descoberta Amèrica. L’imperi xinès és un territori, i sobretot un mercat, que posa les dents llargues a qualsevol potència colonial. De fet, el comerç entre Europa i Xina s’estableix aviat. Durant el segle XVI. Inicialment, de la ma dels portuguesos, establerts a Macao l’any 1550, i els espanyols, que funden Manila el 1571. Un comerç que podria qualificar-se de raonable, que respecta el tarannà xinès i que busca més un aspecte evangelitzador que comercial. Encara que val a dir que inclou l’opi, reconegut per la medicina xinesa, entre les mercaderies que ven a l’imperi, i que començarà a fer estralls entre la seva població a partir del segle XVII, quan augmenti la seva presència en el mercat.
Un factor jugarà a favor d’Espanya. Els xinesos valoren com a metall preciós la plata en detriment de l’or. Espanya n’aconsegueix força de les colònies americanes i l’utilitza per pagar les compres, cosa que juga en favor de la seva balança comercial.
Però, ni els holandesos, que s’instal·len a Taiwan el 1624, ni els britànics, que instal·lats a l’Índia comencen a veure Xina com la propera oportunitat de negoci a mesura que ocupen el país i s’acosten a la frontera amb ella, disposen d’aquest metall en prou quantitat, cosa que els obliga a comprar-lo i, per tant, redueix el seu marge de benefici. Un fet que condicionarà fortament el curs dels esdeveniments.
Perquè Xina actuarà de manera contradictòria. I desprès de posar la mel als llavis de les potències occidentals obrint, per edicte imperial del 1685, tots els seus ports al comerç amb Occident, al 1757 un edicte també imperial el limitarà. Només Canton serà port d’entrada de mercaderies occidentals, en les quantitats i preus que Xina decideixi, i amb limitacions per l’implantació d’agències comercials i dels propis comerciants, destinades a impedir el contacte amb la població xinesa. Unes agències comercials que majoritàriament seran de la Companyia Britànica de les Indies Orientals, és a dir, britàniques.
Lluita d’interessos
Els britànics tenen en contra de les seves intencions dos factors. El primer i principal, la ja esmentada manca d’argent que els obliga, d’entrada a comprar-lo a altres països per poder afrontar els pagaments. Però també la febre de la metròpoli per tot allò que soni a exòtic i, especialment, a xinès. Començant pel te però passant també per la porcellana i la seda. Un i altre desequilibren la balança de pagament en favor de Xina que, a més, ha començat a canviar la seva estructura productiva a la vista dels beneficis, convertint una bona part de les seves explotacions agrícoles en plantacions de te. Un fet que acabarà convertint-se en el seu punt feble quan els anglesos trobin la solució als seus problemes.
Aquesta arriba des de l’Índia. I en forma d’opi. De consum creixent a l’interior de l’imperi xinès, els britànics, que a la colònia s’han fet amb el monopoli, tornen la pilota als xinesos exigint que els sigui pagat també amb plata i, per tant, estalviant-se bona part de la que compraven a altres països. Però, per altra banda, no s’estaven de practicar el comerç il·legal en forma de contraban que, afavorit per la corrupció dels funcionaris imperials, els proporcionava grans beneficis. Al marge de generar una oferta superior a la demanda que contribuí a escampar-ne el consum entre la població als populars fumadors d’opi.
La reacció de l’emperador contra els interessos britànics no va tardar. A les restriccions a les importacions se suma el 1729 un edicte prohibint el tràfic d’opi fora dels circuits comercials habituals. Poc eficaç, caldrà reforçar aquesta darrera mesura a finals de segle amb més decrets que castiguen el tràfic amb la pena de mort, en prohibeixen el conreu a l’imperi i posen més traves al comerç legal. Però la corrupció està massa estesa i el negoci dels britànics no para de créixer en veure’s empès cada cop més cap al comerç il·legal.
Els assessors de l’emperador acaben convencent-lo de l’enèsim canvi d’estratègia. Reprendre el paper de Canton com a porta d’entrada de tota mena de mercaderies i facilitar aquesta mena de comerç, prenent però mesures més dràstiques contra els traficants. De fet, els vaixells que hi arribin, al marge de ser escorcollats, hauran de signar una declaració jurada conforme no duen opi. Però se’ls ofereix una oportunitat de regulació de la seva situació. L’opi que entreguin els serà canviat per una quantitat equivalent de te. Finalment, el dia 3 de juny del 1839, es cremen més de mil tones d’opi.
Una bomba de rellotgeria
Els britànics, mentrestant, no es queden amb els braços plegats. 300 societats comercials s’han afanyat a reclamar la intervenció del govern en nom de la llibertat de mercat i que els sigui abonada la mercaderia que es destrueixi en els registres i la que pugui ser intercanviada. Aconseguint que el govern enviï a Canton un cos expedicionari encarregat de vetllar pels interessos britànics.
Serà justament aquest cos expedicionari el que farà saltar l’espurna quan, el juliol del 1839, un grup dels seus soldats ataquin un temple i matin un xinès durant la baralla. Els britànics es neguen a que els soldats siguin jutjats per un tribunal xinès i els jutja militarment per condemnar-los i alliberar-los immediatament quan arriben a Anglaterra. Un fet que provoca l’expulsió dels comerciants britànics i, naturalment, la resposta militar de Gran Bretanya.
Aquesta anirà a càrrec de l’Armada que, l’any següent, bombardejarà Canton i, en no poder desembarcar per les defenses marines que han disposat els xinesos, ocuparà el post avançat de Hong Kong establint-hi un cap de pont que els permetrà anorrear la flota imperial xinesa i fins i tot atacar Nankin tot pujant pel riu.
Els xinesos, atemorits, demanen negociacions, que es fan a Nankin. Les condicions del tractat de Nankin són draconianes:
1 – Cessió a Gran Bretanya i durant 100 anys, de Hong Kong, que adquireix categoria de ciutat i capacitat de comerciar.
2 – L’obertura al comerç de 5 ports més amb permís pels britànics d’instal·lar-se a les ciutats i fer construccions al port.
3 – Indemnitzacions “de guerra” que inclouen l’abonament dels carregaments d’opi destruïts
4 – Negociació dels impostos duaners entre Gran Bretanya i Xina, naturalment més favorables als primers.
5 – Jurisdicció consular que permet als ciutadans britànics posar-se sota la protecció del seu cònsol.
6 – Concessió a Gran Bretanya del dret a nació més afavorida comercial i políticament. Per tant, qualsevol acord que es prengui amb una altra nació i inclogui una clàusula que els britànics estimin favorable, els haurà de ser aplicada també a ells.
Hi ha, a més, una clàusula afegida per la qual es reconeix el lliure comerç de l’opi que, a la pràctica, deixa d’estar prohibit i, el que és més important, passa a mans dels britànics que n’adquireixen el monopoli que abastiran des de l’Índia.
A canvi d’això, els xinesos doblaran pràcticament les seves exportacions de te. Però tan aquestes com les de seda i porcellana passaran a estar controlades pels britànics. Amb el conseqüent empobriment de la població que incrementa el nombre de descontents que es dediquen al pillatge o ingressen en societats secretes que fomenten la crítica contra l’emperador i les revoltes. De fet, entre 1841 i 1849, hi haurà més de 100 moviments de revolta que el poder sufocarà a força de repressió. I que generarà també hostilitat contra els estrangers en veure, a més, com a les prebendes britàniques, s’hi van afegint tractes tan o més vergonyants amb altres països com França o els EEUU. I tot en nom d’un comerç que no els aporta res. No és doncs d’estranyar que, quan Gran Bretanya plantegi renegociar el tractat de Nankin l’any 1854, incloent entre les propostes la legalització de l’opi, esclatés la segona guerra de l’opi amb els mateixos protagonistes més França. O que uns anys més tard, el 1899 i desprès de la derrota vergonyant, aquell cop enfront Japó i perdent la península de Corea, esclatés la revolta dels bòxers, de caire clarament xenòfob i que va suposar una nova derrota xinesa a mans d’occident, un nou tractat humiliant que afavoria encara més el comerç de les potències europees, i l’enèsim desprestigi de la dinastia Qing que hauria de deixar pas, l’any 1911, a una república. Xina havia canviat. L’economia n’era la culpable.
Afegeix un comentari