Meta-futbol, meta-barça
A la plaça de la localitat andalusa de Jabugo, pàtria del pernil, fa uns mesos onejava en un balcó una bandera-pancarta de La Roja. Puyol i Iniesta hi eren. Impressionava. La roba estava ja un pèl esfilagarsada. En començar el mundial del Brasil, fa uns dies, la deurien d’haver canviat i possiblement després de fer figa La Roja, al balcó no hi onegi res...
La fulminant derrota de la selecció del regne d’Espanya, La Roja que agafa aires d’armada invencible..., ens ha estalviat aquest estiu que les xerrameques de les teles i les ràdios ens matessin el cuc de l’orella amb les excel·lències de La Roja. Els futbolers, però, han “jugat” el mundial de manera vicaria, o delegada. Arrenglerant-se amb una selecció o altra per motius extres. I així la gent barcelonista s’ha apuntat a pler: Argentina (Messi!, Mascherano) i Brasil (Neymar!, Àlves) eren els caps de brot notables. Però hom podia triar Xile (Alexis i Bravo...), Camerun (Song), Croàcia (Rakitic) o fins i tot Uruguai (Luis Suárez, el qui mossega). De fet el Barça ha tingut en aquest mundial 13 jugadors, més 3 que n’ha fitxat. Qui no s’arrenglera amb aquesta nombrosa tropa mobilitzada?
I encara hom podia alinear-se per vinculacions més subtils. Amb Holanda per Van Gaal, Kluivert i fins i tot Cruyff, o Alemanya per l’ombra difusa de Guardiola, o en contra d’aquest i altres per retornar, sempre de manera vicaria, greuges i derrotes suportades. El futbol té això. Es com un vudú mental...
El debat obert després de la primera derrota de la selecció estatal espanyola fou sobre la fi d’un cicle que estava lligat amb l’exhauriment de l’equip guardiolenc del Barça. De fet es veié un grup desinflat i espès d’idees. “S’ha acabat el tocar i tocar, el ziga-zaga” digué més d’un entès. I unit el fet a la derrota vergonyant que el Reial Madrid infligí al Bayern de Munich en la Champions, començà a parlar-se del futbol més dur, agressiu i d’anar dret a barraca deixant-se de filigranes de passis i mes passis per tenir i retenir la pilota i atordir el rival. Tot i això... el futbol vist en el mundial no ha estat cap meravella, més aviat s’han mostrat moltes faltes, aturades, agressions (la greu lesió a Neymar),... i pocs gols ja que molts partits s’han decidit per la mínima i a la pròrroga. Ni un sistema ni l’altre, doncs.
Però heus ací, com en un conte, que a la semifinal primera del Brasil contra Alemanya apareix el ziga-zaga. I... 1-7! El Brasil encara no s’explica el què li ha passat. La victòria fa bo el plantejament i el joc de l’equip alemany. Diuen que els del Bayern es senten reconfortats de la derrota a la Champions. De fet, l’estil que postula gent com Guardiola és el guanyador. I l’equip holandès també té aquest encuny.
El meta-futbol, l’anar més enllà del joc, el fer-ne aparador de vicis i virtuts, d’emocions, de rescabalaments morals i de pedres d’ensopec és molt fort. S’han tingut menys dosis de roja, s’ha viscut la regeneració del mètode Barça -el 1-7 de dimarts ho adoba tot!- i a l’espera de la segona semifinal i de la gran final, en Puyol pot anar a portar el trofeu amb la cara alta perquè el sistema val.
I aquí, es pot preparar la propera temporada consolidant amb les virtuts de l’equip, del passar i jugar, de no refiar-se només de la força física ni del lideratge únic i/o messiànic,... i començar a llimar les dents del noi Suárez que pot ser molt bon jugador, però ha estat el qui ha donat el pitjor exemple en aquest mundial carregat de contra imatges.
No pot córrer pels camps d’aquí un noi que mossega. Mossegar, després del plor, és un dels més infantils mètodes de defensa
Afegeix un comentari