Poder "manicipal"
Continua, tot indica que de forma cada cop més accelerada, la campanya del PP per treure el màxim profit possible de la seva majoria absoluta actual. Fent bona la frase atribuïda al rei francès Lluís XV –avantpassat del nostre Felip VI, no ho oblidem- que proclamava Après moi, le déluge (=desprès de mi, el diluvi), com a mostra del poc que li importaven les generacions futures. Entre elles la del seu net, el també rei Lluís XVI, que acabaria a la guillotina en part per seguir les polítiques del seu avi. Com el rei francès, Rajoy i el PP semblen tenir clar que tardaran molts anys en tenir una tercera oportunitat (la primera la tingué Aznar però, pagat com estava de si mateix, va creure que tindria temps per fer les reformes i l’11-M el va agafar amb la feina just encetada) per poder fer el que estan fent ara. Deixar-ho tot lligat i ben lligat al que vingui al darrera, sigui qui sigui. Perquè si, com sembla, s’acosta un decenni de governs minoritaris i/o de coalició, a veure qui té prou vots i pebrots per tirar enrere la llei Wert, la de l’avortament de Gallardón o l’encara no consumat però previsible retall de l’estat de les autonomies.
Ara sembla que toca entrar en l’àmbit municipal. I tot indica que l’estratègia del PP no ha variat gens ni mica. Es comença formulant una proposta aparentment estrambòtica. En aquest cas la de decretar per llei que la llista més votada sigui qui proporcioni alcalde als ajuntaments. Proposta que ja van assajar i posar en marxa al Cabildo Insular de Canàries amb l’avui ministre Soria, i que fracassà estrepitosament, però que tornen a llençar en forma de globus sonda. La cosa es continua, com qui no vol, amb un escàndol judicial que afecti la institució que es pretén reformar, generant així un debat apassionat i encès en els mitjans de comunicació que acaba despistant al personal, que es queda amb l’anècdota oblidant la categoria. Naturalment, a ser possible, amb un rerefons nacionalista com el que dóna a l’escàndol generalitzat de les dietes de càrrecs electes, que el focus mediàtic enfoqui Catalunya. Una maniobra que es remata presentant, millor per tràmit d’urgència, una proposició de llei al Congrés que s’aprova immediatament per permetre que l’oposició la recorri davant el Constitucional que, casualment també, la ratificarà en pocs mesos. Retallada i polida, cert, però preservant l’esperit de la llei. I el que és més greu, blindant-lo. Com en el cas de les classes en castellà. Retocant el pagament però mantenint l’ofensa i l’esperit centralitzador.
Una intenció, la del PP sobre l’elecció d’alcaldes als ajuntaments, que reprodueix a escala local la seva voluntat d’exercir el poder de la manera més centralitzada possible. I que quan es concreti en una proposta a les Corts espanyoles, segur que incorporarà altres aspectes menys cridaners però més conflictius en el futur. Si el govern central ha aconseguit, vulguis o no, que les comunitats autònomes tinguin les mans i els peus lligats en matèria política i econòmica (només cal veure què han fet amb l’impost dels dipòsits bancaris), segur que busca fer el mateix amb el poder local. Convertint el càrrec electe dels alcaldes en una mena de delegació local del govern, obligada a complir una legislació que, mentrestant, ells han modificat en benefici dels de sempre. Una estratègia que, com dèiem abans, fa possible la seva majoria absoluta actual. Majoria que veuen perillar, i d’aquí la pressa cada cop més evident per canviar tot allò que els amoïna. Com el poder dels alcaldes quan no són seus. I si per això han de violentar la democràcia, ho faran. No en tingueu dubte. Allà on manin ja seguiran fent el que vulguin. I allà on no, naturalment, seguiran demanant el respecte a una llei aprovada a corre cuita. La del poder manicipal.
Afegeix un comentari