Simplement democràcia
Cada dia que passa ens sorprèn amb una nova proposta política que intenta, segons els partits, aprofundir la democràcia, i segons els ciutadans escaldats i farts de promeses incomplertes, garantir la perpetuació de l’estatus actual, Sicav dels eurodiputats inclosa. La darrera, la proposta que ha formulat IU d’obrir la possibilitat de confegir unes llistes obertes on inclouria ciutadans independents de prestigi, en la línia de la brama que va córrer fa uns dies sobre una possible llista unitària dels partits nacionalistes catalans si finalment es fessin eleccions plebiscitàries desprès de ser denegada la possibilitat de la consulta del 9-N. Una proposta de IU que, per molts, no deixa de ser una intentona més de desmarcar-se del fangueig general de la política espanyola. De demostrar que hi ha i que s’accepten altres formes de treballar. Una opció que hom es pregunta perquè no ha sorgit fins ara, quan un moviment nou, Podemos, debat, vota i decideix una nova forma d’organitzar internament els partits polítics, amb la participació més activa d’allò que anomenem ciutadania. Potser per això tant el PSC com el PSOE s’han vist i es veuen progressivament empesos a imitar-ne la mecànica, oferint als seus militants la possibilitat d’unes primàries sobre el seu nou líder, sense deixar clar encara si s’apunten o no a la aparentment emergent moda de les llistes obertes. I el Parlament català s’apunta majoritàriament a demanar el referèndum sobre monarquia o república que està en boca de quasi tothom. Com una febre.
Aquesta febre, si som justos, hem de reconèixer que té molt a veure amb el procés sobiranista de Catalunya. De forma més o menys indirecta o induïda, el que ha provocat la generalització de l’atac contra la pretensió dels catalans de decidir el seu futur, és una mena de febre de la resta de ciutadania per demanar que a ells també els deixin decidir. A favor o en contra. En relació a la demanda catalana, en el de les retallades o en el de la república. Tant se val. El que la gent vol és sentir la democràcia més a prop seu. Alliberar-se de la sensació que només el necessiten cada quatre anys. Participar d’aquesta nova transició que li anuncien a tort i a dret i que els partits pretenen reservar per l’esfera política. Ja no es tracta de què han de decidir sinó, curiosament, del dret a decidir. Això és el que es reclama des de Finisterre fins Almeria i de Cadis a La Jonquera. I que aquest dret a decidir s’exerceixi des del lloc que tant han predicat i pregonat els partits polítics quan s’ha tractat d’anul·lar iniciatives ciutadanes, moviments o plataformes. Des de les urnes. I a aquesta situació de regador regat o caçador caçat que es troben els partits polítics, hi ha contribuït, en gran mesura, l’entestament del govern central en no voler entrar en el tema català, que ha acabat generant un corrent subterrani de simpatia cap a nosaltres, ni que sigui pel principi d’acció i reacció.
Una excepció a aquesta resposta incipient dels partits polítics la trobem, però en la dreta convencional. En un PP aparentment monolític que segueix negant la major tot i que algunes veus internes discrepin, encara en veu baixa. També, en menor mesura, en una CiU i en un PNB que, aparentment, es resisteixen a acceptar els nous temps de més participació ciutadana. I això aboca a un escenari que, mentre el PP segueixi tenint la majoria absoluta, no es bellugarà ni un mil·límetre. Però que, tant bon punt la perdi, encara que aconsegueixi majoria relativa, portarà a una situació poc pràctica de tots contra un però sense el grau d’acord mutu entre ells per evitar les tensions. Perquè no cal ser un linx per percebre que el PP està absolutament sol. I més des de la seva deriva antinacionalista. Però també per adonar-se que els moviments de l’esquerra son majoritàriament tactistes i, per tant, dissimulen les tensions que afloraran així que toquin la cadira. Una situació sobre la qual els catalans podem donar novament moltes lliçons des de l’experiència dels dos tripartits. Perquè a casa nostra també es va oblidar que els ciutadans, en el fons, el que volien era tenir una mica més de democràcia. De democràcia real.
Afegeix un comentari