Llistes musicals "teen", ens fan por? Part three: hip hop

Acabem avui la sèrie de posts dedicats als nostres teenagers i la seva música centrant-nos en un un tema especial: el hip hop.

Ara mateix, el hip hop és la manifestació cultural urbana amb la qual més s'identifiquen la majoria dels nois i les noies a qui estem dedicant aquests articles (infants i joves de 12 a 16 anys). Generalitzar diuen que és lleig, però em permeto aquesta llicència.

Per a saber-ne més, la wikipèdia dóna algunes pistes sobre aquesta manifestació cultural: hip hop/wikipèdia.

També, sobre el hip hop, a l'AMPLI hi trobareu diversos articles molt útils per a saber de què estem parlant exactament quan parlem d'aquest estil musical: hip hop a l'AMPLI.

En aquest últim post de la sèrie, volem donar algunes pistes, idees, respostes (?) a la tercera pregunta que vam formular:

_________________________________________________________________

3. Ha arribat l'hora de diferenciar i identificar clarament al prestatge l'estil hip hop?

Generalment, a les biblioteques públiques classifiquem aquest estil musical dins el macro-grup "músiques modernes". Segons la classificació CDU per a enregistraments sonors, el hip hop pertany a la classe número 2 Pop-Rock (en el cas d'algunes irreductibles biblioteques de les comarques gironines, a la número 3).

El resultat és que hem anat creant col·leccions de "músiques modernes" de dimensions cada vegada més grans que engloben estils musicals tan diferents com: pop, rock, heavy metal, punk, rap, hip hop ... Tots dins el mateix sac.

Tot i que en el registre dels exemplars definim els diferents estils musicals, de manera que siguin recuperables a l'hora de fer una cerca temàtica, potser també hauríem de pensar en una forma més senzilla i adequada als nous temps de presentar aquestes col·leccions, físicament, als/les nostres visitants. En aquest post anterior, explicàvem la posada a la pràctica d'una nova divisió per a aquest gran grup musical, seguint les indicacions de la biblioteca Vapor Vell de Barcelona: un estiu musical: la nova classificació discogràfica a la biblioteca de Banyoles

Zits, de Jerry Scott i Jim Borgman

Si bé aquest gènere musical pot ésser escoltat per una tipologia de persones molt diverses i de totes les edats, sí que és constatable que està molt més a prop d'una franja d'edat determinada. El fet que molts dels hits supervendes pop dels últims temps tinguin com a base el ritme i els versos cantats del hip hop, també ha popularitzat aquest gènere entre un ventall de persones més ampli i en franges d'edat cada vegada més joves. A les acadèmies de dansa, cada vegada té més presència aquest tipus de ball que mescla elements del funky amb les danses urbanes occidentals nascudes els anys 80. Així com es fan campionats de ball de saló, també es fan campionats de funky. I els i les participants cada vegada són també més joves. Això passa a Catalunya i arreu.

De les biblioteques públiques catalanes, en aquest bloc vam recollir una experiència molt interessant: Battles de hip hop a la Biblioteca de Palafrugell.

Diàleg real i quasi literal que evidencia que no ens entenem:

"On teniu la música hip hop?" - pregunta l'usuari/la usuària teen.
"Entre la música pop-rock"- respon el bibliotecari/la bibliotecària.
"Eiiinnn?" - fa el teen-. "Què és pop?"

Mini-exposició de música hip hop i rap a la Biblioteca de Banyoles (abril 2011)

De totes maneres, si hem decidit incloure algunes mostres de música hip hop als prestatges de música per a infants i joves, una opció que seria ben lògica, haurem de tenir en compte (o no) un concepte: el Parental Advisory. I és que un dels problemes que podem tenir a l'hora d'incloure seleccions de hip hop i rap als prestatges infantils i juvenils és el contingut explícit de les seves lletres. Molts discos que, paradoxalment ens demanen nens i nenes al voltant dels 10-12 anys, ens arriben etiquetats amb aquest suggerent missatge:

Per acabar definitivament amb aquests 3 posts sobre les llistes musicals "teen", un preciós regal sonor. Una playlist elaborada amb la col·laboració de l'Estel, la Júlia i l'Alma, tres "teen" usuàries de biblioteques que estan sempre a la última ;-) Notareu que hi ha una curiosa mescla de rock català i pop supervendes. I enmig de tot això, el grup de rap català que ja ha aparegut en aquest bloc, At Versaris. I és que de vegades tenen cops amagats ...

En aquesta ocasió, vaig demanar-los que hi afegissin els temes més hip hop que escolten ara mateix. Aquest és el resultat. Gràcies, nenes!!!

Els posts anteriors: Llistes musicals "teen": ens fan por? Part One - Part Two

I que acabi la sèrie no vol dir que la qüestió estigui solucionada. El debat, perquè sigui profitós, ha de continuar obert.

At Versaris + Asstrio - No és vendre

Llistes musicals "teen", ens fan por? Part two.

Dancing in the library (Illinois, EEUU 1938)

Continuem amb el post dedicat als nostres teenagers i la seva música, que vam començar aquí: Llistes musicals "teen" (Part One).

En el post anterior reflexionàvem sobre la conveniència de tenir o no certa música supervendes (enfocades o no al mercat juvenil) a les nostres col·leccions discogràfiques. En aquest segon capítol, reflexionarem sobre la segona qüestió: l'espai.
___________________________________________________________________

2. En cas afirmatiu [sí, cal tenir algun disc supervendes com a "ganxo musictecari"] ... aquests discs han de classificar-se com a ítems per a infants o per a adults? Hem de crear una secció juvenil diferenciada?

• Aquesta pregunta té una possible resposta en aquest post del company Magnum: deixeu que els nens s'acostin a la música.

• En alguns països europeus, i també en moltes biblioteques públiques dels Estats Units, hi podem trobar seccions juvenils ben diferenciades de les sales infantils i les d'adults. Les més modernes tenen espais adequats als gustos de les noves generacions, tant pel que fa a la decoració i el mobiliari com a les noves tecnologies. Fent una simple búsqueda googleiana podem trobar-ne alguns exemples: Los Angeles Public Library/teen web.
  

• De casa nostra m'han arribat notícies de la Biblioteca Pública de Lleida. Bibliotecaris i bibliotecàries de la terra ferma, si ens llegiu, potser us agradarà explicar-nos la vostra experiència en la creació d'un espai juvenil.
  

• Com és habitual, també podem donar un cop d'ull al que fan els nostres veïns francesos (amb qui ja sabeu que els autors i autores d'aquest bloc mantenim certes complicitats) .

Calvin & Hobbes, de Bill Watterson

L'exemple francès:

Les mediateques o biblioteques de França generalment inclouen l'etapa pre-adolescent dins l'espai juvenil, de 0 a 12 anys. Seria per a nosaltres la Sala Infantil. La col·lecció de l'espai juvenil inclou àlbums especialment destinats al públic infantil (cançons de bressol, temes "made in Disney", cançons populars); i també obres de pop, rock i hip hop per a un públic més adolescent.

A partir dels 12 anys, la música forma part de la mediateca pròpiament dita, el que seria el nostre espai audiovisual o la Sala d'Adults.

A l'hora de classificar alguns àlbums, el dubte i la possible pertenença a més d'un grup també fa que, molt sovint, acabin tenint-ne dos exemplars: un a la sala juvenil i un altre a la sala d'adults. La Mediateque de Dole, per exemple, va més enllà i en el seu portal netvibes inclou un apartat dedicat a la música adolescent: Musique-adolescents.

Els Pèsols de l'Ull Negre infiltrats en una secció musical infantil
(Biblioteca de Banyoles)

Provant i assajant noves combinacions, a les seccions musicals de les nostres biblioteques podem crear una bona secció de música per als més petits i per als no tan petits.

Opcions possibles:

• Deixar caure a les seccions musicals infantils discs que "oficialment" estan destinats a un públic més adult. Exemples: àlbums de hip hop (procurant evitar els de l'etiqueta "parental advisory/explicit content"); o música clàssica en estat pur (a més dels Baby Einsteins i similars); així com també clàssics del rock i el pop en el seu format original ... i observar què passa.
  

• Organitzar una secció concreta, diferenciada físicament i també ben destacada per a la música més teen ... i observar què passa.
  

És a dir: experimentar ... com fan els homes i les dones de ciències més exactes que les nostres.

Emily the Strange

En el meu món ideal musictecari, la música té un paper destacat i cuidat a la biblioteca pública. Amb un espai adequat, unes seleccions acurades i un bon accés a les últimes tecnologies que fan sonar la música.

A més, la música no es classifica per edats, sinó només per gèneres i nacionalitats. És a dir, que la música pròpiament i evidentment destinada a un públic infantil i juvenil s'integraria en aquest gran espai musictecari com una secció més. D'aquesta manera, les cançons de bressol serien més fàcilment accessibles per a tothom ... i la Shakira també.

[I no utilitzo el nom de la Shakira en va. Anècdota bibliotecària recent: una petita usuària de 5 anys -que de gran vol ser bibliotecària (!?!)-, m'anuncia que es disposa a utilitzar una estoneta els ordinadors públics infantils per mirar un vídeo de la Shakira. Evidentment, si busqués un disc de Shakira a la secció de música infantil no l'hauria trobat, ja que la tenim classificada a la secció d'adults, categoria 2 POP.]

El vídeo:

També, posats a somiar, imagino un espai per a la dansa a la biblioteca ... però potser això ja seria demanar massa ...

Zits, de Jerry Scott i Jim Borgman

To be continued ...

Llistes musicals "teen", ens fan por? Part one.

Tenir adolescents i sobretot pre-adolescents a prop, musicalment parlant, pot ser de vegades un suplici per les orelles i el cervell. No obstant, també és útil per estar "al dia" d'allò que ells i elles consideren que és la música "moderna".

Sovint, a la bústia de desiderates o suggeriments de compres de les biblioteques públiques també hi trobem demandes musicals per part de nois i noies pre-adolescents. I podem utilitzar aquestes propostes musicals "modernes" com a ganxos musictecaris.

Potser caldria definir els termes:

• pre-adolescents = nou col·lectiu que es caracteritza per començar a entrenar-se en el bo i millor de l'adolescència però que encara conserva actituds que l'apropen més a la infància. Entre els 9 i els 12 anys, tot i que cada vegada l'edat és més avançada.

• ganxo musictecari = música de qualitat discutible però molt propera als gustos del col·lectiu amb qui volem connectar per tal de despertar-ne la curiositat musical més enllà dels seus límits.

Encara que partim de la base que tota la música és apte per a totes les edats, a les biblioteques públiques tenim la mania de classificar-la, també. I la primera gran divisió la fem per edat: música/música per a infants.

La música per a infants sol incloure les edats entre els 0 i els 12 /14 anys. Es tracta de cançons de bressol, àlbums de grups infantils, músiques adaptades, etc.

A banda dels incombustibles 40 Principales i l'imperial MTV, ara també dicta els gustos de les joveníssimes generacions el totpoderós Disney Channel. Justin Bieber, Hanna Montana, Britney Spears, Jonas Brothers, Patito Feo, Shakira, Lady Gaga ... són alguns dels més demanats ara mateix per part del col·lectiu que ens ocupa. Sense oblidar el hip hop, la música urbana que identifica actualment aquestes noves generacions. Alguns d'aquests noms els podem classificar directament a la secció musical infantil ... però alguns altres, com Black Eyed Peas o Beyoncé potser ens semblarien desubicats.

Fa poc vaig demanar-li a una còmplice pre-teenager (11 anys) que m'elaborés una llista amb els artistes que escolta en aquest moment i que considera que haurien de tenir totes les biblioteques públiques a la seva disposició. El resultat és una elaborada llista amb la crème de la crème de les llistes d'èxit del pop internacional, tot ben amanit amb algunes dosis del hip hop més comercial.


Sonaria més o menys així:

Molts companys i companyes encarregats de fer seleccions musicals per les biblioteques, de ben segur que us trobeu amb aquests dilemes. Si més no, a mi em passa i vull compartir-ho. Aquestes són les preguntes que em faig i que intentaré respondre en 3 posts. Respostes obertes a qualsevol comentari o suggeriment, of course.

1. Hem de destinar part del pressupost per al fons discogràfic (sovint molt limitat) per adquirir algun d'aquests àlbums de dubtosa qualitat i longevitat?

2. En cas afirmatiu ... han de classificar-se com a ítems per a infants o per a adults? Hem de crear una secció juvenil diferenciada?

3. Ha arribat l'hora de diferenciar i identificar clarament als prestatges l'estil hip hop (ara mateix dins el gènere pop-rock en general)?

___________________________________________________________________

Anem per parts:

1. Hem de destinar part del pressupost per al fons discogràfic (sovint molt limitat) per adquirir algun d'aquests àlbums de dubtosa qualitat i longevitat?

La col·lecció ha de ser suficient, equilibrada, actual i adequada als usuaris. Tots els grups d'edat han de trobar materials que atenguin les seves necessitats. (...) És fonamental que tinguin elevada qualitat i responguin a les necessitats i condicions locals. [Manifest de la Unesco 1994]

Es prioritzen els títols amb qualitat i màxima permanència, ja que es considera que els anomenats supervendes sovint tenen una vida molt curta i la distribució entre els ciutadans queda garantida en un altre nivell. No es considera que la biblioteca hagi de recollir sistemàticament tots aquests 'èxits' com a criteri general. [Criteris selectius de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona 2008]

Malgrat que han de pesar molt els criteris de qualitat, també podem fer algunes concessions. Tal i com fem en altres tipus de documents. Agafem el llibre Crepuscle de Stephenie Meyer, per exemple. De la romàntica història adolescent i vampírica de Meyer, passant per les anteriors cròniques vampíriques d'Anne Rice, podem acabar lliurant en préstec el clàssic de Bram Stoker.

Per què no fer el mateix amb la música? El nostre paper d'intermediaris, mentre hi hagi música a les biblioteques, continua essent fonamental. Ja sigui in situ, amb les col·leccions físiques de la biblioteca; o de manera virtual, mitjançant les recomanacions i guies als blocs, webs i xarxes socials.

Sempre i quan el pressupost ens ho permeti i la consciència musictecària no ens remugui massa ... la meva opinió és que podem fer algunes concessions als nostres "teens". Amb mesura, això sí. I sense perdre l'objectiu: despertar la curiositat i enriquir la cultura musical dels nostres visitants pre-adolescents.

Continuarà ...

Deixeu que els nens s'acostin a la música.

Fa 4 anys que el festival Primavera Sound inclou una programació dedicada especialment als nens, de la mà de la cooperativa Sones. En fa un parell que el Sònar va posar en marxa SònarKids, més o menys amb la mateixa filosofia.

Dues iniciatives que pretenen acostar la música actual als més petits.

Les dues propostes allunyen el tòpic de la música per nens sinònim de música infantil. A la web de Sones trobem aquesta bonica parrafada a propòsit del projecte Minimusica, que està present al Primavera Sound:

"Minimúsica és un cicle de músiques modernes i populars adreçat a infants, amb la intenció d'oferir als nens l'accés a les músiques modernes i vivenciar-les en concert. És un fet que els infants gaudeixen del seu criteri i poder de discriminació, i creiem també en la necessitat de que aquest criteri es potenciï, i tingui una formació i una educació des de les primeres edats.

El Minimúsica vol fer créixer als infants amb músiques representatives del moment social que estan vivint i amb l'amplitud de coneixement musical que existeix, sense limitar la seva experiència musical a cap estil existent. Fins ara “la música infantil” és tractada com un gènere musical independent (amb unes característiques molt concretes i tancades des de fa temps) i volem obrir aquesta expressió a un criteri més ampli, variat i actualitzat. Considerem que els nens/es han d'escoltar de tot i no només l'anomenada “música infantil”, etiqueta que no compartim, ja que pensem que l'infància no és un estil musical sinó una etapa de la vida on precisament l'estimulació sonora és molt important i no s'ha d'excloure estilísticament."
Demano 3 reverències ara mateix per aquesta clarividència!
I demano que aquesta clarividència arribi ja a les seccions musicals de les sales infantils de les nostres biblioteques, on, a dia d’avui, es poden escoltar coses com ara aquestes:



Déu n'hi dó, oi!?
Si pensem que els melodies dels Beatles, dels Rolling Stones, de la Madonna, d'en Bob Marley, etc... són aptes per als nens... per què les disfressem amb música de sonall i bressol? Per què les (mal)adaptem en "música infantil"? No faríem bé d’incloure la música original i deixar que els propis nens decideixin si els agrada o la troben massa “adulta” per ells?

Estupendo que en Xesco Boix i els reculls dels Ara va de bo estiguin present a les seccions musicals infantils, no tinc res en contra del que sempre hem anomenat música infantil. Però potser és hora de donar un pas més i imitar les dues propostes per nens dels dos festivals. El Sónar i el Primavera Sound són privats i comercials: si no veiessin viables i amb possibilitats d’èxit aquestes dues activitats, no les programarien.

Digueu-me quina d’aquestes cançons (i trio a l'atzar del catàleg de grooveshark.com) no deixaríeu escoltar a un nen, si és que n’hi ha alguna:

... o algunes d’aquestes:

... i mil exemples més.

Siguem valents: deixem que els nens s’acostin a la música!

En aquest sentit Vapor Vell està preparant una nova secció musical a la sala infantil amb un recull de tota aquella música “per adults” apta per a les orelles d’un nen.
Com fer-ho? Duplicar exemplars i localitzar-los tant a la sala de música com a infantil o bé treure’ls de la sala de música per posar-los a la sala dels nens? Això dependrà del pressupost de cada un de nosaltres... o de l’aposta que en vulguem fer. Sigui com sigui, no ho deixeu de provar.
I per començar podeu fer una prova menys definitiva: què tal muntar un petita exposició de música “adulta” a la sala infantil, publicitar-la, animar als pares a deixar escoltar altres músiques als nens... i esperar a veure els resultats.

Proveu i dintre d’uns mesos en tornem a parlar.

La Discoteca d'AMPLI, XLIX: Roleguita & Boquerón

Roleguita & Boquerón. No deixis de ser mai un nen quan siguis gran (Discmedi, 2008)

Èxit assegurat a qualsevol biblioteca entre els més petits i els no tan petits!

Un disc dirigit als més petits de les cases, amb músiques molt intel·ligents i molt fresques. Combina les cançons i els contes infantils més populars com -El Gegant del pi, el Cargol treu banya, La Rateta que escombrava l'escaleta ...-, amb ritmes moderns de hip hop, blues, funky, reagge, rock o ritmes orientals. El resultat és un disc ple de sentit de l'humor i bona música. Com diu la mateixa banda "un espectacle pensat per als nens del segle XXI".

Roleguita & Boquerón són: Susanna Clos "Roleguita", veu; Ermengol Mayol "Boquerón" veu i guitarra; Albert Miguez, baix i teclats; i Amós Escrich, percussions.

Us deixo amb la banda en plena acció:

Educar el talent: el Mètode Suzuki

L'home és un fill del seu entorn. Shinichi Suzuki.

El passat dijous 8 de maig, la Biblioteca Montbau va oferir una xerrada amb la Núria Cervantes, presidenta de l'Associació del Mètode Suzuki de Catalunya que va explicar als assistents en què consisteix aquest mètode d'aprenentatge musical. Des de l'AMPLI també us el volem donar a conéixer.


El Mètode Suzuki, també conegut amb el nom de l'Educació del Talent, és un mètode d'ensenyament desenvolupat per Shinichi Suzuki, pedagog, humanista i músic, nascut al Japó l'any 1898.

El mètode d'ensenyament del Dr. Suzuki reposa sobre la idea que ell anomena de la llengua materna. El Dr. Suzuki observà que tots els infants aprenen a parlar la pròpia llengua amb gran exactitud i reproduint els accents locals. Els nens estan envoltats pels sons de la seva llengua des del naixement i pensà que si estiguessin envoltats d'una manera idèntica dels sons musicals, desenvoluparien una habilitat extraordinària en música.

La idea del Dr. Suzuki no és tan sols un mètode d'educació, sinó també una filosofia fonamentada en el respecte a l'infant com a individu i sobre el concepte que l'habilitat s'aprèn i no és heretada. Per a Suzuki, el talent no és res més que el desenvolupament de les capacitats presents en cada infant.

Els punts en què es fonamenta aquest mètode d'aprenentatge són els següents:

1) Començar l'aprenentatge de petits
Els nens i les nenes poden començar a una edat més precoç (al voltant dels 3 o 4 anys) de la jutjada adeqüada pels educadors tradicionals. El ritme de progrés és dictat pel nen i no per l'edat o d'altres factors. Aquest ritme no és per força el del seu company més brillant. Si en aquesta qüestió l'infant és acceptat i estimulat, però no forçat, en sortirà més equilibrat i engrandit, sense comptar l'habilitat musical que així haurà desenvolupat.

2) Grup i individualitat
Tots els alumnes reben una classe individual cada setmana però també reben classes de grup cada quinze dies. Amb la classe particular es treballa més l'evolució interior del nen mentre que les classes de grup, workshops i concerts ajuden als nens a afirmar-se en presència dels altres i a acostumar-se a treballar en equip.

3) Importància de l'audició i la repetició
A l'Educació del Talent es posa l'accent en la repetició. Els infants escolten i reescolten els enregistraments i toquen les seves peces moltes vegades. El nombre de repeticions que un infant necessita al llarg de l'aprenentatge és desconegut i variable d'un nen a l'altre. Aquest sistema de treball, facilitarà al nen la integració del ritme, de la melodia i l'assimilació de les dificultats.

4) Desenvolupar la capacitat de recordar i concentrar-se
Un dels avantatges d'aquest programa és que estimula el desenvolupament de la memòria. Des del començament,els infants aprenen a memoritzar i reproduir els ritmes i melodies gràcies a l'escolta. No se'ls demana pas saber solfeig per reproduir. El nen anirà incorporant progressivament al seu repertori peces més llargues, al igual que incorpora noves paraules al seu vocabulari. Ningú espera que un nen sàpiga llegir abans d'ensenyar-li a parlar.

5) El paper dels pares
El pare o la mare han d'assistir a les lliçons del seu fill/a. El professor comptarà amb ells per exercir un paper molt actiu en l'aprenentatge ja que hauran de continuar a casa la lliçó començada a classe. Els pares i mares tenen el paper primordial de crear un bon entorn musical, fer escoltar al nen bona música enregistrada i portar-lo sovint a concerts.

6) El mestre
El mestre forma part de l'entorn d'aprenentatge i ha de tenir una actitud amorosa d'ajut i d'ànim vers el nen. Per fer-ho és necessari que hagi comprés que el Mètode Suzuki no és un simple mètode d'ensenyament a partir d'uns quaderns d'exercicis. Aquest mètode requereix del professor que hagi assimilat tant la filosofia com les precises tècniques pedagògiques.

7) Sensibilitat i experiència emocional
El Mètode procura una experiència emocional regular a través de jocs de grup, els concerts i els petits recitals amb la finalitat d'estimular la sensibilitat del nen i arribar a coneixer-se millor.

Shinichi Suzuki pensava que el seu mètode serviria per fer nèixer i desenvolupar qualitats humanes. Estava convençut que l'art i la música contribuïen a fer dels éssers humans millors persones.

Jo també ho crec.



Concert del Sr. Suzuki i alumnes als anys 70. La qualitat de la imatge no es gaire bona però l'ambient sonor és màgic.

El 1961, el mestre violoncel·lista Pau Casals, va anar al Japó. Va quedar profundament impressionat per la interpretació de quatre-cents infants Suzuki al Bunkyo Kokaido de Tokyo. Després d'aquest concert, va felicitar el Dr. Suzuki i va fer les següents consideracions: “Senyores i senyors, he assistit a una de les escenes més emotives que hom pot veure. —Potser és la música que salvarà el món.”