La llei i la música a les biblioteques públiques - 2a part

Benvolguts musictecaris: fa uns dies vam iniciar un post sobre les oportunitats i amenaces que comporta la llei de propietat intel·lectual a les àrees musicals de les biblioteques públiques. Aquesta primera entrega es troba aquí.

Oferim ara la segona entrega, confiant que trobi els seus professionals interessats: is there anybody out there?


Què poden fer amb els documents les biblioteques?

El resum l’aporta la mateixa llei a l’article 37: Regimen legal de bibliotecas y centros incluidos en el art. 37 LPI. Aquest article repassa, punt per punt, els actes d’explotació previstos per la llei, i quines opcions tenen les biblioteques públiques:

• Actes de reproducció. Art.37.1. Seran lliures i gratuïts i es faran només si la conservació del document ho aconsella. Això inclou les fotocòpies (en el cas dels llibres) i les digitalitzacions i qualsevol canvi de format. O sigui no podem digitalitzar documents si no és perquè perilla la seva possibilitat de consulta.

• Actes de distribució. Art.37.2. En el cas de les biblioteques és el préstec. Serà lliure i subjecte a remuneració. Sí, subjecte a remuneració: quan la biblioteca compra un document paga un suplement de 20 cèntims per exercir aquest dret.

• Actes de comunicació pública (transmissió on-line a usuaris). Art.37.3. Aquest és el punt que afecta més directament a Internet, però també a la organització de concerts, videofòrums, cinefòrums... Està subjecte a llicències i pagaments. La biblioteca no té dret en principi i caldria posar-se d’acord amb els autors o les societats de gestió.

De tot això es dedueix que, per anar més enllà, han de ser les pròpies institucions públiques les que arribin a acords. Es evident que una biblioteca sola no podrà pagar l’SGAE, però les grans administracions que regulen les biblioteques sí que ho podrien fer/ïntentar/temptejar. És temps d’audàcies. Només caldria sol·licitar el permís per fer actes de reproducció de documents (pujar la música a un servidor) i per actes de comunicació pública (permetre la seva consulta). Confiem que així sigui possible algun dia. El col·lectiu de musictecaris, des d’aquí, hi posem tot l’ànim.

Mentrestant...

Mentre aquest acord no arriba, convé usar la imaginació. En tots els debats sobre serveis innovadors a biblioteques corre la incògnita sobre què es pot abocar a Internet. A la primera part d’aquest post ja s’ha apuntat què podem fer (d’entrada, enfocar-se en el patrimoni local i la música clàssica amb enregistraments de domini públic).

Però la llei no només és restrictiva, també ofereix algunes possibilitats interessants, petites escletxes que ens poden permetre iniciar nous serveis. Així, a través de les webs de les biblioteques, poden:

• Emparant-se en l’exempció de “cita” que contempla la llei, permetre la consulta d’una part no significativa de la obra (uns 26 segons).


• Linkar a la pàgina principal d’una web on estigui allotjada la música que volem referenciar. Això ens permetria oferir una bateria de links recomanats i playlists que apuntessin a repositoris externs.


• Abocar via web la música que, mitjançant contracte amb els autors, puguem difondre. O la música lliure de drets (per exemple, aquella que té llicència Creative Commons). Aquí tenim tota una via de treball perfectament possible ja avui en dia. El treball de selecció i projecció de la música lliure és una tasca natural de la biblioteca pública que la llei no obstaculitza sinó tot el contrari.


• Emetre la música dintre de la mateixa biblioteca. Si es fa un forma de fil musical o concert, no hi tindríem dret (seria un acte de “comunicació pública”). Però sí que podem fer-ho amb dispositius que nosaltres oferíssim als usuaris un a un (Ipods, estacions d’escolta...). Això ens podria permetre crear emissores internes especialitzades, per exemple.

Què poden fer els usuaris?

Els amants/consumidors de música estan explotant les noves opcions que ofereix la xarxa per aconseguir enregistraments musicals de forma gratuïta. Abunden els mals entesos en aquesta matèria, però també les opcions per a les biblioteques públiques. Segons la llei:

- Descarregar-se música de portals P2P constitueix no és un delicte, pero sí una infracció. Es miri per on es miri, no és legal.

- Gravar-se un document com a còpia per a ús personal sí és legal. Per això es paga el cànon que grava aquells aparells destinants preferentment a la còpia fidedigna de dispositius (grabadores de CD’s et al). Ara bé la llei admet la còpia per a ús personal sempre que el document original s’hagi obtingut legalment. Per exemple, la còpia a partir d’un P2P no és legal perquè el document no és original i no s’ha obtingut legalment. Per exemple, un amic em deixa un CD i me’l gravo. LEGAL.

Doncs atenció que ara bé la traca final. Durant anys hem sentit la veu afònica del nostre col·lectiu demanant als usuaris: “No em digui el que fa amb els CD’s, no ho vull saber”, o comentant amb ironia “Se’ls graben”. Doncs bé, és perfectament legal. És legal gravar-se documents d’una biblioteca. Es tracta de la realització d’una còpia per a ús personal d’un exemplar obtingut legalment (el préstec és una transacció legal). I ho és tan si es grava mitjançant el préstec o si es fa directament a la sala.

De fet, es podria informar als usuaris d’aquesta circumstància, com una oportunitat per al màrqueting, com un incentiu més per a gaudir d’una activitat que està reconeguda i contemplada per la llei. Per què les biblioteques pensàvem que no? No haurem transmès aquesta sensació als usuaris? Com podríem capgirar-la?

Tenim tantes possibilitats per explorar, tanta feina a fer amb el que ja ens permet la llei que no podem restar de braços creuats. I sobre el que no ens permet la llei...





Esperem els vostres comentaris, preguntes, observacions. Això és un blog cooperatiu, l’esforç col·lectiu el fa més ric.

.

La llei i la música a les biblioteques públiques - 1a part

Benvolguts musictecaris, quantes vegades ens hem preguntat si és legal o no que els usuaris gravin CD’s, si podem penjar música a Internet, si podem passar vídeos, si estarem sota el pes de la llei, o gaudint la seva insuportable lleugeresa. A continuació intentarem fer un resum, el més sintètic possible, de les condicions i oportunitats que ens ofereix la llei.

És moment d’innovacions en els serveis i usos de la música i convé ser intrèpid. Sovint ens frena el desconeixement de les possibilitats, o les restriccions massa conegudes. Ja se sap que la llei és per a l’home i no l’home per a la llei. Confiem en que aquestes pinzellades solucionin alguns dubtes i encoratgin a innovar els serveis de les àrees de música de les biblioteques.
Comencem, doncs.

La llei

En tant que productes culturals, tots els documents que formen part de la col·lecció de la biblioteca (com els musicals) estan subjectes a la Ley de Propiedad Intelectual, concretament a la seva última versió:

Real Decreto Legislativo 1/1996, de 12 de abril, por el que se aprueba el Texto Refundido de la Ley de Propiedad Intelectual, regularizando, aclarando y armonizando las disposiciones legales vigentes sobre la materia (BOE núm. 97, de 22-04-1996)

Aquesta llei regula, entre altres coses, què poden fer els centres públics d’informació amb els documents. N’oferirem una síntesi.


Els drets sobre una obra

Per començar, hi ha drets d’autor i drets connexos:

-> Dret d’autor: és el que es refereix a l’artífex d’una obra. En el cas de la música, el compositor de la peça.
-> Dret connex: és el que es refereix als intèrprets (cantants, per exemple) i als productors.

Al món de la música, molts compositors canten les seves pròpies cançons, coincident l’autor i l’intèrpret: Leonard Cohen, Santiago Auserón... Però hi ha molts cantants que no són autors: Luz Casal, Ana Belén, Dyango... aquests tenen drets connexos.

Tota obra que està a la biblioteca té implicats tres agents: el compositor, per drets d’autor, i el cantant i el productor, per drets connexos. Els drets d’autor són de dos tipus:

- >Morals: reconeixement de l’autoria, respecte a la integritat de la obra, dret a recopilar-la...

-> D’explotació: dret a decidir qui i de quina manera explota la teva obra.

Aquests drets durant tota la vida de l’autor i 70 anys després de mort. És una manera d’assegurar el patrimoni a la descendència immediata d’un artista. A partir d’aquí es considera que la obra passa a domini públic, i regeixen els drets morals. Els drets connexos duren 25 anys.

Els drets d’explotació

Els drets d’explotació que es poden exercir amb una obra són els següents quatre:


1) REPRODUCCIÓ (Art. 18): és la fixació per la obtenció de còpies de la obra. Una fotocòpia és l’exemple seglevintiunesc. Un còpia digital és també una reproducció. La reproducció pot ser estable (una fotocòpia), o efímera (un fitxer que després es pot esborrar).

2) DISTRIBUCIÓ (Art. 19): és oferir l’accés al públic mitjançant un suport tangible. Pot ser una venta, lloguer o (com en el cas de les biblioteques) un préstec.

3) COMUNICACIÓ PÚBLICA (Art. 20): és oferir l’accés al públic de la obra sense que es distribueixin exemplars. Per exemple, el fil musical és un acte de comunicació pública (no es passa el suport, sinó la obra directament). Altres exemples són la televisió o la difusió via Internet.

4) TRANSFORMACIÓ (Art. 21): és qualsevol modificació de la obra, de la qual se’n derivi una altra. Són, per exemple: traduccions, resums, adaptacions... En el cas de la música: versions, samplers...

A les biblioteques s’ha utilitzat únicament un d’aquests drets: el de distribució en la seva modalitat de préstec. Les biblioteques no tenen adquirits els drets d’una altra forma d’explotació de les obres llevat dels següents casos:

-> Reproducció: es podria digitalitzar algun document (per exemple una maqueta) en cas que la consulta de l’original no garantís la seva conservació.

-> Quan els drets passen a domini públic -als 70 anys després de la mort de l’autor- tothom pot explotar la obra. Per exemple, tota la música clàssica.

-> Les interpretacions d’obres de domini públic (que tenen drets connexos) i que tinguin més de 25 anys també es poden usar lliurement. Respectant sempre els drets morals que consigna la llei, com ara el reconeixement de l’autoria, respecte a la integritat de la obra...

D’aquestes notes es dedueix que podem oferir als usuaris, via Internet, tota la música clàssica d’autors morts fa més de 70 anys (gairebé tota) en interpretacions que tinguin més de 25 anys, és a dir, anteriors a 1984... Tota una feina que ja és possible i que permet la llei. Tota una feina patrimonial per treballar la música local que no podem deixar perdre.

Com veiem, aquestes possibilitats no beneficien directament a la música moderna. Només la música clàssica té algunes avantatges legals. La música d’autors vius o morts recentment està totalment regulada i les biblioteques només poden prestar-la.

[Fi de la primera part... continuarem aportant algunes claus bàsiques per entendre l'entramat legal en que ens movem. Esperem els vostres dubtes, comentaris.]