Quina és la finalitat de la nostra feina com a responsables de l'àrea de música de la biblioteca: prestar discos o transmetre informació i coneixement?
Que podem dir nosaltres si ens demanen una reflexió sobre l’essència de l’ofici que podríem anomenar com “bibliotecari musical” ?.
Probablement, la nostra pràctica està fonamentada en les necessitats puntuals del dia a dia i pocs de nosaltres ens ho hem plantejat.
Presentem la síntesi d'un document que va suposar, en la pràctica, l'inici d'un projecte professional dins el nostre àmbit professional i que té aquest bloc com a punt de trobada.
Es pot dir que el col·lectiu (i el bloc) musictecari AMPLI es concebeix de forma abstracta a partir d'aquest document. De la identificació natural d'un petit grup de bibliotecaris catalans amb el concepte d'aquest perfil professional especialitzat (inexistent com a tal fins llavors a casa nostra) i el que això comporta: promoure l'actualització i potenciació de les àrees musicals de les biblioteques públiques, prenent com a model la cultura del treball cooperatiu de l'associació de bibliotecaris musicals francesos: l'ACIM.
L'expressió bibliothécaire musical es comença a utilitzar l'any 2003 en els Rencontres nationales des discothécaires et bibliothécaires musicaux celebrats a Strasbourg, expressió que anava més enllà del concepte discothecaire, corresponent al responsable de les bibliothèques-discothèques de prêt franceses, pioneres en la sel·lecció, tractament i préstec d'enregistraments sonors a la biblioteca pública, des del 1960, a la Discothèque de France.
Dins aquest congrés, Nicolas Blondeau, responsable del Departament d'Arts a la Médiathèque de Dole, va presentar l'assaig Politique documentaire: réflexions pour l'élaboration d'une charte des collections musicales en médiathèque publique on trobem descrits, per primera vegada, els trets que fonamenten aquest perfil professional.
Partint de les respostes de 34 biblioteques públiques franceses a un enquesta sobre les missions d'una biblioteca musical, Blondeau analitza el el resultat obtingut i observa que se’n desprenen dos idees bàsiques:
1. Despertar la curiositat, ampliar el coneixement de l’usuari fent-li descobrir els gèneres mal coneguts o minoritaris (preocupació per la difusió i la comunicació centrada sobre l’usuari).
2. Garantir l’eclecticisme i l’enciclopedisme de les col·leccions (preocupació per l’equilibri i la diversitat musical centrada en les col·leccions).
Heus aqui expressats el que probablement son els principals motors de la professió:
El bibliotecari musical com una mena de guia, un desvetllador que està a l’aguait per a oferir un panorama musical el més ampli possible que es fonamenta en dos principis:
- Garantir l’accés a la música per a tothom
- Garantir l'existència d'una diversitat musical
La col·lecció de discos s’ha d’integrar dins el projecte global del servei públic d’informació i de cultura al qual pertany.
Cal pensar l'àrea musical com element d’aquest servei públic d’informació i de cultura dirigit a tothom.
Amb aquestes consideracions, exposa seguidament la definició de les principals missions del bibliotecari musical. Missions que haurien de conduir la política de la secció musical d’una biblioteca i de les quals us presentem un resum:
1. Accés a la informació
L’actualitat musical no es limita a l’actualitat discogràfica.
Caldria entendre la biblioteca musical com un lloc d’obertura a la vida musical local o nacional a través d’anuncis de concerts, possibilitat de consulta de les revistes musicals, localització de webs dedicades a la informació musical... en definitiva, fer-nos ressò de la vida musical a escala local, nacional, i perquè no, internacional.
2. Accés a la documentació musical
Cal considerar la necessitat de permetre l’accés a la documentació musical: diccionaris, enciclopèdies, obres de referència, biografies.
Proposar una graella de lectura de les obres: perspectiva històrica, analítica, estilística ... donar accés als textos sobre música.
Percebem realment la importància d’envoltar les col·leccions de discos d’aquests aparells crítics?
Reivindiquem el nostre rol de difusors (documentalistes musicals) si no volem esdevenir simples subministradors de discos.
3. Accés a la formació
Fer i interpretar música. Partitures i eines per a l'autoaprenentatge a la biblioteca.
4. Accés a la cultura
És sobretot aquí on el "rol prescriptor" de la biblioteca musical té el seu principal objectiu.
Es tracta d’oferir les senyals d’una cultura musical compartida per tots. L’objectiu: seleccionar les obres més importants de la història de la música (s’entén que no es refereix només a la música clàssica) per proposar-les a l’usuari.
I aquí ens trobem dins un debat de política cultural: alguns objectarien que aquest acte de prescripció manté l’esquema de la distinció social ...
Interrogat sobre aquest tema, el compositor, director d’orquestra i pedagog Pierre Boulez afirma la necessitat d’establir una jerarquia en la música: entre els grans i els petits mestres. Entre aquells que han sigut innovadors, que han influït sobre el transcórrer de la història de la música i aquells que tenen una importància més contextual. Beethoven no estaria situat en el mateix nivell que Hummel, malgrat haver estat molt de moda a principis del segle XIX.
Umberto Eco recomana també un necessari “aprenentatge de la selecció... una disciplina encara per inventar. En front d’una informació total (feta accessible per internet) cadascú fa la seva tria. Abans se sabia que existien tries privilegiades: la tria catòlica, marxista, reaccionària, etc. Es podia preveure de quina manera seria seleccionada la informació segons si el text de referència era la Biblia, la Encyclopaedia de Diderot, el Capital ... Avui cadascú fa la seva selecció de manera totalment inèdita i imprevisible. Tants milions d’habitants sobre el planeta, tants milions de filtres ideològics.El resultat corre el risc de ser una societat composada d’entitats individuals juxtaposades (cosa que em sembla un progrés) sense mediació de grup (cosa que em sembla un perill). No sé si una societat com aquesta tindria posibilitats de funcionar. Em sembla que una mica de gregarisme és necessari...”
Anècdota explicada per un professor de música:
Un jove i talentós estudiant de clarinet s’apassiona amb la música de cambra d’Albéric Magnard, les obres del qual havien estat objecte de descobriment tardà i esdeveniment important de l’actualitat discogràfica. Conversant amb el professor sobre el descobriment que el porta a la música francesa de finals del s. XIX i principis del XX, aquest se’n adona que l’estudiant no coneix el Prélude à l'après-midi d'un faune de Claude Debussy !
De bona fe, aquest jove estudiant fonamentava la seva pròpia cultura amb l’atzar dels descobriments de l’actualitat musical , paral·lelament a una cultura filtrada i tradicional.
Això no té res de dramàtic i no suposava cap preocupació per la cultura musical d’aquest jove.
No obstant l’anècdota és reveladora: el professor estava allà per jugar el seu paper de referència, reorientant l’estudiant vers una obra jutjada més important.
No es tracta de fer una càrrega sistemàtica contra el “tot cultural” , però la negació de la jerarquia dels valors és una actitud demagògica que barreja les senyals de referència, suprimeix les perspectives i impedeix tenir un pensament constructiu.
Assumim doncs el nostre paper d’actors de l’educació musical per les seleccions que nosaltres proposem a l’usuari, per les animacions que posem en pràctica i pel consell que aportem.
Es tracta de contribuir a formar el gust i l'esperit crític del públic.
D’altra manera ens condemnem a nosaltres mateixos a estar sotmesos a l’allau quotidià de les novetats... lectura setmanal i mensual de ressenyes de novetats, lectura de les principals revistes de música, anotació de suggeriments, tramesa de comandes, catalogació cada setmana, cada mes sobre el mateix ritme...
No fem d’aquesta feina un infern o, en tot cas, un servei mecànic.
Donar accés al “coneixement dels “clàssics” és, sobretot, donar les bases per a la formació d’una cultura musical per poder comunicar-la al públic. En la pràctica això consisteix també en constituir un fons bàsic en cada gènere que sigui coherent i representatiu.
5. Assegurar el dret al lleure i la diversió
Havent insistit tant sobre les missions d’informació , documentació, formació i accès a la cultura, es podria pensar que aquesta és de menor importància.
El manifest de la UNESCO (1994) proclama que la biblioteca pública ha de “posar a disposició del públic els coneixements i les informacions de tota mena”. El dret al lleure i la diversió no és esmentat. Només les recomanacions de la IFLA inclouen la diversió i el lleure dins les missions de la biblioteca pública: “ ... la informació, l’educació i el desenvolupament personal que comprén la diversió i el lleure “.
Ens hem de plantejar, no obstant, alguns interrogants referents al dret al lleure i la diversió: fins on hem d’anar per satisfer les expectatives i les demandes del públic?, cada biblioteca hauria de definir i formalitzar per escrit, en funció de les seves decisions, uns criteris de selecció permetent aportar una resposta clara i argumentada de cara a les preguntes dels usuaris.
Blondeau acaba el seu estudi amb la conclusió de que l’usuari, sigui quina sigui la seva edat, sexe, condició social o nivell d’estudis té el dret a informar-se, documentar-se, formar-se, cultivar-se i divertir-se. Per satisfer els seus drets és imperatiu que nosaltres, bibliotecaris musicals, tinguem en consideració les seves demandes i suggeriments. Estem en mig d’aquesta relació tensa i dialèctica entre la demanda (les expectatives de l’usuari) i l’oferta que nosaltres proposem (la nostra visió professional de la biblioteca).
Aquest article recull i amplifica una part del curs Sel·lecció de música a la biblioteca pública, en línia a l'AMPLI des del març del 2008.
Com hem vist, les reflexions per elaborar una política documental condueixen a Blondeau a establir uns fonaments, un esperit i una òptica de treball especialitzat que conforma un perfil professional concret, inexistent fins ara a casa nostra.
En els 6 anys que han passat des de la publicació aquest article, els canvis en el món de la música i la tecnologia han estat enormes. Canvis que impliquen noves i encara més exigents atribucions per al bibliotecari musical a les ja apuntades aquí.
Al mateix temps, els interrogants que susciten aquests canvis ens han ajudat a prendre consciència de la necessitat d'aquesta especialització, dins el món de la biblioteca pública, i ens han impulsat a promoure i desenvolupar la idea del treball en xarxa, el treball cooperatiu, que està en el propi nucli d'aquests canvis (el concepte de reciprocitat conegut fins fa poc com 2.0) i que resulta imprescindible per poder materialitzar aquestes noves tasques ... sense morir ofegats pel dia a dia laboral.
Des d'aquest bloc es fa seguiment i s'analitzen aquests canvis al temps que es proposen i suggereixen una gran diversitat d'idees que poden ajudar-nos a evolucionar paral·lelament a ells. En aquest sentit, podeu veure un extens treball de síntesi teòrica i pràctica en aquesta presentació realitzada per a l'Escola d'Hivern de la Biblioteca Pública, o simplement navegant per les diferents categories o l'index de descriptors de l'AMPLI. Hi trobareu coses que, tal vegada, despertaran la vostra faceta musictecària ... ;-)
foto: http://www.thejoyboys.com/
Siguem pràctics i no ens deixem arrossegar per l'aparent vertígen dels temps.
La música és font de coneixement i de plaer, com ho ha estat sempre, tant o més que qualsevol dels altres documents que podem trobar a les biblioteques públiques.
En les nostres mans hi ha una part de la responsabilitat per oferir aquest servei públic enriquidor. Tanmateix, no som súperherois ni neutres funcionaris de la cultura.
Assumint i aprenent a transmetre el valor cultural de les nostres col·leccions musicals evitem la seva vulgarització: la dels propis documents, la de la nostra feina ... i la de la nostra societat.
... vols ser bibliotecari musical?
el
.
