Hi ha un moment en la vida que descobrim coses que fan canviar les nostres percepcions interiors, musicalment parlant quan va arribar a les meves mans aquest aquest disc, va ser un punt i a part dins el meu recent estrenat itinerari musical.
El disc fou gravat al mític Hammersmtih Odeon de Londres el 22 i 23 de juliol de 1983 i fou produït pel mateix Mark Knopfler. Dins la seva discografia es situa després del Love over gold (1982), i anterior al Brothers in arms (1985).
La portada del disc està feta a partir d'un mural del pintor australià Brett Whiteley, que ell mateix va decorar fent un collage amb els rostres del membres del grup. La pintura original feta entre 1972-73 es titula Alchemy, d'aquí el nom del disc fent al·lusió a l'alquímia, el procés de convertir materials ordinaris en or, que es el que fa la música, convertir silenci en notes i patrons.
Lo Jaume.
No recordo ni qui em va deixar els dos K7s de l'Alchemy, però si recordo les meves copies (dos cintes de 60 minuts de crom, doncs deien que se sentia millor, o aixó semblava) i amb les caràtules fotocopiades, com havia de ser. Anys més tard me'l vaig autoregalar en vinil pels reis (una vella tradició, el meu complex d'Edip no volia enterrar del tot els Nadals), i fa poquets anys (ara que tot està d'oferta) me'l vaig comprar en cd sols per portar-lo al cotxe en l'enèsim atac de nostàlgia i consumisme.
Aleshores jo havia escoltat molt poca cosa sent conscient d'escoltar-la: El grandiós Max mix 4, el tercer dels Duncan Dhu, el segon dels The Housemartins, i les habituals radioformules per adolescents adoctrinables. Fent números podria ser l'any 1987, per situar-nos l'any del fatídic atemptat a l'Hipercor, i jo era un pipiolo a l'insti.
La portada del disc està feta a partir d'un mural del pintor australià Brett Whiteley, que ell mateix va decorar fent un collage amb els rostres del membres del grup. La pintura original feta entre 1972-73 es titula Alchemy, d'aquí el nom del disc fent al·lusió a l'alquímia, el procés de convertir materials ordinaris en or, que es el que fa la música, convertir silenci en notes i patrons.
Ens trobem amb 10 temes clàssics del seu repertori, que formen part del que es va anomenar com a rock simfònic, en uns temps on la guitarra era la reina que marcava el pas i que tots adoraven, oscil·lant des del lirisme més honest a Romeo & Juliet fins al virtuosisme més elegant de Sultans of swing. També s'inclouen moments metxero o de gran poètica, com Going Home, una conclusió canònica en tota regla.
Entrar a diseccionar cada tema ho deixo per algú altre, cadascú te les seves filies i fòbies, per mi tots tenen quelcom d'especial i suggerent que em va acompanyar durant moltes nits i més dies.
Una altra cosa que sempre em va cridar l'atenció va ser l'aspecte casual de knopfler, en una època en que es portava el rim bombant gòtic i romàntic, les munyequeres i cintes de cabell a lo Bjön Borg em tenia entusiasmat. Formava part d'un attrezzo desenfadat que contrastava amb el seu aspecte seriós i el seu aire despentinat.
La resta de la banda estava formada per John Illsey (baix), Alan Clark (Teclats), Hal Lindes (Guitarra), i Terry Williams (bateria).
Òbviament també hi va edició en vídeo, tant en Beta com en VHS, de fet recordo haver fet varies copies entre dos vídeos (com es podia viure sense USB?), i concretament recordo amb moltíssim carinyo els crèdits, on sobre la base de Saturday night at the movies de The Drifters, sortien imatges del concert barrejades amb una distesa partida de billar entre els membres dels Dire Straits en un típic pub britànic. Hi havia fins i tot fum!
I si, ho de fer, reconec públicament que jo també he fet com si toqués la guitarra del Knopfler en algun garito a altes hores de la matinada més o menys perjudicat....i no hi era sol, però que a gust que ho feia. Ara sembla tant llunyà!
Entrar a diseccionar cada tema ho deixo per algú altre, cadascú te les seves filies i fòbies, per mi tots tenen quelcom d'especial i suggerent que em va acompanyar durant moltes nits i més dies.
La resta de la banda estava formada per John Illsey (baix), Alan Clark (Teclats), Hal Lindes (Guitarra), i Terry Williams (bateria).
Òbviament també hi va edició en vídeo, tant en Beta com en VHS, de fet recordo haver fet varies copies entre dos vídeos (com es podia viure sense USB?), i concretament recordo amb moltíssim carinyo els crèdits, on sobre la base de Saturday night at the movies de The Drifters, sortien imatges del concert barrejades amb una distesa partida de billar entre els membres dels Dire Straits en un típic pub britànic. Hi havia fins i tot fum!
I si, ho de fer, reconec públicament que jo també he fet com si toqués la guitarra del Knopfler en algun garito a altes hores de la matinada més o menys perjudicat....i no hi era sol, però que a gust que ho feia. Ara sembla tant llunyà!
Lo Jaume.
