El divendres 18 d’octubre, les noies i els nois de sisè van veure el documental “Pensant en els altres”
“Pensant en els altres” és un càntic a la vida i a la manera d’aprendre a viure. Rodat durant un any a l’escola pública infantil de Minami Kodatsuno, a la ciutat de Kanazawa, d’uns vuit mil habitants, ens ensenya la manera d’aprendre d’uns nens i ens fa pensar sobre l’esperança i la força. Ens mostra també la manera com els nens reaccionen davant de l’ambient d’adults que els envolta i davant dels problemes que angoixen moltes vegades els pares.
És un documental en que aflora la tendresa en totes les seves imatges, i mostra la frescor de la vida dins d’un aula, amb les seves tristeses i alegries, veient-se com els nens aprenen, especialment en l’art de viure
El tipus de treball que ha de desenvolupar el mestre, d’acord amb el que es mostra en el documental, només es pot donar si ell mateix ja ha incorporat a la seva vida l’educació emocional i el compromís de sanar-la; Això és així perquè no es pot comprendre l’altre, amb les seves emocions, si abans no s’ha observat i acceptat les d’un mateix. Veient el documental s’intuïa que Toshiro Kanamori improvisava cada dia, d’acord amb el què anava sorgint a la classe, i que el seu treball era el resultat de temps d’experiència, un altre dels factors que l’ajudaven a establir la comunicació amb els seus alumnes.
Toshiro Kanamori es troba immers en una classe amb els problemes normals que es donen en qualsevol grup, tals com falta de concentració, problemes d’aprenentatge, dificultats personals dels alumnes.
El seu propòsit amb els alumnes queda reflectit quan els pregunta: “Per què som aquí?” I la resposta, que els seus alumnes ja tenen integrada, doncs ja l’han tingut de tutor és: “Per ser feliços!” I continua ell mateix explicant-los: “De vida només en tenim una i hem de viure-la amb alegria. L’objectiu de la classe d’aquest curs és entendre quina és la clau per viure feliç. I aquesta és aprendre a pensar en els altres, de debò.”
El gran mèrit del seu treball és aconseguir crear a la classe les condicions per tal que els alumnes puguin expressar els seus sentiments sabent que seran ben acollits pel grup. Per això aprofita les condicions que van sorgint en el dia a dia i demana que els nens expressin per carta o verbalment aquella situació o problema de la vida que els té preocupats: la mort d’algun familiar, la marxa d’un company, la malaltia d’algun i fins i tot el tracte, de vegades tan cruel, entre companys. El recurs que ajuda més al mestre a la creació d’aquest clima és el de les “cartes de la llibreta”.
“Deixa que la gent visqui en el teu cor, n’hi cap tanta com vulguis”; diu en Toshiro Kanamori, i continua: “ells expliquen les seves coses i els altres comparteixen els seus sentiments”. “Quan la gent t’escolta de debò, viu per sempre en el teu cor”. “Pensar en els altres és la clau de la felicitat. Riure, plorar, aprendre, lligams!”.
